Àlvar Valls: ‘Abans no ens ho emportem a la tomba, algú ho havia d’explicar’

Àlvar Valls (1947) va participar en la lluita armada ara fa quaranta anys. Va ser un dels militants del Front Nacional de Catalunya que a mitjan anys setanta es va passar a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), organització que va lluitar per la independència entre el 1976 i el 1980. Ara Valls ha escrit un llibre de memòries, Al cap dels anys (Edicions del 1979) on explica el funcionament intern d’EPOCA, que ell anomena ‘la Casa’. Àlvar Valls ens ensenya la Casa per dins, d’una manera freda, continguda i de primera mà. I no és fàcil, això que explica.

Valls, per exemple, va ser acusat –i en el llibre ho accepta– d’haver participat en l’intent de suborn a un dels homes més rics de Catalunya l’any 1977, l’industrial Josep Maria Bultó. Van col·locar-li una bomba al pit que havia d’explotar al cap de vint-i-cinc dies si abans no pagava un rescat de cinc-cents milions. Però Bultó va provar de treure-se-la pel seu compte, va explotar i es va morir. El seu llibre és la fredor feta pàgina, tant si parla dels morts com si parla de les tortures rebudes dels policies franquistes, quan fou empresonat pel cas Bultó. Tanmateix, només va estar cinc mesos a la presó, perquè l’amnistia general el va deixar al carrer. Hores després Martín Villa va revocar-li l’amnistia i va dictar ordre de crida i cerca contra ell. Àlvar marxar a l’exili. Un exili que va durar vint anys.

Valls va decidir de no participar més en la lluita armada, a diferència de companys seus, que van passar a Terra Lliure. Ell es va estimar més deixar-ho estar i dedicar-se a la família. Actualment viu a Andorra, país on va viure els vint anys d’exili forçós. L’any 1998 ja hauria pogut tornar, per prescripció del cas, però per inèrcia s’hi ha quedat a viure. És corrector de català. ‘Jo sóc corrector, però també he fet de periodista, de militar, de traductor i de negre d’algun polític d’aquí a Andorra.’ Actualment prepara un llibre sobre el poeta Jacint Verdaguer, que vol explicar-ne el dia a dia a través de mil pàgines. Àlvar Valls, de seixanta-vuit anys, té una veu fluixeta, s’amaga darrere unes ulleres i viu acompanyat de la seva parella, la Roser. Dona vitalíssima, aquesta entrevista també és seva.

—Sou l’únic dels implicats que heu escrit sobre la Casa?
—Sí. L’únic. N’hi ha dos llibres més. Però sóc l’únic testimoni directe que ho ha fet. L’he escrit amb l’acord de la majoria dels integrants que encara viuen, menys dues persones que s’hi van oposar de manera explícita. Demanaven que aquest llibre no sortís. Però això es un fet d’història. Fa quaranta anys que va passar. Quaranta. I, abans no ens ho emportem a la tomba, algú ho havia d’explicar. Allò tan fosc que no es va saber ben bé, doncs cal explicar-ho. Per exemple: hi reivindico el fet de Bultó, cosa que la Casa no va reivindicar mai. Per tant, a partir d’ara, un testimoni, no un historiador, un que parla en primera persona, fa una reivindicació. S’hi poden oposar raons morals. Cadascú té les seves. Però raons de seguretat no, perquè això ja ha caducat. Alguns altres diuen que ara no toca. Però això és història. Això ha existit.

—Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989) va ser l’organitzador d’Època, la Casa.
—Jaume Martínez Vendrell va lluitar a la guerra i s’havia format de tinent a les Escoles de Guerra. Després, als anys quaranta, va formar la secció armada del Front. I el conec als anys setanta, quan jo tenia uns vint-i-cinc anys i ell uns seixanta pocs. L’organització armada la duia en Jaume. Les trobades prèvies les fèiem al seu taller de Cornellà de Llobregat i a casa seva, a la Diagonal de Barcelona. La seva dona, quan ho veia, s’exclamava: ‘Encara? Encara així?’ El suportava estoicament però el deixava fer. De gent gran, a la Casa, només hi era ell i, a París, en Viusà.

—La fascinació per la lluita armada us ve d’ell.
—Em ve d’abans. Hi havia un cert emmirallament amb el País Basc. Un amic personal meu, del PSAN, tenia molta relació amb el País Basc i nosaltres ajudàvem bascos a travessar la frontera. Ve d’aquí. Però no tan sols d’aquí. És el cúmul de coses. Als anys seixanta i setanta va haver-hi la mort d’Allende, la Primavera de Praga, els tupamaros, la Baader-Meinhof a Alemanya, ETA. Tot plegat, diguem, ens feia creure que no fèiem prou, que havíem d’oposar-nos al franquisme per la via armada. Això va anar prenent cos.

—La Casa eren unes trenta persones.
—Uns trenta, sí. He fet recompte. I me’n surten trenta. Tots alliberats. Alguns anaven a dormir a casa, com jo, casat i amb fills com era, però alguns altres no. Teníem pisos, material, fèiem pràctiques de tir, vigilàvem llocs on poguéssim fer atracaments. En total costava un milió cada mes. Els diners havien sortit d’un atracament a la Seguretat Social de la Vall d’Hebron, l’any 1972 o 1973. Va haver-hi dos policies morts. Era la nòmina del personal de la policia.

—Vau continuar després de la mort de Franco.
—Vam continuar perquè ens pensàvem que la situació de Catalunya no havia canviat. Recordo el dia que es va morir Franco. En Jaume Martínez em diu: no hi ha res a comentar, d’això. No ens afecta en res. Nosaltres continuem. Jaume Martínez tenia molt present que es podia repetir un Sis d’Octubre. Ell hi havia estat en persona. I creia que si Companys hagués disposat d’uns nuclis armats que haguessin controlat les principals vies de comunicació, el port, la ciutat, potser hauria anat d’una altra manera. En aquella època, el 1934, potser sí. Però creure que el 1977 també… Vist avui, això fa riure. Creure que uns nuclis podien controlar el país…

—Va ser un error de continuar després del franquisme, doncs?
—No. L’error el veig a sobrevalorar les possibles forces futures per a controlar el país. Avui sí que seria un error de muntar un grup armat. No per l’ombra del procés, impol·lut, sinó perquè no toca. El món on vivim, l’Europa occidental, té unes altres formes de lluita popular. Jo no sé què passarà demà, perquè la història no s’atura. Però avui no. Ara, faria trampa si digués amb visió d’avui que el 1977 no tocava perquè ja hi havia democràcia. Nosaltres no vèiem enlloc que hagués arribat la democràcia. Per a nosaltres l’arribada de la democràcia era la independència. Si no, érem un país oprimit, ocupat. Llenguatge que avui no s’usa gaire.

—Per què després de la Casa no vau passar a Terra Lliure?
—Perquè jo vaig optar per la família. Si continuava, la meva família ja no la veia mai més. Vaig triar. Tal com dic al llibre literàriament, vaig creure que el contracte amb la Casa no em lligava més enllà. En Carles i la Tat sí que van passar a Terra Lliure. I jo els ajudava, però a ells dos, personalment. Terra Lliure feia un butlletí que es deia Alerta, marxista-leninista cent per cent. I, amb això, jo ja no hi combregava. A mi els dogmes i els comunismes, no.

—El braç polític d’Època qui era?
—No tenia braç polític. Però restava a l’espera d’una futura autoritat civil catalana. Era això. Érem l’embrió d’un exèrcit. La casa no tenia un color polític perquè volia ser una institució. Com a tal, no podia tenir color polític. Ara, la Casa no era una democràcia. Funcionava de dalt a baix. Els grups eren molt autònoms en el moment d’actuar, però anava de dalt a baix. Hi havia una cúpula i se seguien les tesis de Jaume Martínez. Tesis que deien que la Casa no actuava, sinó que feia accions per a provisió econòmica. S’apropiava material, dinamita, etc. i diners. Però no actuava en accions d’una altra mena. Assassinats no se’n preveien, llevat que ho demanés la futura autoritat civil catalana.

—[Roser] ‘Qui guanyés les eleccions i portés el país, dius que aquests serien la futura autoritat civil catalana? I si haguessin guanyat els comunistes? Hauríeu rebut ordres d’ells?
—Doncs mala sort. Obeir igual. Nosaltres ens devíem a la futura autoritat civil catalana. I mentrestant ens aprovisionàvem de materials i diners, i ho fèiem armats.

—És el cas Bultó. Volíeu aconseguir un rescat de diners. Em pensava que el perseguíeu per cacic franquista, i no.
—No. El vigilàvem per ric. Era un dels homes més rics de Catalunya. Era una operació econòmica. L’objectiu únic era cobrar. Teníem una llista. Hi havia l’editor Lara, el pare, que tenia fama de poder disposar d’efectiu amb facilitat. En Juncadella, de les industries Burés, fabricant dels famosos llençols Burrito Blanco i marit de l’escriptora Mercè Salisachs. En Josep Maria Santacreu. I vam vigilar el Porcioles, també. Bultó, senzillament, dels que es van vigilar, és el que vam veure més fàcil. Ja sia per a fer la operació, ja sia per a disposar de diners en efectiu.

—Però al final Bultó resulta mort.
—Jo ho explico com ho explicaria un militar en una campanya de guerra. Fredor. Tota la fredor. I ja ho dic al començament del llibre, amb una frase del boxador Mohammed Alí: qui als seixanta anys pensa igual que als vint, ha perdut quaranta anys de la seva vida. Realment és així. Si jo hagués de fer una crítica d’això, la faria molt a fons: en moltes coses ens vam equivocar. Algunes altres potser no calien. Però no ho he volgut fer així. He volgut explicar-ho tal com va anar.

—Durant aquests anys us heu posat en contacte amb la família Bultó, o ells amb vós?
—No. Només vaig tenir un contacte amb la germana. Va venir a la presó, a la Via Laietana, amb el fiscal aquest que ara és de Podemos, en Villarejo. I en Mena també hi era. En Mena era el que portava el cas. Per fer una ronda de reconeixement. Ja ho havien fet a la Via Laietana, però allà jo no els vaig veure. Va dir que no em reconeixia. Ja explico que no vaig pujar al pis, sinó que era el que s’esperava a baix al carrer amb el cotxe.

—No entenc una cosa. Dieu que la policia us va agafar perquè van trobar una factura del gas a nom vostre. Què hi feia una factura del gas al pis de Bultó?
—Factura, no. Full de revisió del gas. Això va ser un error garrafal. Per entrar a casa seva van dir a la minyona que venien a fer una revisió del gas. La minyona va obrir la porta i els va deixar entrar. El full anava evidentment sense noms, però els fulls de revisió del gas són com els talonaris, amb un número de sèrie. I el número de sèrie ens va delatar. Va ser indigne d’una organització que ja tenia el nivell que tenia en unes altres coses.

—Impressiona la fredor del llibre i el poc fervor patriòtic.
—Sóc així. No gaire de banderes, no sóc. Una vegada a la Universitat de Prada, a principi dels setanta, vaig anar-hi amb els meus fills, de mesos. Vaig veure com un famós escriptor nord-català tenia una nena de sis anys. Li va fer cantar ‘Els segadors’ i ‘La Internacional’, aixecant el puny. Em va fer tanta pena… Jo no he volgut educar els fills d’aquesta manera. Nens de sis anys! I això va fer que, malgrat que n’han estat al corrent, i des de molt joves, jo no els he amagat informació, però adoctrinar, tampoc.

—El vostre pare era més aviat anarquista.
—Família catalanista militant no ho era, no. Eren republicanistes. El meu pare era del sector CNT. A la guerra havia participat en l’operació Bayo. En la qüestió catalana recordava el Sis d’Octubre, l’Onze de Setembre, però sense cap èmfasi especial. Ell tenia els companys en un centre excursionista de Gràcia. A casa, això sí, s’escoltava la Pirenaica i els franquistes eren ‘aquesta gent’. No passava d’aquí. La meva mare em cantava l’himne de l’exercit popular fet per Pere Quart. Oficial en un indústria, la Elizalde, que feien obusos d’aviació durant la guerra, la meva mare també havia estat en un grup de dones que anaven al front, a confraternitzar amb els companys.

—Al llibre també parleu del Front. El partit polític on vau militar abans d’entrar a la Casa.
—Qui em va captar per al Front va ser en Joan Colomines, que venia molt per la redacció de Serra d’Or, on jo treballava de corrector. Aquells anys tothom volia ser com més d’esquerres, millor. El PSAN, per exemple. Però el Front em cridava més i després, amb el Colomines fill, es va intentar convertir el Front en un partit socialista autogestionari, el model de les col·lectivitzacions. Aquest era el nostre model. Model provat que havia funcionat a Catalunya. Les col·lectivitzacions durant la guerra proven que després, quan els propietaris van recuperar les empreses, tenien guanys. Jo, marxista-leninista no me n’he sentit mai i el nostre era un model català de socialisme.

—Al final del llibre feu un retrat dels vostres companys. Les persones que van ser detingudes amb vós pel cas Bultó.
—No únicament. He fet un apèndix dels més propers, tant del Front com de la Casa. Un apunt literari, més deixat anar. Si em dèieu que el llibre és contenció, aquí és al revés. Aquí parlo de Josep Lluís Pérez, que ‘té nas de buscar pis’. La Tat era una ‘contralt afònica’. Ells em van autoritzar a posar els seus noms reals. Eren el meu grup dins la Casa i m’hauria costat molt de no poder fer servir els noms reals. En Carles i la Tat són els que van fer mes anys de presó i després van passar a Terra Lliure. Jo no. Pel que fa a Josep Lluís Pérez Pérez, va anar a Israel, es va fer jueu i es va quedar a viure en un quibuts de Beerxeba. Es va morir l’any passat.

—Ramon Surroca.
—El meu germà gran. L’àngel de la guarda. L’home d’acció a qui de jove volia assemblar-me. Encara ara està en plena forma. Fa poc, l’any 2011, uns lladres van voler entrar a casa seva. Anaven armats i els va fer fora… amb una espasa! La notícia va sortir als diaris.

—Antoni Malaret 
—Antoni Malaret Amigó era un independentista històric del ‘clan’ de Sant Just Desvern. Propietari, amb el seu germà Rafael, d’una empresa familiar dedicada a la construcció i la promoció immobiliària, la seva posició folgada li permetia de fer constants aportacions econòmiques. El seu prestigi no va lluir només dins el partit, sinó que també va ser reconegut pels veïns de Sant Just: en les primeres eleccions democràtiques va esdevenir-ne alcalde, l’únic càrrec institucional ―juntament amb l’alcaldia de Berga assolida per Jaume Farguell― que va tenir el Front a l’època de la transició. En Malaret veia amb bons ulls la lluita armada i per això, quan es va proposar el pas d’un grup de militants del Front a l’organització capitanejada per Jaume Martínez, va adoptar una actitud positiva i col·laboradora.

—[Roser] Cada dia parlen per telèfon i es tracten de vós. Dels qui l’han ajudat mes en el seu procés. És la Cosineta. I té setanta-pocs anys.
—Teresa Clota. Era secretària d’en Colomines al Front. La persona a qui jo vaig recórrer a l’exili a París. He fet de corrector per editorials catalanes des de l’exili gràcies a ella. Durant vint anys em va fer les gestions per recollir llibres a Barcelona i enviar-me’ls a Andorra o París. Així jo podia corregir. Vint anys. Aviat es diu. Fins i tot feia la gestió de cobrar. I sí, sí, parlem cada dia per telèfon. Avui aquest matí, també.

—La via actual ens portarà a la independència?
—Sóc del got mig ple. Dels optimistes. Jo estic convençut que sí.

—I per què no ens hi ha portat la lluita armada?
—No ho sé. En Cornudella, el nostre mentor polític al Front, quan nosaltres criticàvem l’aposta per la lluita unitària, on tot són renúncies, ell deia sempre que seria inevitable la restauració de l’estatut del 32. Que una mica va ser això. I que després, pel pes de les coses, hi hauria les contradiccions necessàries perquè en una generació o dues el catalanisme evolucionés cap a l’independentisme. Tal com ha passat. I ho recordo molt, aquests mesos. Hòstia, tenia raó el paio. Malgrat el regionalisme, de Pujols, PSC i companyia, això ha anat endavant. Per què? Per tot una generació que ha mamat un plantejament de país que fa que la cosa caigui com una fruita madura.

—No sé si m’he deixat res.
—No ho sé. Jo ho havia de fer perquè no ens emportéssim tots a la tomba coses que abans no havia escrit ningú. Intento jugar amb l’anècdota i la categoria i vaig procurar que no fos un llibre de batalletes. Però que no fos tampoc d’anàlisi. No n’he volgut fet ni en sabria fer.