08.12.2014 - 00:00
El dia 15 de desembre es compleixen setanta-cinc anys de l’afusellament de tretze ontinyentins a les tàpies del cementeri d’Ontinyent, en el que és el dia més tràgic de la història moderna del poble. Una tragèdia no sobrevinguda, sinó provocada per la mà humana. Quasi quaranta anys de democràcia no han servit per a posar les coses al seu lloc i poder passar pàgina. Fins quan?
Recuperem el fragment del llibre ‘Mort i repressió a Ontinyent (1936-1944)’ que fa referència als fets amb l’afegit de les noves dades que es coneixen. (Amb la col·laboració de Josep Gandia Calabuig).
En 1939 tornen a fer-se a Ontinyent les festes de Moros i Cristians, interrompudes durant tres anys com a conseqüència de la Guerra Civil. Però el règim franquista imposa l’angoixa i l’ànsia al poble.
El divendres 25 d’agost, dia de l’Entrada, i el dissabte 26, dia de la Baixada del Crist, tenen lloc a Ontinyent una sèrie de consells de guerra. Amb anterioritat se n’han celebrat ja al convent de les Monges Carmelites, almenys una vegada: l’11 de maig, però aquests són més rellevants, atés el nombre i el paper que han jugat en la Guerra Civil alguns dels encausats.
Aquesta vegada se celebren a l’Ajuntament, en sessió pública, però cap familiar no n’és informat. Són jutjats quinze ontinyentins per un tribunal militar que formen Boan Callejas, Gómez Cornejo, García León, Matoses Gómez i Pombo Somoza. Així, per davant de la ‘justícia’ franquista passen Rafael Bataller Cambra (26 anys, teixidor, fadrí), Rafael Vidal Martínez (23 anys, paleta, fadrí), Rafael Sarrión Boronat (36 anys, escrivent, casat), Vicente Gandia Gramage (33 anys, forner, casat), Vicente Tormo Olcina (40 anys, paleta, casat), José Llopis Barberà (33 anys, jornaler, casat), José Beneyto Soriano (44 anys, llaurador, casat), José Galiana Vidal (35 anys, teixidor, casat), Ricardo Morales Espí (43 anys, jornaler, casat), Enrique Ríos Perigüell (37 anys, paleta, casat), Luís Mollà Rubio (31 anys, teixidor, viudo), Joaquín Tormo Montés (34 anys, xòfer), Eugenio Jaime Tarín Martínez [veure tot seguit], Antonio Llopis Llopis (32 anys, llaurador, casat) i José Gironés Jordà (28 anys, xofer, fadrí). Es dicten catorz sentències de mort, i una de 30 anys de reclusió major, per a José Gironés.
D’Eugenio Jaime Tarín Martínez hi ha fins a tres identitats diferents. En documents de l’Arxiu Municipal apareix també com a Eugenio Martínez Ureña, fill de Milagros Martínez Ureña; i també consta com a Eugenio Francés Martínez, fill de José Francés i Milagros Martínez. Fora d’açò, és clar que és el mateix, que havia nascut a València i que era adoptat; vivia al carrer de la Puríssima núm. 8 i treballava al comerç, i per això era membre de la secció de Dependència Mercantil de la UGT; tenia 27 anys, era fadrí i, per alguna raó desconeguda, el van soterrar a Alcoi.
Agafem un acusat qualsevol dels enumerats adés. Per exemple, Vicente Gandia Gramage. En el padró d’habitants de 1939 consta com a que és a sa casa, tot i estar empresonat des dels primers moments. Segons el mateix padró, Vicente viu amb la seua muller Concepción Gandia Penalba, de 32 anys, i el dos fills, Carmen i Vicente, de cinc i dos anys. A partir del 15 de desembre, els tres seran, respectivament, viuda i orfes.
En la relació de presumptes culpables dels 83 ‘nacionals’ assassinats (n’hi ha alguns que no són, però els hi inclouen igualment) durant els primers mesos de la Guerra, elaborada pels franquistes el 28 de novembre de 1940, són ‘identificats’ com a sospitosos 34 o 35 republicans. Però la identificació solament amb noms i cognoms no és exacta, perquè molts d’ells són de fora d’Ontinyent i són moltes les coincidències i combinacions. Doncs bé, la ‘justícia’ franquista va declarar culpables i va executar 92 republicans ontinyentins.
El tribunal acusa els encartats d’un delicte de ‘adhesión a la rebelión’ (el món al revés: els autors de la rebel·lió encartant els defensors del règim legítim!). Les proves són molt febles, però només cal la paraula d’un falangista perquè siguen oficials, sense la necessitat de contrastar res ni de molestar-se a saber si el que es jutja és veritat o no. El fet d’haver format part de la UGT o de la CNT durant la República, d’haver actuat a les ordres del Comité Revolucionari i d’haver participat en detencions i robatoris, són causes suficients per a condemnar una persona a mort.
I eren processats perquè uns van fer ‘propaganda en mítines de la Causa Roja’ (Rafael Sarrión Boronat i José Galiana Vidal). Un altre, ‘al iniciarse el GMN [Glorioso Movimiento Nacional] se opuso actuando como Cabo de milicianos e intervino en registros domiciliarios’ (José Beneyto Soriano). I un tercer ‘luchó voluntariamente contra la Patria encuadrado en el Ejército Rojo’ (Rafael Bataller Cambra).
Proves tan febles no són com per a condemnar a mort a ningú, aparentment. Per això els instructors se les arreglen per a atribuir a cadascun dels encausats la responsabilitat de, com a mínim, una mort: ‘indujo el asesinato de varias personas’, ‘autor material del asesinato’, ‘ordenó el asesinato’, ‘intervino en el asesinato’, ‘como autor material en el asesinato’. Val a dir que de vegades no donen ni tan sols el nom de la persona assassinada.
En els dies de festes de Moros i Cristians, el tribunal conclou la seua tasca a Ontinyent d’aquesta manera: ‘Don Baltasar Franco Recasens, secretario del Juzgado Militar núm. 8 de esta plaza (…) CERTIFICO: que en la causa [el número de cada procés] se ha dictado la siguiente sentencia que copiada literalmente la parte pertinente dice así. (…) HECHOS PROBADOS: Considerando que a los hechos a los que se declaran probados son constitutivos de un delito de adhesión a la rebelión (…) FALLAMOS: Que debemos condenar y condenamos a [el nom de cada imputat, excepte José Gironés, a qui condemnen a 30 anys de presó] a la pena de muerte, con las accesorias de inhabilitación absoluta e interdicción civil sin fijación de cuantía (…).
S.E. el generalísimo se da por enterado de la pena de muerte impuesta a [el nom de cada imputat]’.
En novembre Franco decideix, discrecionalment i arbitràriament, commutar la pena de mort per la de presó a un ‘de la corda’, Joaquín Tormo Montés [els seus germans Vicente i Ricardo moririen executats a Paterna]. Dins la poca consistència de les proves judicials, Joaquín Tormo és, tanmateix, un dels que presenta més claredat quant a l’acusació, al marge que es provara o no, però això no és obstacle perquè l’indulten.
‘El juez militar nº 8’, José Vicente, comunica que ‘S.E. el Jefe de Estado se a (sic) dignado CONMUTAR la pena de muerte impuesta a JOAQUEIN (sic) TORMO MONTES. Expido el presente con el Vº Bº de Sr, S, en la plaza de Valencia a 27 de Noviembre de 199 (sic) Año de la Victoria’.
A poc a poc, el règim franquista va ordenant les peces del trencaclosques repressiu. Molt lentament, perquè l’Estat espanyol es troba en un estat lamentable després de quasi tres anys de guerra. Això, però, fa que els impacients demanen mà dura.
A l’octubre, sis mesos després de conclosa la contesa, i més d’un mes després de les condemnes a mort a catorze ontinyentins, encara no han vist que s’aplique la justícia, la ‘seua’ justícia. La demora o tardança provoca que en la primera reunió conjunta dels components de la Comissió Gestora Municipal d’Ontinyent i de les jerarquies de Falange Española Tradicionalista i de les JONS, feta a les 19.15 hores del dia 4 d’octubre de 1939 —l’11 i el 31 d’octubre es reunirien novament—, amb l’assistència de Luis Mompó Delgado de Molina (alcalde president); Gonzalo Gironés Pla (tinent d’alcalde i delegat de la CNS [Central Nacional Sindicalista]); José Gironés Valls (tinent d’alcalde); Francisco Gisbert Nadal (tinent d’alcalde); José Cambra Pastor (regidor); Daniel Gil Casanova (regidor); José Armiñana Abad (regidor); José Valls Such (regidor); Juan Micó Penadés (regidor i delegat de l’Organización Juvenil); José Simó Aynat (cap local de la FET [Falange Española Tradicionalista] i de les JONS); Francisco Perelló (delegat de Falange); Joaquín Buchón (delegat i secretari polític de Falange); José Sarrió (delegat de Falange); Manuel Revert (delegat de Falange); Rafael Albert (delegat de Falange); Vicente Llora (delegat de Falange) i Ángel Pérez (delegat de Falange i secretari de l’Ajuntament d’Ontinyent), en el tercer punt de l’ordre del dia aborden el tema ‘Sentencias contra los rojos’.
La redacció és ben eloqüent: ‘ante las referencias que se tienen acerca del retraso o aplazamiento en el cumplimiento de las sentencias dictadas contra los más destacados elementos marxistas y criminales de la localidad y considerando que el ambiente de derrotismo y envalentonamiento por parte de los rojos que tal situación crea es altamente perjudicial para la Causa Nacional, todos los reunidos se muestran de acuerdo de que por los Sres. Alcalde y Jefe de Falange se interese de la Superioridad el cumplimiento de las penas impuestas, así como también que se notifiquen y se conozcan en la población, a cuyo efecto se sacará previamente del Juzgado Militar una relación de todos los que han sido ya juzgados’.
[A Paterna han sigut afusellats ja quinze ontinyentins, repartits de la manera següent: dos el dia 15 de juliol, dos el 17 i onze el 19. Entre els afusellats només n’hi ha un que va ser líder del sindicat UGT. Dels quinze, onze són casats, tres fadrins i un viudo. La mitjana d’edat és de 34 anys; el més major en té 53 i el més jove 23. Un altre jove va ser executat a Castelló de la Plana abans d’acabar la Guerra].
A les set i quart de la vesprada del dia 11 d’octubre de 1939, l’assumpte torna a la reunió conjunta de la Comissió Gestora Municipal d’Ontinyent i de Falange. Hi assisteixen els mateixos membres que una setmana abans, tret de José Simó i José Valls, que no hi són presents, i Antonio Mompó Delgado de Molina (delegat de Falange) qui sí que hi és. El tema apareix al primer punt de l’ordre del dia sota el títol ‘Ejecución de sentencias contra los rojos’. S’hi informa que ‘los camaradas Mompó (Luis) y Buchón dán cuenta del resultado de la gestión que se les encomendó en la pasada sesión sobre la averiguación de la causa que puedan determinar el retraso en el cumplimiento de las sentencias dictadas contra los rojos de esta localidad, habiendoles informado en el Juzgado de Ejecuciones, que las penas capitales cumplidas son, hasta ahora ocho, [com hem vist, són en realitat el doble, 16] no obedeciendo el aplazamiento de las pendientes a motivos de índole local, sino a causa de orden general, ya que son mas de dos mil los condenados a muerte que existen en las prisiones de Valencia, pertenecientes a todos los pueblos de la provincia. Sin embargo como el número de sentencias capitales cumplidas contra los rojos de Onteniente es menor que el de otros pueblos, esto obedece a que por encontrarse este partido judicial a mayor distancia de la Capital la sustanciación de los procedimientos por los Juzgados militares empezó aquí con retraso sobre los otros Distritos, siendo asimismo dicha causa la que dió lugar a que los Consejos de guerra encontrasen dificultades para su desplazamiento y actuación en esta Ciudad’.
Tinguera alguna cosa a veure o no la inquietud que mostren els nous responsables polítics, la veritat és que el 6 de novembre de 1939 són afusellats a Paterna deu ontinyentins i el dia 25 del mateix mes en són passats per les armes sis més a la localitat de l’Horta.
Els franquistes provoquen un dia molt tràgic a Ontinyent
Arran de l’entrada en vigor de la Llei de Responsabilitats Polítiques, de 9 de febrer de 1939, abans fins i tot d’acabar la Guerra, el règim comença a aplicar, el 14 de desembre del mateix any, les primeres sancions polítiques als representants de la República, i a les persones que han combatut el feixisme. Les responsabilitats oscil·len des de la simple militància en organitzacions polítiques d’esquerra i/o republicanes i en sindicats, fins a haver participat activament en la Guerra a favor de la República. Aquestes persones són considerades autores de delictes de rebel·lió contra l’Alzamiento Nacional. Així, l’ex-ministre Indalecio Prieto és sancionat amb cent milions de pessetes de l’època. Però Prieto es troba exiliat a Amèrica.
Els qui no tenen tanta sort són tretze ontinyentins. Ontinyent viu el dissabte 15 de desembre de 1939 el dia més tràgic i negre de l’època contemporània. A les parets del costat dret del cementeri d’Ontinyent, estrenat eixe mateix any, en el camí que puja al Torrater, són executats Rafael Sarrión Boronat, Ricardo Morales Espí, Rafael Vidal Martínez, Vicente Tormo Olcina, Enrique Ríos Perigüell, Vicente Gandia Gramage, Rafael Bataller Cambra, José Galiana Vidal, Luis Mollà Rubio, José Beneyto Soriano, Antonio Llopis Llopis, Eugenio Jaime Tarín Martínez i José Llopis Barberà. Tretze ontinyentins.
Aleshores, al cementari s’entrava per la porta del mig, l’anomenada dels ciris perquè té uns ornaments en forma de candela. No hi havia encara el pati 3, el de dalt, per l’entrada principal; ni tampoc el pati 4, el més recent. Però a finals de la dècada dels cinquanta, el pati 1 i el pati 2 estan quasi plens. Cal ampliar el cementeri. Es pretén fer el pati 3, on estan soterrats en una o diverses fosses comunes els afusellats de la Guerra. Els patis 1 i 2 s’acaben d’omplir a començament de 1960, moment a partir del qual es soterra en l’ampliació, al pati 3.
Són temps difícils i durs perquè la repressió encara és palpable en un grau asfixiant. Però hi ha qui considera que les persones estan per damunt de les idees polítiques i de la venjança. Vicente Gironés Mora és regidor des del 6 de febrer de 1955 pel terç de Representació Sindical, on ha entrat ocupant l’últim lloc. Gironés s’integra en les comissions informatives de Foment, Agricultura i Abasts i Governació. Posteriorment serà alcalde: des de 1968 a la seua mort, ocorreguda en 1975, mesos abans que la del dictador Franco.
Amb Gironés a l’Ajuntament, d’acord amb altres regidors o a soles amb l’alcalde –que, segons la data, devia ser Jaime Miquel Lluch (fins 1958) o Anselmo Serna Simó (1958 o 1959)– decideixen de traure els cadàvers de la fossa comuna. Per a això compten amb la disponibilitat d’un funcionari municipal que, com és normal per l’època, ara és soterrador, ara bomber, ara guàrdia municipal, segons les necessitats de cada moment. Aquest era Eduardo Alonso Teruel, ara traspassat, recentment.
Avisades les famílies dels afusellats que van a exhumar-se’n les restes, són totes presents i, segons el testimoni d’Alonso, solament són sis els desenterrats, entre ells Rafael Vidal Martínez, conegut per Godea, i Rafael Bataller Cambra. En el moment de contar-ho, tants anys després, el soterrador no recordava com els deien als altres, tot i que el propi Vicent Gironés li lliurara un paper manuscrit amb els noms dels cossos a desenterrar. Mentre recull els ossos, que estan en posició fetal, l’abnegat funcionari veu els orificis de les bales en els cranis i un calfred li recorre l’espinàs: d’això sí que se’n recordava, Alonso.
Les famílies identifiquen els cadàvers, en bona part per les restes de la roba que portaven. Els exhumen i els soterren en nínxols, al pati 1, però amb la condició que no s’hi posarà cap làpida, ni rètol: cap nom. Els familiars solament hi poden posar flors… No queda cap constància del fets. Ni als registres ni a cap lloc. Res: no-res. Perquè els nínxols ocupats per aquestes víctimes constaran com a buits tot i estar tapats i, encara hui en dia, algun d’ells amb flors i tot.
Al comentar-li que en van ser dotze, els afusellats colgats a la fossa comuna, perquè un el van soterrar a Alcoi, l’informant assegurava desconéixer què devia haver passat amb el altres sis, perquè no els en van extraure. El ben cert és que testimonis vius recorden l’època del pati 3 acabat de construir (al començament dels anys 60 del segle passat). I una fossa comuna, adjacent a la paret del pati 1, que tenia sempre botelles de vidre de color verd o blau (de les de llet), estacades a terra i amb flors, perquè era el lloc ‘on estan soterrats uns republicans que van afusellar a l’acabar la Guerra’.
L’ex-jutge Baltasar Garzón, qui s’havia declarat competent per a perseguir els crims de la repressió franquista i havia assenyalat una fossa comuna a Ontinyent, fou expulsat de la carrera judicial i ja res no s’ha avançat al respecte.
Així segueixen. Setanta-cinc anys després, sis ontinyentins continuen suposadament colgats en una fossa comuna, a l’espera que es faça justícia des d’un punt de vista humà. Els altres sis, condemnats a una ignominiosa clandestinitat, segueixen no constant enlloc mentre ocupen uns nínxols registrats com a buits. Fins quan? Fins quan sostindrem aquesta desmemòria absoluta que ens fa ignorar als nostres avis?
Enllaços
Array
