25.01.2015 - 06:00
Compagina la vida claustral d’oració, estudi i comunitat al convent de Santa Clara de Manresa amb l’ajut a gent empobrida, mitjançant algun dels grups i projectes que ha promogut, com ara la Fundació Rosa Oriol. A més d’aquesta faceta, Sor Lucia Caram (1966, Tucumán, Argentina) és coneguda perquè no té pèls a la llengua. En les aparicions als mitjans de comunicació i també a Twitter, parla sense embuts de les conseqüències més crues de la crisi i n’assenyala els culpables. I deixa clar que no hi guanya diners: ‘No cobro per una raó: no vull perdre la meva llibertat de dir allò que penso, per despertar consciències.’ També acaba de publicar el llibre ‘Estimar la vida i compartir-la‘ (Ara Llibres, 2014). En aquesta entrevista parlem de la caritat, del procés d’independència del Principat, de Pablo Iglesias, de l’Església Catòlica i del paper del papa Francesc. I també del Barça, la seva gran passió.
—Com us ho feu per compaginar tanta activitat: l’atenció mediàtica, els projectes d’ajuda als més necessitats i la vida d’oració a la comunitat?
—Intento eliminar el clixé d’allò que hauria de ser la vida contemplativa i endreçada segons els cànons coneguts i intento viure cada dia amb fidelitat a la meva consciència i amb el que va sortint, perquè són coses que no es poden esperar: la gana no es pot esperar, la gent que és al carrer no es pot esperar.
—Us feu veure, als mitjans de comunicació. No us ha recat, de vegades, haver aparegut en segons quins xous televisius?
—Jo col·laboro en el programa ‘Las mañanas de Cuatro’ i haig de dir que no cobro per fer-ho. Dec ser l’única tertuliana que no cobra. No cobro per una raó: no vull perdre la meva llibertat de dir què penso, per despertar consciències. No intento muntar cap xou. Si m’enfado a vegades és perquè no puc suportar que hi hagi gent que cobri i que defensi que sigui normal el mercat laboral que hi ha o els sous miserables que es paguen.
—També heu anat al programa ‘Sálvame’, de Telecinco.
—La campanya contra la pobresa infantil que vam fer em va portar a anar a alguns programes que de vegades es denominen ‘teleporqueria’ i que, de fet, ho són. Però he de dir que en tots em van tractar amb moltíssim respecte. Vaig ser dues vegades al famós programa ‘Sálvame’, amb Jorge Javier Vázquez, i em va fer una entrevista en un racó discret del plató. Gràcies a aquella entrevista vam recollir molts diners per la campanya contra la pobresa infantil.
—La pobresa s’ha de resoldre a través de la caritat?
—Això que mirem de fer no és caritat en el sentit despectiu que denota. La cosa més important és la lluita per la justícia i per la defensa dels drets humans. Metre ho fem, procurem activar un seguit de recursos de contenció perquè la gent ha de menjar. Si cercar una solució als problemes de la gent i donar-los menjar és fer caritat, doncs en fem, encara que ens faci vergonya. Però crec que això no és caritat ni assistencialisme: és essencialisme.
—Les persones que ajudeu acaben reinserint-se a la societat?
—En un any i mig hem aconseguit d’incorporar al mercat laboral onze persones. Si tenim en compte que la residència té capacitat per a quinze, és molt positiu. No volem omplir-los un carro de menjar, sinó escoltar la seva situació i ajudar-los a buscar feina. El nostre objectiu és treballar activament contra la causa que els ha portat on eren i per això tenim projectes d’inserció.
—Per a obtenir recursos no teniu problemes a negociar amb gent amb poder econòmic. Esteu disposada a demanar diners a tothom?
—Sempre dic que jo demano a tot Déu, però que no rebem de tot Déu. Mirem de rebre les ajudes d’aquells que tenen una ètica, si més no, semblant a la nostra. He de dir que no acceptaria mai una donació d’Inditex. Quan va arribar una donació de la botiga Stradivarius [marca del grup Inditex], la vaig retornar. Jo tinc un compromís amb la gent i no és a qualsevol preu. Ara, anar a negociar amb tothom, sí. Quan em van fer aquesta donació, vaig anar a parlar amb la gent que l’havia feta i els vaig explicar les meves raons per rebutjar-la. Després, la banca ho ha fet molt malament, però hem d’anar a negociar amb ells igualment perquè donin la dació en pagament a algunes persones.
—Sor Lucia Caram es de dretes o d’esquerres?
—Intento ser de l’evangeli. Si quan et poses al costat dels més pobres et diuen que ets d’esquerres, doncs dec ser d’esquerres. A la dreta no m’hi sento còmoda. Quan es parla de l’Església s’associa amb el centre i el centre sempre tira a la dreta. Jo em sento d’allò que antigament es considerava d’esquerres, però ara no té el mateix significat que abans. De dretes segur que no ho sóc, però tampoc m’agrada encasellar la gent. A mi, la gent de dretes em diu que sóc d’esquerres i la gent d’esquerres em diu que sóc de dretes. Això vol dir que està bé, que no sóc ni de l’una banda ni de l’altra.
—Com us imagineu el canvi polític a Espanya que reclameu?
—Penso que un canvi polític exigeix, necessàriament, un pacte. Que algú tingui majoria absoluta és donar via lliure a ignorar la ciutadania. Per tant, penso que això ja s’ha acabat. Ha arribat l’època del ni-ni, que vol dir que ni PP ni PSOE. Això s’ha d’acabar. Els ciutadans s’han adonat que no s’han de queixar només al bar, sinó que han de sortir i que a les urnes poden dir-hi alguna cosa.
–Quin paper hi té Podem i Pablo Iglesias?
—Penso que és una esperança per a molta gent. La indignació és el primer pas, que no és un port d’arribada, però penso que s’ha de respectar una mica més perquè té una proposta i hi ha un seguit de gent que estan tan farts de la situació que es viu que optaran per Pablo Iglesias. Penso que té molts valors, però també té molts punts que encara ha d’aclarir. Jo crec que els ciutadans ‘podem’, encara que no sigui del partit.
—Heu manifestat en diverses ocasions que sou independentista. Creieu que el procés sobiranista té un bon rumb ara mateix?
—Jo confio molt en el president Mas. Penso que és una persona que sap cap on va i que ha liderat molt bé el projecte. Però mentre caminem cap a la independència, que sembla que la majoria dels catalans volen, no podem passar per alt que només serem un país lliure i independent amb tota la dignitat si posem al centre les persones i no el capital. Crec que el procés cap a la independència ha descurat el procés social.
—La independència podria ser una eina per a poder millorar les polítiques socials?
—Podria ser, però estic convençuda que si arriba la independència passarem uns anys de molta crisi. Molt més que la crisi que tenim ara. Ens haurem de guanyar el nostre lloc a la Unió Europea per no anar sols, perquè si anem sols la passarem magra. I ara sembla que tothom està disposat a anar en contra nostre, per la influència que té el senyor Rajoy i la senyora Merkel. Penso que s’ha de lluitar si se n’està convençut, però hem de saber que no és fàcil, que té un preu. La pregunta és si estem disposats a pagar aquest preu. També cal no cedir a les mentides del govern espanyol quan diu que s’acabaran les pensions i totes aquestes coses, que és una manera d’espantar al personal.
—Votaríeu sí en un referèndum sobre la independència?
—El vot és secret. Jo ja m’he manifestat i crec que Catalunya és un país que ha de ser lliure i independent, però el vot és secret.
—Sou crítica amb la institució de l’Església. És gaire difícil la relació amb els vostres superiors?
—Dins l’evangeli ningú no em pot dir res. Jo procuro ser-hi molt fidel. Penso que el papa Francesc ha portat una alenada d’aire fresc a l’Església. Hi havia molta gent que ens posava entrebancs als qui som crítics i ara resulta que és el discurs del papa és el que és crític. Els que ens condemnaven ara s’han d’empassar saliva. Estem en un moment privilegiat de retorn a l’evangeli. És una cosa que no sempre és fàcil, però va sortint.
—Per tant, creieu que el papa Francesc deixa petja.
—Ha fet que l’Església canviï d’actitud. I cal canviar-la perquè si no estem condemnats al fracàs, que sigui de les institucions més mal valorades. I poc m’importa que es valori bé o malament l’Església, m’interessa que realment pugui estar al costat dels més empobrits, que són al centre del cor de Jesús i de l’evangeli.
—La religió travessa una crisi?
—Jo crec que la part institucional, sí. L’esperit, no. Cada vegada més, la gent busca respostes profundes i convincents que ens ajudin a viure amb llibertat. L’espiritualitat i l’evangeli, per exemple, és un camí per a aconseguir això. Però tota la part institucional ha fet molt mal. La gent diu: ‘Espiritualitat sí, esglésies no.’ I això passa a l’Església Catòlica i també a les altres esglésies i religions.
—Sou una gran apassionada del Barça, però sembla que aquesta temporada pot ser complicada.
—Crec que l’afecció culer és la pitjor de totes: és massa exigent. Però jo confio en els jugadors i en Luís Enrique. També confio en la junta actual. No pot ser que sempre guanyem, s’ha de donar opció a alguns altres jugadors i respectar i deixar que s’acabi la temporada. Fa una setmana que teníem una crisi que semblava que tot se n’anava en orris, però hem repuntat d’una manera excepcional. Penso que cal paciència.
—No hi trobeu contradiccions, en el negoci del futbol?
—Sóc molt crítica amb el negoci que s’ha muntat el Barça i el món del futbol en general. Sóc molt crítica amb les sumes astronòmiques que cobren els jugadors, em sembla immoral. Sóc una enamorada del bon futbol i de l’esport, però he de confessar la meva incoherència perquè veig que hi ha moltes coses amb què no estic d’acord. També veig que es fa un replantejament amb les accions socials del club que indiquen que sí que el Barça és més que un club, però s’ha de treballar per acabar de transformar-lo.
