05.12.2014 - 06:00
Representants de tots els partits unionistes es van trobar ahir a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal per celebrar conjuntament la constitució espanyola del 1978. L’acte, organitzat per Societat Civil Catalana (SCC), va reunir membres destacats d’UPyD, Ciutadans, PP i PSC. Van seure tots a la fila zero per escoltar les intervencions d’experts constitucionalistes, moderats per Manuel Campo Vidal. Durant més de dues hores d’acte, força acadèmic, es van sentir tres vegades xiulets del públic: quan el president de SCC, Josep Ramon Bosch, va començar a parlar en llengua catalana; quan una ponent va reclamar que a Madrid pronunciessin ‘Fortuny’, i no ‘Fortuni’, i quan es va citar el nom del president José Montilla. Els ponents també van polemitzar sobre la reforma de la constitució. La pregunta que ens fem, sincerament, és si l’eslògan publicitari, ‘millor units’, és adient.
Hi ha moltes maneres de resumir aquest acte tan significatiu d’ahir. Una seria l’acadèmica. Va avorrir les ovelles. Professors universitaris, com Francesc de Carreras (UAB), Montserrat Baras (UAB), Teresa Freixas (UAB), o Victòria Camps (UAB) parlant, amb l’ajuda d’un vídeo, de les sis constitucions espanyoles que hi ha hagut en total, i les virtuts i mancances de l’actual. També hi havia el professor Ramón Punset (Universitat Oviedo), l’únic que no era de la UAB, i el que semblava més disposat a reformar el text espanyol. Punset va criticar fortament el fet que sigui tan feixuc de reformar la Constitució i va dir que permetia que una part se separés d’Espanya. ‘Evidentment que sí.’
Una altra manera de descriure l’acte d’ahir seria explicar els tres moments que el públic van xiular els ponents. Un gest poc habitual, sobretot davant les televisions. Doncs una part del públic no va trigar ni trenta segons a fer-ho. La cosa va anar així. Josep Ramon Bosch, dalt l’escenari, parlant amb un micro: ‘Molt bé. Bona tarda a tothom. Moltes gràcies, president Montilla, moltes gràcies als membres de la mesa del parlament…’ i ja arriben xiulets des del galliner de l’auditori. Salta una veu, i se sent clarament com crida: ‘En español!’ Més xiulets encara. Després, un silenci tens. Bosch, sense perdre la calma, reprèn el discurs: ‘Molt bé, tornarem a començar, perquè sabem que sempre hi ha gent que no està d’acord en tot. Passem pàgina. Dic bona tarda a tothom’, i avall va, en Josep Ramon.
Escolteu-ho:
Pitjor va ser quan la ponent Victòria Camps, catedràtica d’ètica (UAB), va comentar que no li agradava el desconeixement que hi ha Madrid sobre la llengua catalana. I que trobava absurd que encara hi hagués madrilenys que del carrer Fortuny de Madrid en diguessin ‘Fortuni’, o que pronunciessin ‘Ártur’ Mas. Ui, què va haver dit… Xiulets, aquesta vegada molt més forts. Com abans, silenci tens, i avall va. S’ha de dir que Manuel Ballbé (UAB) va aprofitar el seu torn per fer una defensa aferrissada de la immersió lingüística i va dir que els qui xiulaven s’equivocaven. I que s’equivocaven molt. Victòria Camps mirava fixament, semblava trista. Ballbé, home espectacle, és l’únic que va atacar Madrid per la seva miopia i deixadesa en el procés. Això sí, Artur Mas el va batejar amb el nom ‘Artur sí-sí. Este se llama como el dictador de Egipto, Abdel Fattah el-Sisi.’
La tercera vegada que es va xiular durant l’acte va ser quan es va citar el nom del president Montilla. Parla Manuel Campo Vidal, vingut expressament de Madrid a moderar l’acte: ‘Jo, si m’ho permeten i amb una voluntat totalment amistosa, és clar, voldria dedicar una modestíssima intervenció aquesta nit a alguns amics meus de la joventut a Cornellà, amics que avui són independentistes molt radicals. Respecto la seva decisió. Sobretot a aquells que quan jo els convidava a les assemblees clandestines de l’Assemblea de Catalunya no venien per si de cas la guàrdia civil intervingués [rialles a la sala]. Alguns altres, s’ha de dir, tenien compromís: Joan Tardà, activista en aquell moment; o el senyor Pepe Montilla. Dono a tots la benvinguda, i especialment a ell, perquè forma part d’aquell grup de persones que… —i aquí comença un solitari xiulet contra Montilla. Feble, encara, i per això deixa sentir la frase final:— …persones que treballaven per la democràcia i la llibertat a Cornellà.’ Quan el xiulet ja trobava amics, i se sentien alguns crits contra Montilla, el públic, majoritari, es va posar a aplaudir per fer-los callar. És clar que si els unionistes volen unir-se en un sol cos hauran de posar-hi el coll.
La tercera manera de descriure l’acte d’ahir és simplement descriure la fila zero que va aplegar Societat Civil Catalana. Gent de primera fila: Gabriel Colomé (PSC), Enric Millo (PP), José Domingo (Som Catalunya, Somos España), Alberto Fernández Díaz (PP), Susana Beltrán (SCC), Miquel Iceta (PSC), Joaquim Coll (SCC), José Montilla (PSC), Josep Ramon Bosch (SCC), Alícia Sánchez-Camacho (PP), José Rusiñol (SCC), Pere Navarro (PSC), i Matías Alonso (Ciutadans). Doncs per explicar-nos els xiulets i crits del galliner va bé de saber que molts dels asseguts a la primera fila han comparat l’independentisme o els seus protagonistes amb el nazisme. Molts vol dir la immensa majoria. Veus la foto, i te’n fas creus. En aquest bloc de José Rodríguez, membre de Súmate, podeu trobar algunes d’aquestes desgraciades comparacions. I clicant damunt els seus noms, també. Ahir, ves per on, vam veure que aquests insults de la primera fila donaven fruits al galliner.
Sortint de l’acte em vaig trobar Carina Mejías (Ciutadans), Matías Alonso (Ciutadans) i Maurici Lucena (PSC) parlant ells amb ells amb tota la calma. Una perfecta estampa per a un lloc que es diu l’Illa. L’Illa Diagonal per a ser exactes. Només ens faltava, de fons, ben lluny, Llanos de Luna i la seva pinta de ‘burbuja’ Freixenet retirada. Vaig alentir el pas i vaig parar la orella al trio meravella: ‘Ha estat molt bé’, diu Mejías. ‘Heterogeni’, diu Lucena. ‘Unes 500 persones. Està molt bé. Molt bé. Mas i Junqueras fan 2.000 i 3.000, però avui això d’aquí està molt bé’, hi insisteix Lucena. I tenia raó, l’auditori era ben ple. ‘El dia que tots nosaltres ens uníssim, també hi arribaríem a 2.000 i 3.000’, colla Mejías. ‘Doncs a veure, tant de bo’, va dir Lucena davant Matías Alonso, militar de carrera sota el franquisme, i ara un dels ‘ciudadanos’ de Rivera.
