15.12.2014 - 06:00
Des de demà els mitjans de comunicació espanyols deixaran d’aparèixer al cercador de notícies Google News. Ho ha decidit Google com a resposta a l’aprovació de la nova llei espanyola de propietat intel·lectual, que li fa pagar una ‘compensació’ als editors de diaris. Aquesta llei també podria afectar la popular web en espanyol Menéame, els responsables de la qual sospesen si seguir els passos de Google i tancar. Però no es troben en la mateixa situació. En parlem amb un dels fundadors, Benjamí Villoslada.
Els grans diaris espanyols, aplegats a l’Associació d’Editors de Diaris Espanyols (AEDE) van pressionar perquè s’apliqués aquesta taxa. I ara es poden quedar sense un bon percentatge de visites a internet.
—Què us sembla la decisió de Google News?
—És tota una lliçó. És trist el fet que tanqui un lloc a internet com aquest, quan l’agregació té tanta importància a l’hora de distribuir continguts a la xarxa. Que Google faci això és trist, però alhora és una lliçó i demostra tenir les idees molt clares. L’agregació no és dolenta, la citació breu no és dolenta i nosaltres no tenim absolutament res a negociar. I els diuen: si ens poseu en una situació en què només ens permeteu de negociar o tancar, doncs tanquem.
—Enteneu algun dels arguments que exhibeixen els editors de premsa espanyols?
—No, ni un. I Google no té res a discutir-hi ni a parlar-hi. Si arriben al punt de fer una llei per fer-los pagar, doncs tanquen. Perquè el dret de la citació, de tota la vida, no pot restar subjecte a un cànon, ni de bon tros. És absolutament inacceptable, d’això no se’n pot parlar. És com parlar de la llibertat d’expressió; és innegociable. No podem acceptar que ens digueu que hem de pagar perquè no fem res malament, no perjudiquem ningú, al contrari, els beneficiem.
—Doncs per què aquesta pressió d’aquests grans mitjans espanyols contra els agregadors, si se’n beneficien?
—No ho sé, no sé què hi tenen, al cap. Però ho puc mirar d’endevinar per coses que he vist.
—Com ara quines?
—Ara fa mesos, vaig anar a la seu de l’Associació de Premsa de Madrid. Per parlar d’això, precisament. Un dels que hi era, un senyor amb bigoti, que era un representant d’AEDE, quan vam acabar la taula rodona em va dir: ‘Mira, Benjamí, jo tinc una edat, i tu també tens una edat. Abans, ens assèiem amb un diari a les mans i ens el llegíem. Anàvem passant les pàgines… Amb llocs com vosaltres, això s’ha perdut. Perquè van a una notícia, la llegeixen i abandonen el lloc. I això no pot ser.’
—Posats a fer-ho així, també haurien pogut dir a Twitter i a Facebook que paguessin.
—Sí, però el govern espanyol ha aclarit sempre que les xarxes socials no pagarien. S’han interessat a aclarir-ho.
—I com us afecta, a Menéame?
—No ho sabem, perquè nosaltres som una xarxa social. Creiem que som una xarxa social. Les coses han evolucionat. Quan vam arrencar no hi havia Twitter. Sí que hi havia Facebook, però aleshores servia per a trobar els amics de l’escola, bàsicament; no era pas un lloc de notícies. Facebook ha anat evolucionant cap a lloc de notícies, els diaris sabeu que molta gent s’hi connecta per saber què ha passat, i genera més trànsit que no pas Twitter. Facebook s’ha convertit en un agregador? Nosaltres érem un agregador i ens hem convertit en xarxa social?
—Les distincions entre una cosa i una altra es van diluint.
—Tot s’ha diluït, i no es pot ser gaire determinant. Nosaltres vam començar com a agregador perquè en aquell moment érem una versió manual dels RSS. Per a mi un agregador era el famós RSS, al qual et subscrivies i de manera automàtica i robotitzada t’arribaven els enllaços. Però quan ho selecciona una persona, això ja no és un agregador.
—A Menéame seleccionen els continguts els usuaris, sou una comunitat…
—Sí, i també ho és la Viquipèdia. Què és la Viquipèdia, una enciclopèdia o una xarxa social? En el moment que els usuaris de manera social fem coses gairebé tot és xarxa social. Tret de Google News, que és clarament un robot; la selecció de les notícies i quina va més amunt o més avall és cosa d’aquest robot. En el cas de Menéame, això depèn dels vots; en el cas de Twitter, de les repiulades, i en el cas de Facebook, de les comparticions, o els ‘m’agrada’. Què hem de fer, hem de canviar els nostres vots, els ‘meneos’, pels ‘m’agrada’ per ser considerats xarxa social? I si realment som una xarxa social, doncs tenim diverses notes de premsa que deixen clar que a les xarxes socials no els faran res en aquesta nova llei.
—Però si decideixen que sou un agregador?
—Doncs no serà pas gens raonat. El reglament de la llei, que és una cosa que s’ha de preparar per saber si som un agregador o no i que encara diuen que trigaran sis mesos a tenir, quan surti, ens haurà d’explicar per què som una cosa i no una altra. I m’agradarà que m’expliquin per què Facebook no és un agregador.
—Què fareu, doncs?
—Esperar. A veure què passa. No ens precipitarem. Google ens ha donat una lliçó de coherència, i el cos també ens demana de fer això que han fet ells. Ens agradaria donar aquesta lliçó i dir ‘pam, tanquem!’, i fer més rebombori. Per il·lustrar que això és una situació innegociable. No podem admetre que un enllaç o una citació curta siguin coses per les quals haguem de pagar. No podem admetre que fem res dolent i que per això haguem de pagar una compensació. El cos ens demana de tancar, però també pensem que cal continuar. El moment social que vivim i el fet de veure que la premsa és cada vegada més dòcil, quan hauria de criticar el poder i no pas sostenir-lo, ens fa sentir la responsabilitat social de mantenir algun lloc que sigui una mica crític. Perquè en aquests moments la premsa representada a AEDE no és crítica.
—Si al final es confirma que heu de pagar aquest cànon no tancaríeu?
—No ho sabem. Haurem de mirar-nos la butxaca, fer càlculs de què ens costaria mantenir un plet fins on convingués, fins i tot a Europa. Hi ha diverses maneres de fer-ho, alguns amics advocats han trobat problemes de redacció de la llei, i es tractaria d’explotar això a base de judicis. I no sabem si tenim diners per a mantenir-ho. Si penséssim en la via judicial hauríem de fer comptes.
—Quins punts febles hi veieu, a la llei?
—Hi ha advocats com ara David Maeztu que recorden que el cànon AEDE és una llei que, tal com s’ha redactat, no es podrà aplicar mai perquè diu que fa pagar un cànon per l’emissió pública d’obres. I hi ha una sentència del Tribunal de Justícia de la UE que diu que per posar en públic una cosa el que has de fer és justament això, fer-la pública. Però si una cosa ja és pública abans, no la pots pas fer pública. Per exemple, Si El País publica els seus articles en obert, tu no els poses pas en públic, perquè ja eren públics. Els posaríem en públic efectivament si fossin tancats i els obríssim. Això sí que seria difusió pública d’una obra privada. Menéame —i Google News i tots els agregadors— no ho posen pas en públic, perquè ja ho era. Aquest és un taló d’Aquil·les prou important de la llei. Ens podríem defensar dient que nosaltres no posem res en públic.
—Però una mesura com la que ha pres Google, de tancar Google News a Espanya, també acaben pagant-la mitjans més petits i que segurament ja els anava bé que funcionés com fins ara.
—Sí, això mateix ens han dit a nosaltres en cas que tanquéssim. I això mateix ens fa pensar que encara hauríem de mantenir-nos més al peu del canó. No fa gaire Nacho Escolar, director d’Eldiario.es, ens deia que Menéame li representava un 7% de tot el trànsit. És bastant, molt més que no Google News. Sabem que alguns d’aquests mitjans més crítics necessiten això, perquè no tenen el suport institucional que tenen els altres mitjans d’AEDE, que els fan lleis a mida. Per a segons quins mitjans, que tanqués Menéame encara seria més perjudicial que no en el cas de Google News. Google ha posat nerviosa molta gent, i potser també pot originar reaccions: el govern espanyol ja va sortir divendres a dir que això es podria mirar d’arreglar.
—Ara s’han posat les mans al cap.
—Sí, i això ho ha causat la mesura dràstica de Google, que ha fet tocar molta gent de peus a terra. A Google, en el fons, tancar això econòmicament no li significa res; tenen un personal que ho manté, i uns servidors, però no tenen pas publicitat. Això retirarà trànsit a mitjans petits, segur. Però també hem de tenir en compte que Google és un robot. I he llegit articles segons els quals encara afavoria més els mitjans d’AEDE que no els petits. En canvi, llocs com Menáme, en què els continguts els tria la gent, no afavoreixen gens els mitjans d’AEDE. A Menéame, aquests mitjans no apareixen des del mes de febrer per decisió de la comunitat. El tancament de Google News restarà més trànsit en proporció als mitjans d’AEDE perquè pel que sigui el seu robot els afavoria la posició.
—Això fa pensar en el gran poder que té Google, també Google News. I sense acabar de saber quina és la fórmula que fan servir. A Menéame hi ha una comunitat al darrere.
—Una comunitat i un codi lliure. Que és a disposició de tothom, i qualsevol podria reproduir això que ha passat, perquè hi ha registre de tot. Sempre ha estat una manera, de Ricardo [Galli] i meva, d’expressar que nosaltres no tenim aquest poder. Donem les eines, el lloc i el servei. Què fa el robot de Google a l’hora de seleccionar les coses? No se sap. Què fa a l’hora de presentar els resultats de les cerques, no se sap. Per això hi ha SEO que es trenquen el cap constantment. Ho fan prou bé, perquè ho solen encertar i acostumen a eliminar els tramposos, sí. Però hi ha coses que no les arribarem a saber mai. Sí que hi ha una apreciació agafada molt amb pinces que diu que diu que Google afavoreix més els mitjans grossos que no els petits. No ho sabem, perquè no hi ha el codi, és una impressió personal, i aquestes impressions poden ser distorsionades per les preferències de cadascú. Que no apareix mai un diari en qüestió? Potser aquest diari ho redacta molt malament. No hi ha cap conspiració de Google per a afavorir els grossos, sinó que els grossos ho fan més bé i hi apareixen més.
