03.12.2014 - 06:00
‘Deso la moto, entro a casa i, com d’habitud, obro la bústia per veure què hi trobo. És dimarts i, efectivament, al costat del Serra d’Or del desembre i d’un sobre amb el disc que acaba de publicar Oriol Tramvia dedicat a la poesia de Joan Argenté, m’espera la revista el Temps.
Ja instal·lat a casa, el ritual és el mateix: després d’una ràpida ullada a la portada, me’n vaig directe cap a la darrera pàgina, on cada setmana trobo l’article de Joan Francesc Mira. Una manera d’entrar en el contingut de cada número que fins ara no m’ha decebut mai.
Aquesta setmana, però, les circumstàncies són una mica més especials perquè Joan Francesc Mira compleix avui setanta-cinc anys. Una fita important que una cultura com la nostra no hauria de permetre que passés desapercebuda. Un amic meu em diu que a Mira se li hauria de fer allò que els britànics en diuen una ‘standing ovation’. És a dir, un homenatge a una personalitat en una sala plena a vessar de públic que l’aclama i l’aplaudeix dempeus durant minuts i més minuts sense defallir. En senyal de reconeixement i d’agraïment.
Perquè, desenganyem-nos, Joan F. Mira és molt més que un mestre o que una referència literària o cívica que a tots ens honora. És un clàssic. Segurament l’últim clàssic vivent que ens queda. I un clàssic que, a més a més, el tenim en actiu. En plena producció i amb corda per estona. Diré més: en aquests apassionants moments que ens toca de viure com a país, la veu de Mira és un punt sòlid al qual faríem molt bé d’agafar-nos i de no perdre de vista.
L’home que ara fa un any ens va emocionar amb la prosa transparent de ‘El tramvia blau’, les seves memòries d’infantesa, i que abans havia demostrat que com a assagista, traductor i novel·lista assolia uns envejables nivells d’excel·lència continua al peu del canó amb els seus articles a diverses tribunes en els quals aborda l’actualitat.
Aquesta setmana mateix el paper que li podem llegir al Temps es titula ‘Comentari de text’ i és una finíssima carregada contra l’escriptor Andrés Trapiello que fa uns dies publicava a ‘El País’ un article ‘desolat i desmoralitzat’ sobre les votacions que el 9 de novembre vàrem fer a Catalunya. Llegiu-lo atentament, que n’hi ha per a sucar-hi pa.
Joan F. Mira és un autor d’obra molt extensa, especialment la periodística. I és en els seus apunts breus i fulgurants sobre allò que ens envolta —i escrits just en el moment que ens afecta— on podem copsar millor l’esplèndida maduresa intel·lectual i moral d’aquest home que avui compleix tres quarts de segle de vida.
Els seus seguidors ja ho deuen saber, però crec que no fa nosa de recordar una vegada més al públic en general que tenim la sort de poder disposar de l’arxiu quasi complet dels articles de Joan F. Mira. I tot això gràcies a la bona feina de la gent de Xarxa de Mots que, des de fa uns quants anys, han engegat i mantenen ben activa la web ‘Joan F. Mira. Tria de textos’ (www.joanfmira.info).
Si, com se sol dir, el millor homenatge que podem fer a un escriptor és llegir-lo, en el cas de Joan F. Mira ens serà força fàcil, perquè no tan sols tenim a la nostra disposició bona part de la seva obra escrita fins avui, sinó que cada setmana ens ofereix noves aportacions.
Que sigui per molts anys, admirat mestre i estimat amic.
