03.01.2015 - 06:00
El sociòleg Salvador Cardús defineix la situació del procés català –protagonitzada ara mateix per la manca d’acord entre els principal partits independentistes– com un moment d’impasse’ i defuig de fer-ne una lectura catastrofista. Alerta que això pot fer que l’independentisme perdi suports per l’aversió al risc i que justament els independentistes han de focalitzar els esforços a evitar aquestes possibles desercions. Membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Cardús treu importància a aquest estancament i es mostra confiat que el president Mas i el dirigent d’ERC, Oriol Junqueras, es posaran d’acord. ‘Ens hem entrebancat perquè hem començat la casa per la teulada’, diu, però assegura que ‘no és res que no tingui solució’. Una mica d’autoestima enmig d’aquesta sensació d’atzucac.
—Sembla mentida que encara no faci ni dos mesos que més dos milions de persones van sortir eufòriques de casa per anar a votar sobre la independència. Avui el procés està estancat, i sembla que comença a estendre’s una mena de desencís…
—Estem enmig del procés polític més ambiciós i complex que s’hagi pogut plantejar mai el país. I el dia que expliquem com vam arribar a ser independents, aquests dos o tres mesos d’espera que ara ens anguniegen tant no mereixeran més de dues o tres línies als llibres d’Història. La meva opinió és que en relació a la transcendència del moment, dos mesos d’espera no són gaire. El president Artur Mas va exposar el seu pla el 27 de novembre i Oriol Junqueras el 2 de desembre. Només fa un mes! En tot cas, el que em preocuparia és que aquest desencís per l’entrebanc d’ara fos veritablement rellevant, sobretot en la perspectiva dels entrebancs –interns i externs– que encara han de venir. El país hauria de mostrar molta més fortalesa en els moments de sotsobre.
—Ens trobem en aquest atzucac des de fa massa dies. Bé hi deu haver alguna sortida, oi?
—En primer lloc, sembla que el debat sobre les llistes ha emmascarat el fons de la proposta: no es tracta d’unes eleccions ordinàries, sinó de convertir-les en el referèndum que no hem pogut fer. I en els referèndums, hi ha una qüestió que s’imposa per damunt de totes les altres. Si no, aquestes eleccions no tenen massa sentit. En segon lloc, la qüestió de les llistes em sembla menor al costat d’altres desafiaments de la proposta.
—Quins altres desafiaments?
—Per exemple, determinar com es governarà en el període de transició i amb quina composició. O com s’haurà d’actuar a partir de l’endemà, si guanya l’opció per la independència. I també com s’actuarà si no es guanya, sense llençar tot el procés per la borda, que d’això no sembla que en parli ningú! No cal dir que una altra qüestió rellevant és com es faria una hipotètica llista, o diverses, amb els partits a segon pla. Si es resol tot això, el debat de la llista unitària o de diverses queda en no res, és menor. Diria que ens hem entrebancat perquè hem començat la casa per la teulada. La resposta de Junqueras a Mas va ser massa reactiva, per marcar territori, que no pas estratègica. I ara es paga aquell pas en fals. Però no és res que no tingui solució.
—Si finalment Mas i Junqueras no es posen d’acord, quin creieu que és millor escenari: convocar eleccions igualment o esperar als comicis del 2016?
—No contemplo aquesta possibilitat. Els interessos de Mas i Junqueras són massa coincidents com per substituir allò del guany-guany per una doble derrota. Hi pot haver un acord millor o pitjor, amb més o menys risc respecte dels resultats i, sobretot, respecte de la consistència amb què es pugui fer la transició posterior. Minimitzar el risc d’ara, amb la idea de les llistes separades, pot portar a incrementar-lo després. És a dir, suposaria postergar els desacords a mitja transició, i això no em semblaria massa intel·ligent. Però, vaja, els acords s’han de fer amb qui tens al davant, no amb tu mateix, oi? I si aquest acord per a unes eleccions anticipades no és possible –insisteixo, no pel tema de les les llistes sinó de la gestió de la transició–, doncs caldrà pensar en una altra cosa. Unes eleccions el 2016, normals i corrents, tampoc no resoldrien el desafiament que tenim davant.
—Creieu que Artur Mas es pot permetre de no avançar les eleccions i que podrà aguantar fins el 2016?
—El que no es pot permetre el president és abocar el país a unes eleccions precipitades que no resolguin el desafiament que els ciutadans hem plantejat. Imaginem que es fa amb llistes separades. Molt bé: veurem uns nous equilibris al parlament. Però amb això sol no anem enlloc, perquè és evident que cap de les llistes tindria la majoria absoluta per fer tota sola la transició. El que no es pot fer és estressar políticament el país de manera gratuïta. No crec que l’alternativa a no avançar les eleccions sigui ‘aguantar’. En tot cas, caldria definir una nova estratègia, que ara mateix no em sé imaginar.
—Com se’n pot ressentir el procés i el suport a la independència, d’aquesta situació d’estancament?
—Jo no parlaria d’estancament sinó d’impasse, perquè em consta que s’està treballant a bon ritme, encara que no hi hagi resultats. Les negociacions s’han de fer amb discreció si es vol que tinguin èxit. Ara bé: els qui estem compromesos amb la independència hauríem d’estar treballant amb intensitat amb la hipòtesi més desitjable, que són unes eleccions plebiscitàries al febrer o al març. I, fonamentalment, el més rellevant és evitar les possibles desercions que podria causar una lectura catastrofista de l’actual situació d’impasse. La qüestió és si la voluntat d’independència guanyarà, i amb prou força. I això ja no som a temps de fer-ho tant a base de convèncer aquest espècimen de ciutadà que s’ha inventat la demoscòpia anomenat ‘indecís’, sinó en no perdre els qui ja havien fet el pas a causa de l’aversió al risc o de la propensió al statu quo, dos fenòmens molt ben coneguts, sobretot al Quebec i a Escòcia.
—Hi veieu actuacions electoralistes en l’actitud d’uns i altres?
—Els partits tenen l’obligació de pensar en els resultats electorals perquè és d’on obtenen la seva legitimació política. Demanar que no pensin en clau partidista és un absurd. I precisament perquè els interessos partidistes i electorals coincideixen –penso en ERC i CDC, sobretot–, no entendria ara el desacord. Ja he dit alguna vegada que parlen massa de generositat, i m’agradaria que parlessin més d’interessos. Ja som prou grans i no necessitem que emmascarin el fet que per l’interès principal sovint s’ha de renunciar als interessos menors, sense que s’hagi de viure ni com una derrota ni com un gest de generositat. El problema no és tant l’electoralisme o el partidisme com els desacords interns de cada partit, les tensions de portes endins, els lideratges, les seves pors… No s’ha de perdre de vista que el procés cap a la independència porta, ineluctablement, a la crisi –si no la desaparició– dels partits que la conduiran. I no és fàcil d’avançar sabent que has de renunciar a la teva supervivència.
—En una Catalunya independent no hi haurà partits independentistes…
—I tot el mapa s’haurà de redibuixar. Els únics supervivents seran els unionistes, que hi quedaran com això: com a mers supervivents, residuals. És per això que la posició més intel·ligent –tot i que entenc el vertigen enorme que comporta– hauria de ser aprofitar l’any o l’any i mig de transició cap a la independència en què els partits ara independentistes estarien en segon pla per ‘deconstruir-se’ i reinventar-se. Que demanin assessorament al Ferran Adrià! Ara, si només pensen en la supervivència, tant ERC com CDC i UDC, necessiten eleccions convencionals per anar competint entre ells, i qui dia passa, any empeny. En canvi, entenc que la CUP estigui en una altra posició, des del punt de vista electoral, precisament perquè ja és una formació nova, no convencional, i fins i tot més adequada pel mapa que vindrà que no pas per l’actual. No és l’anticapitalisme allò que li impedeix de participar en una llista conjunta, sinó que ja és una formació nova.
—Què hauria de passar aquest 2015 perquè el procés arribés a bon port?
—No ho sé. Si no són possibles les eleccions amb dimensió plebiscitària, caldrà inventar alguna altra cosa, més enllà de la mera espera fins al 2016. Però el procés és imparable, si no és que és derrotat a les urnes. No tenim cap altra sortida raonable que les urnes, amb un referèndum fet d’una o altra manera.
—El 2015 també hi haurà eleccions a les corts espanyoles, on seran claus els resultats de Podem. Algunes enquestes li donen la victòria, i Podem s’avé a fer un referèndum a Catalunya. Pablo Iglesias pot ser una oportunitat per al procés?
—Crec que amb Podem s’ha venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. Entre tots ho hem inflat. També el 15M –la ‘spanish revolution’– havia de capgirar els resultats electorals, i al cap d’un mes el PP va obtenir la majoria absoluta. En una situació de tanta volatilitat política, les enquestes no passen de servir per posar el termòmetre en moments de febre alta, però no serveixen per fer previsions sobre els estats de normalitat o, si fos el cas, d’agreujament o cronificació de la malaltia. La posició de Podem respecte el procés cap a la independència no és que sigui ambigua, que també, sinó contradictòria. Ja ho havia dit Ferran Requejo, que els sistemes assemblearis són bons per a deliberar i fatals per a decidir. I la decisió final de Podem sobre un referèndum que encara no sabem ni com farem ni quan, no la sap ni Pablo Iglesias. L’única oportunitat pel procés la proporciona la feblesa de l’estat espanyol i els seus partits clàssics i la incapacitat per donar cap resposta alternativa a la independència.
—Al setembre es va publicar el llibre blanc de la transició nacional amb un resum de tots els informes de CATN. Continua viu, el consell?
—El CATN ha estat en una fase de ralentí durant aquesta tardor des del punt de vista de la producció de nous documents. No hem parat, però, a l’hora de difondre’ls. I des del desembre, hem reprès l’activitat en la perspectiva de definir nous documents i, sobretot, posant-nos a disposició del govern per si necessita el nostre suport. Si definitivament entrem, com espero, en la fase de transició, estic segur que aquest 2015 de feina no ens en faltarà!
