Albert Estengre: ‘Hem explicat tres-centes maneres diferents d’arreglar els conflictes’

Albert Estengre es dedica a explicar contes per festivals, escoles i biblioteques, però amb motiu del tricentenari del 1714, ho ha fet per als lectors de VilaWeb. Cada dia, en vídeo, n’ha contat un i la setmana que ve n’haurà relatat tres-cents. Cadascun explica una petita història, una llegenda, una anècdota i, tots junts, revelen com som els catalans. ‘Són tres-centes maneres diferents d’arreglar els conflictes que han passat aquí, entre nosaltres’. Estengre diu que els contes catalans no són més que les mateixes histories que s’expliquen arreu del món, però passades pel propi sedàs. ‘Som força assenyats, i, a la vegada, segons com, som força babaus’, diu el rondallaire en aquesta entrevista, on també recorda que els contes no són només per als infants i revela algun secret per explicar-los millor.

Albert Estengre es dedica a explicar contes en festivals, escoles i biblioteques però, amb motiu del tricentenari del 1714, s’ha adreçat als lectors de VilaWeb. Cada dia n’ha contat un, en vídeo, i la setmana que ve ja n’haurà relatat tres-cents. Cadascun explica una petita història, una llegenda, una anècdota i tots junts revelen com som els catalans. ‘Són tres-centes maneres diferents d’arreglar els conflictes que han passat aquí, entre nosaltres.’ Estengre diu que els contes catalans no són més que les mateixes histories que s’expliquen arreu, però passades pel propi sedàs. ‘Som força assenyats i, a la vegada, segons com, som força babaus’, diu el rondallaire en aquesta entrevista. Recorda també que els contes no són solament per als infants i revela algun secret per explicar-los millor.

—Heu explicat tres-cents contes als lectors de VilaWeb. Amb quina idea creieu que es quedaran?

—No ho sé ben bé, perquè quan expliques contes cadascú es queda amb allò que més li agrada. El conte és una cosa lúdica que, primer de tot, ha de distreure. Però els contes parlen de les persones, parlen de nosaltres.

—Podem saber com som.

—Si expliquem contes catalans, expliquem conflictes que han passat aquí a Catalunya, entre nosaltres, i de quina manera els hem resolts. A mi em sembla que hem explicat tres-centes maneres diferents d’arreglar conflictes, tres-centes maneres més o menys divertides, entretingudes, serioses… En definitiva, tres-centes reaccions catalanes.

—Com resolem els conflictes els catalans?

—Penso que som força assenyats, racionals, i, a la vegada, segons com, força babaus. Però quan dic babaus penso que ho som amb bona fe. La idea que en trec és que els babaus catalans són exageradament de bona fe, que és el que ens fa babaus.

—Ens ho podem aplicar per definir l’actualitat?

—Sí. Som de força bona fe i, en el fons, ens aixequen la camisa. Però, alhora, tenim prou capacitat per a raonar-ho tot i actuar de manera correcta, sense perdre la bona fe.

—Tres-centes rondalles són moltes. Quines són les més importants?

—Sempre penso que no hi ha cap conte millor que un altre. Els contes expliquen la reacció en cas d’un problema i no em semblen més importants els problemes d’estat que pugui tenir un rei que els problemes que pugui tenir un pagès o un pastor.

—Els heu explicat tots?

—No, de contes catalans n’hi ha pertot arreu. Me n’han quedat molts per explicar. Per escollir aquests tres-cents, n’he triats que no siguin gaire llargs. Però hi ha històries precioses que són molt llargues.

—Funciona més un conte més curt?

—No, depèn de com s’expliqui i de com sigui el públic. Per mi, explicar-los davant la càmera en un pla força curt és explicar-ho molt directament a qui l’escolta. És molt proper i si explico el conte de manera sincera no penso que aquella història es pugui fer pesada, sigui llarga o sigui curta. I l’experiència em dóna la raó.

—N’heu explicats uns quants sobre Jaume I.

—Tot són llegendes que he extret d’aquí i d’allà. Són llegendes del rei en Jaume I, però en alguns altres països també s’expliquen igual… d’un altre rei. Com tots els contes, són històries que viatgen i que s’adapten. Penso que de contes catalans no n’hi ha cap ni un. O ho són tots. El conte viatja dins nostre. Ens arriba d’una manera, el fem nostre i, després, quan l’expliquem, l’hem fet passar pel nostre sedàs. Si tens un tarannà català, els transmets a través de la manera com expliques un conte. I llavors, aquella història ja és catalana. Qui explica una història no pot evitar de ficar-hi cullerada.

—Els contes són només per a nens?

—No hi estic d’acord. Sí que hi ha contes per a nens i contes per a adults. Però els contes són contes. De fet, la majoria dels contes tradicionals que ara relacionem directament amb la canalla no són sinó històries per a adults retallades i amb un llenguatge prou entenedor perquè la canalla ho entengui. I són nets de totes les problemàtiques i conflictes que envolten el món dels adults i que la canalla encara no entén.

—Per exemple?

—La Bella Dorment del bosc és una història molt coneguda per tothom. La princesa es desperta perquè el príncep li fa un petó i aleshores es casen. Aquesta història s’explica molt per la canalla i, en canvi, ve d’una història anterior bastant més truculenta. [La veritable història truculenta de la Bella Dorment es troba annexa a aquesta entrevista]

—Per què atrapen les rondalles als nens, més que als adults?

—Són més receptius i més oberts. Els grans no deixem de ser canalla mai, però hi anem posant capes, la crosta es va endurint. De vegades és massa dura, la crosta. I no ens deixem endur per la imaginació i la fantasia de les històries. Només veiem la forma, que ens sembla infantil.

—Què fa que un conte en concret tingui èxit?

—Ha de ser potent. No sé quin és el conte que no funciona, perquè ja no l’explico. Si un conte a mi ja no m’agrada, no l’explico.

—La manera com s’explica un conte és important. Quin és l’ingredient secret per a explicar més bé els contes?

—Tothom, quan s’asseu davant meu, ja sap que explicaré un conte. Tothom sap que allò que dic és mentida, sigui quina sigui la cara que hi posi. Tothom ho sap i jo sé que ho saben, però ens és igual. Ens deixem anar, que és diferent que deixar-se enganyar. Jo penso que un ingredient important perquè la gent t’escolti és que et creguis allò que dius, i que hi hagis trobat alguna cosa potent en aquell conte, que t’encengui una mica quan ho expliques.

Després, la gent, en el fons, quan és una història d’aquelles tradicionals, s’hi sent identificada o hi veu alguna situació que ha viscut. Tot, a més o menys distància o amb més o menys fantasia.

—D’aquí a cent anys explicarem els mateixos contes populars?

—Penso que sí. Gent que hi entén diu que d’històries no n’hi ha gaires, però de contes que expliquen aquelles històries n’hi ha un fotimer. Jo veig que continuem explicant les mateixes històries que fa segles.

—Però els Germans Grimm o Hans Christian Andersen són referents, i són del segle XIX.

—Ells els van recollir i refer. En algun cas, pel meu gust, els van espatllar. En el fons, van fer això mateix que faig jo: agafar una història i explicar-la a la seva manera.

—Els contes acaben bé?

—Acaben com acaben. Jo diria que aquests tres-cents contes acaben bé perquè de tots en podem treure alguna cosa positiva, deixant de banda si el protagonista acaba bé o malament. Si acaba malament, el conte t’explica que si fas allò acabaràs malament.