19.12.2014 - 06:00
‘Els polítics no els hem de deixar mai sols. Quan es tanquen, la caguen o es barallen. Hem de fer que sentin l’alè de la gent i la mobilització.’ Ho diu el periodista Antonio Baños, en referència al moment de blocatge que viu aquests dies el procés. Baños defensa la pressió de la societat civil als partits (‘ha d’estirar les orelles a Mas i Junqueras’) perquè hi hagi eleccions i s’obri un procés constituent. ‘Tant me fan els problemes entre Mas i Junqueras; ara l’única cosa important és la convocatòria avançada d’eleccions’, diu. Amb sentit de l’humor i el seu sarcasme característic, aquest membre de Súmate, autor de ‘La rebel·lió catalana’, explica com veu i viu aquest moment (‘estic avorridíssim!’). Però primer de tot li demanem per un dels esdeveniments més destacats d’aquesta setmana:
—Em sembla que alguna vegada us heu definit com a anarquista o proper als postulats de l’anarquisme. Com interpreteu l’operació Pandora d’aquesta setmana?
—Ui! D’anarquista, m’agradaria ser-ho de gran, que és una cosa molt seriosa. Però sí, vinc de la tradició llibertària. És una barbaritat. I comparteixo les valoracions que se n’han fet. Ho emmarco en una operació per a justificar la ‘llei mordassa’ que s’acaba d’aprovar. Una llei absolutament feixista. Des de l’11-S totes aquestes lleis han de venir avalades per fets que espantin la població. Aproven la ‘llei mordassa’ i apareix un enemic interior, que apareix de manera recurrent. És un ‘déja vu’: ‘Com que no ens en sortirem econòmicament i la gent està emprenyada, fotem una llei mordassa i l’avalem a partir de grans enemics que tenim’. El concepte ‘terrorisme anarquista’ és absolutament ridícul. I qualsevol confrontació a aquestes situacions és necessària.
–Això ha passat uns dies en què sembla que tenim el procés aturat. Es respira una mena de desànim. Junqueras no vol llista unitària, Mas diu que sense llista unitària no hi ha eleccions i que vol deixar el debat fins passat Nadal…
—Ara diré una cosa que ni em convé ni té cap interès periodístic: estic avorridíssim! A mi m’ha anat bé, perquè ho trobo com unes vacances de Nadal. L’un es queixa que l’altre no l’estima, l’altre que l’un no l’escolta… Jo estic força tranquil. Fa una setmana que ja no vaig actualitzant VilaWeb per saber què ha passat a la tarda sobre el procés.
Dit això, entenc que molta gent es desesperi i fins i tot s’emprenyi. Cap dels dos no es comporta amb el nivell institucional i històric que correspon. Podem destriar els motius fins allà on sapiguem fer-ho, però jo repartiria les culpes a tots dos i als equips respectius. Sabem que hi ha mala maror entre els equips més propers de cadascun. En aquest procés sempre ens hem vantat de la societat civil, i és la que ha d’aparèixer ara per estirar les orelles a Artur Mas i Oriol Junqueras. Que els digui: ‘Això no és cap collonada, i ens és igual si teniu problemes.’ A mi els seus problemes tant me fan, l’única cosa important és la convocatòria avançada d’eleccions. Després ja discutirem si junts o separats, ara és un debat secundari.
—Però és una de les qüestions clau. Mas diu que no convocarà eleccions si no tenen caràcter plebiscitari, i defensa que perquè es considerin un referèndum cal anar amb una sola llista. Però ERC no vol llista unitària. I ens trobem en aquest atzucac.
—Per això dic que la culpa és de tots dos. Mas ha intentat colar una trampa molt convergent. Amagada entre sacrificis personals, hi ha una bomba de rellotgeria, que és: ‘O això es fa com jo vull o no convoco eleccions.’ Ell té el poder formal de convocar-les, però la lògica del procés deixa clar que les eleccions han de ser avançades, i abans de les municipals i les espanyoles. L’amenaça d’aguantar fins el 2016 no ens l’empassem. Per una altra banda, hi ha tota l’escenificació de Junqueras del desacord, de l’home irat a qui no fan cas i no l’estimen, i això és un drama que no ens interessa. Des de la crisi de Pedralbes, el missatge que emet Junqueras és inintel·ligible per a molta gent. Va dient coses que jo, que l’escolto amb interès, no entenc. L’un està en un laberint retòric i l’altre, intentant endossar ‘convergentades’. Les culpes són diferents, però tots dos intenten fer coses que no toquen.
—El president Mas ha presentat les eleccions com unes plebiscitàries. Hi ha qui les considera unes constituents, com és el vostre cas. Fer ara unes eleccions constituents no és passar per alt un referèndum amb cara i ulls?
—El referèndum s’ha de fer de totes maneres. Ja hem vist que és impossible de fer-lo dins l’obediència a Espanya. Fer unes eleccions autonòmiques, encara que sigui amb una llista única però que legalment serien normals, i convertir-les en un referèndum és una via tan confusa com que un parlament amb majoria independentista faci una declaració que digui que la cambra deixa de ser autonòmica i esdevé nacional i republicana. Això no vol dir que es proclami d’avui per demà, sinó que es consideri que aquest parlament comença a sortir del marc legal espanyol, de manera que al final del procés es pugui fer un referèndum legal amb tots els ets i uts. A mi m’agradaria que fossin unes eleccions constituents, però si són plebiscitàries i les convoca aquesta tarda, ja em va bé, em poso a treballar de seguida.
—Fèieu referència al paper de la societat civil. Què li toca fer ara: pressionar perquè això vagi endavant o deixar els partits que negociïn tranquil·lament?
—Els polítics no els hem de deixar mai sols. Això ja ho hem après en aquest procés. Quan es tanquen, la caguen o es barallen. Hem de fer que no estiguin sols gaire temps. Que sentin l’alè de la gent i la mobilització. Recorda com va desencallar tota aquella crisi l’acte del 19 d’octubre a la plaça de Catalunya, on els van tocar el crostó. Vaig coincidir amb Carme Forcadell la setmana passada. Ella és molt optimista i confia que arribaran a un acord. Sigui com sigui, el pla és el mateix: manifestar-nos. Sortir al carrer i dir-los que no tenen opció. Negocien com aplicar un mandat popular, però no tenen opció de decidir si aquest mandat popular existeix o no. I això els ho hem d’anar recordant, perquè passats un parell de mesos es tanquen als despatxos, es posen a plorar i comencen l’espectacle del si no m’estimes i si tu m’enganyes.
—També sou optimista? No ho hem tingut mai tan a tocar com ara, però semblen encallats i això pot espantar i desanimar.
—Hauríem de tenir més clar què significa la paraula procés. És un moviment històric. Moviment vol dir –això és la tercera llei de la dinàmica– que quan una cosa té una inèrcia només la pot aturar una força contrària igual o superior. En tot moviment, els paisatges van canviant. Sempre mirem de fer fotografies de la situació, i com a periodista, jo el primer. Però potser hauríem de fer-ne la pel·lícula. Ara som en una fase nadalenca de decaiguda. Cal tenir en compte que els catalans ja ho tenim, això: som molt ‘tribuners’.
Però més enllà de l’agenda administrativa i l’electoral, fins i tot més enllà de si es convoquen eleccions o no, això és un moviment de fons d’organització social. La gent es va organitzant políticament, ha creat un imaginari, ha construït un discurs arrelat per a fundar una república. Aquest corrent de fons, o bé li fots un moviment contrari igual de potent o no s’atura. Hem de tenir clar que això és una fotografia del moviment, més o menys lletja, però que el moviment continua. La gent es pot desanimar, però les idees que ha anat adquirint ja les té.
—Dieu que preferiu llistes separades. De fet, heu signat la Crida Constituent. No penseu que això pugui anar en detriment del procés i fer perillar el reconeixement internacional?
—Ep, si Convergència i Esquerra volen anar en una llista conjunta i no en diuen ‘llista de país’ –que és insultant perquè el país és de tots–, fantàstic. Des de la tradició llibertària, en el meu cas, i des de l’esquerra anticapitalista i transformadora, que és com se’n diu ara, això de fer una processó alegre i festiva darrere del líder no ens fa trempar gaire. Al contrari. Mireu, a Escòcia el moviment independentista era un sol partit, al Quebec també. Que aquí els independentistes vagin des de l’esquerra anticapitalista fins a la democràcia cristiana és un missatge molt més potent que no el d’una llista d’un conglomerat seguint un líder que es pot considerar carismàtic. Que molta gent segueixi un líder no crec que commogui el món, és una idea força normal. Passa de Putin a Berlusconi, de Maduro a Obama. Ara, que gent de l’esquerra anticapitalista, la socialdemòcrata, els demòcrata-cristians i els liberals s’hagin posat d’acord en un sol punt –la independència– té una potència brutal. La d’un parlament que, sense amagar les seves divergències, exigeix un punt fonamental: la fundació d’un estat.
—Si cadascú va amb la seva candidatura, Mas no avançarà eleccions i s’esperarà a fer-les quan toquin, que és el 2016.
—No és cap amenaça, però pobre d’ell. No perquè jo li vulgui fer res sinó perquè esguerraria tota la construcció de la seva imatge personal per a la resta de la història. Liquida Convergència de manera automàtica (ja es podrien buscar feina tots) i aturaria un procés però en crearia un altre de molt més radical. Si la idea de Mas és que el procés passi per majories consolidades i per unes formes pactistes i ens fa això, tindrà una altra cosa. A més, quina vida tindrà d’ara fins al 2016? Perquè Esquerra, per exemple, deixarà de fer l’orni amb les retallades i els pressupostos.
—Un dels elements que entraran en joc en aquestes eleccions és Podem. Com creieu que pot influir en el procés cap a la independència?
—Diuen que es constituiran a Catalunya al febrer. Si les eleccions són a final de febrer o principi de març, tindran molt poc recorregut. M’imagino que Pablo Iglesias vindrà cada dia de la campanya per fer recognoscibles els candidats.
—Diumenge vindrà a Barcelona.
—Sí. Ve a posar una mica d’ordre, oi? Com que és un partit essencialment democràtic, vindran des de la capital a les províncies. Bé, a Podem aquest debat els incomoda, és evident. A Catalunya hi ha aquesta distorsió: tenim un procés de construcció d’una realitat estatal republicana, que és molt més potent que una proposta socialdemòcrata al regne d’Espanya. Allò que en uns altres indrets d’Espanya sona molt radical, aquí sona molt reformista. Pel que hem sentit, la seva oferta és que siguem quatre províncies esperant què diu Madrid en un suposat procés constituent on decidiran tots els espanyols. Més o menys, això ja ho diuen el PP i el PSOE. Pel que fa a la construcció de la república, poden recollir vots de sectors del PSOE o d’IU, però als qui volem una república catalana no ens aporten cap novetat.
—Han tingut un discurs rupturista que a voltes ha recordat el de la CUP. Us sorprèn que, essent així, li passi la mà per la cara a les enquestes?
—No. Ells han incorporat el concepte de la victòria. De guanyar de seguida. Han supeditat qualsevol cosa, tant organitzativament com programàticament, a una idea que ara agrada molt: canviar-ho tot ara. La casta, la casta, la casta! Evidentment, molta gent s’apunta a una cosa ràpida i immediata, no ho critico pas. La CUP no té aquesta cultura política, no hi ha la idea de victòria. La CUP no vol guanyar unes eleccions, vol transformar una societat. Aquesta feina no vol soroll. Per això són candidatures municipalistes i es planteja tot en termes més radicals però en un espai de temps diferent. Són dos projectes polítics diferents.
—David Fernàndez no es tornarà a presentar a les eleccions. Fa bé? —Em sembla molt bé, ho ha de fer. Primer per ell, que descansi una mica. El missatge que es dóna no repetint és infinitament superior al que donaria tornant-se a presentar, traint allò que havien dit. El capital simbòlic de la CUP és complir allò que diu. I una cosa ha de ser clara, David Fernàndez no és un líder, és el portaveu d’una assemblea. Tot allò que ha dit és a la CUP i ell ho ha explicat molt bé. Però és molt més important ser fidel a les normes que t’imposes que no pas fer tripijocs.
—Sempre reivindiqueu que s’ha de parlar més de la República Catalana. Quins han de ser els pilars d’aquest nou país?
—Parlem d’independència en comptes de república, i molta gent es demana per a què ha de servir la independència i què passarà l’endemà. Molts es pensen que l’endemà governaran els consellers que hi ha ara i que l’estatut continuarà vigent. La independència té sentit si pensem en la construcció d’una república. Més enllà dels models de país, que poden ser fins i tot antagònics, hi ha una agenda neutra republicana, que sembla bona per a tothom. Per exemple, dissenyar un poder judicial en xarxa, petit, eficaç; que es limitin els mandats i els sous; que l’administració sigui més petita i flexible. Comencem a pensar en els termes comuns de la república. La societat civil organitzada ha de començar a parlar de república i de constitució republicana.
—En aquesta constitució hi hauria de poder participar tothom, oi?
—Ui, no, no podrà ser… Perquè ja l’ha feta el jutge Santiago Vidal tot sol. És com Napoleó Bonaparte, fa constitucions a casa com aquell feia codis civils, i ens la donarà generosament al poble català. Ja està, ja l’ha feta, ja no hi podrem fer res! Sarcasme a banda, si justament parlem de participació popular és per això. Hi ha treballs acadèmics de com ha de ser aquest procés i idees fantàstiques de juristes. I ara aquest senyor és allà, a casa seva, amb la bata, redactant la constitució! Que digui que la revelarà al poble el 7 de gener, ho trobo molt humorístic.
—Per què?
—Molts intentem crear consciència d’un procés constituent, i ell diu que no, que ja l’ha feta ell. Precisament, per evitar que la gent cregui que la constitució la faran els partits tancats, és molt important que sigui un procés obert, deliberatiu, popular, multitudinari. I aquí l’ANC, Òmnium i Súmate han d’escoltar el país i començar a deliberar sobre quines lleis i institucions volem. La millor manera de desconnectar d’Espanya és fent-ho amb la praxi. Amb el cervell. Si comencem a imaginar la constitució catalana ja ens començarem a allunyar de la constitució espanyola.
