03.12.2014 - 06:00
Just Cortés
El que més m’ha sorprès dels dos discursos de la darrera setmana és veure un Artur Mas a priori decididament independentista, això és, dient que si calia fer-les, havien de ser unes eleccions no qualssevol sinó per saber si la gent vol independència sí o no, i, en canvi, veure el president d’Esquerra, la ideologia independentista del qual sembla fora de dubte, demanant, espero que malgre lui, i, per tant, formant part d’una estratègia que no acabo de veure on vol anar, unes eleccions, sí, per aconseguir la independència, però fent-ho de manera que s’hi pugui sumar tota la gent no decididament independentista.
Que Oriol Junqueras demanaria una fórmula, o un paraigua, més ampli en què encabir-hi, per exemple, la CUP entrava en totes les travesses. Però a mi, a qui sempre, fins avui, m’havia agradat la manera clara i diàfana que Junqueras té de dir les coses, la cosa, l’hora i deu minuts de discurs, m’ha sonat als moments més apoteòsics d’allò de la puta i la ramoneta i del peix al cove i de l’embolica que fa fort. D’acord: s’han de guanyar les eleccions i s’han de guanyar de manera clara i contundent, a poder ser amb majoria absoluta. Però, Sr. Partal, per al meu gust, i sense que serveixi de precedent, per una vegada que el màxim dirigent de CIU diu allò que tota la vida els que som de la ceba hauríem volgut sentir a dir pels màxims capitostos d’una organització que històricament ha anteposat els interessos de partit als del país, que, com a rèplica, el màxim exponent parlamentari del partit de l’independentisme nostrat li repliqui que no, que no es tracta només de la independència, sinó, si ho entès bé, que, ara per ara, com més siguem i més heterogenis (bé, ell n’ha dit literalment: plurals i elàstics i dinàmics) millor, doncs, què vol que li digui. A mi, personalment, m’ha decebut. M’ha sonat molt i molt forçat.
Perquè si del que es tractava era de convèncer els indecisos, que sembla que n’hi ha, difícilment aquests eren ni a la sala ni veient l’acte pel 3/24; i, en canvi, als que sí que l’hem mirat i escoltat, les paraules de Junqueras -entre altres perles, tot allò de la riquesa de les dos-centes i escaig llengües que es parlen al país, sense fer ni un trist esment, ni que fos de passada, a la inqüestionable necessitat, defensada per múltiples filòlegs, que de llengua oficial en tots els països amb cara i ulls n’hi ha i n’hi ha d’haver una-, en general, a més d’un i una, inclosos jo i pel que he vist per la televisió la Carme Forcadell, ens han causat autèntic temor. En definitiva i amb el cor a la mà: segueixo, una hora més tard, sense acabar de capir quin és o pot ser l’objectiu immediat i pragmàtic que podia estar perseguint el cúmul de reflexions que ha sortit de la boca del màxim dirigent de l’independentisme més assentat. Ben al contrari: a mi personalment, m’ha donat la sensació que, com heu dit i repetit en diverses ocasions en Xavier Roig i també vós, amic Partal, el màxim perill que no ens en sortim està en que els nostres polítics (les persones, i, sobretot, les estructures dels partits) no estiguin a l’alçada de les circumstàncies. I penseu que escric això amb unes immenses ganes d’estar equivocat i que els fets no em donin la raó.
Amadeu Abril
A veure si ens entenem: Junqueras sona més creïble i decidit. Més clar. Millor projecte. Mas sona més líder, més estadista. Crec que molts seríem d’acord que, agafant les metàfores marineres del President, Mas és un bon capità, però amb Junqueras al timó. Però avui la gent volia respostes a altres preguntes.
Jo he defensat, i el Director de VilaWeb m’ha citat en un editorial, que la “coalició a la italiana” (el Porcellum), amb coalició pre-electoral, símbol i programa parcialment comuns i compromís de Govern, és una bona solució. Una molt bona solució. Concretament: la segona millor solució. Si no es pot fer la llista unitària, transversal, participativa i oberta, doncs això. Però hem de renunciar ja a la possible millor solució? Jo no ho faria encara.
Per a aconseguir-ho, crec que el millor és que ara deixem còrrer uns dies “la llista” i ens centrem en “el programa”. Si aconseguim bons acords, i certes concessions en temes socials i de redreçament democràtic… en podrem tornar a parlar. Hi ha fórmules per a ajudar-hi, i prometo intentar fer alguna proposta demà.
Però atenció: no mitifiquem la llista unitària. Jo la vull, i crec sinceremant que ben feta és molt millor que qualsevol altra solució. Però també tinc present el que m’expliquen els meus amics escocesos, gal·lesos i quebequesos: una llista, i una força política independentista unida i forta és el millor camí per a negociar referèndums i preparar programes i actuacions. Però no necessàriament per a guanyar al moment crucial. Em recorden que el Yes ha guanyat a Escòcia només on no governava l’SNP i va tenir el suport de la Radical Independence Coalition. I ens envegen la nostra diverstiat ideològica i organitzativa de partits independentistes. Sense llista unitària també hi ha vida.
Al capdevall, si això és tan important… perquè no ens hi posem nosaltres a construir-la, en comptes de deixar-ho en mans dels partits? ,-)
Ramon Perera
No m’ha agradat gens la conferència que ha fet l’Oriol Junqueras. No m’han agradat ni la forma, ni els contiguts ni, més concretament, la seva proposta de com encarar les eleccions que cal fer si volem tirar endavant la independència. Ja sabíem que el camí de la independència estaria ple de dificultats i aquesta n’és una d’elles. Precisament ens arriba de mans d’un partit independentista.
El programa proposat per Artur Mas la setmana pasada donava uns arguments molt clars defensant una llista que pugués obtenir una majoria absoluta, no necessariament de diputats, sinó de vots. Aquest era el punt central. Aquest punt pot estar equivocat, però té arguments molt sòlids al seu favor. Oriol Junqueras no s’hi ha referit en cap moment. Si era un error, donada la seva importància bé hauria d’haver proposat una rectificació argumentada. Res d’això. Ha proposat una majoria de diputats independentistes, sense argumentar-ho. Tècnicament no està pas demostrat que una candidatura engrescadora per a la gent no pugui obtenir una majoria absoluta de vots, cosa que també significa una majoria de diputats.
Durant el discurs d’Artur Mas, per televisió es va veure un Oriol Junqueras descol·locat. Aquesta vegada s’ha vist un Artur Mas molt tranquil prenent notes durant la conferència. Jo personalment penso que al president, a qualsevol president, li hem d’estar al damunt per a que no es desviï del camí. No em sembla que el president d’ERC hagi contribuit a fiscalitzar l’acció del president de la Generalitat, més aviat l’ha posada de relleu, si més no als ulls de molta gent. Hauria pogut posar-se a co-liderar aquests divuit mesos transcendentals de la història del país i no ho ha fet.
L’acció de prendre notes durant la conferència em sembla que visualitza molt bé la determinació a seguir negociant. Les estrictes paraules de cadascuna de les dues conferències donen marge per verbalitzar un acord que sigui el fruit d’una negociació amb el seny i la generositat que demana el país.
Jaume Jose Orianes
La major part dels lectors habituals de VilaWeb entengueren i assumiren (més o menys) el discurs del M.Hble. Artur Mas i han entès i assumit el discurs de l’Il·ltre. Sr. Oriol Junqueres.No són dues propostes tant diferents com perquè puguin ser fusionades en una de sola.
Un cop llegit l’acord final, els especialistes sabran analitzar quina de les propostes s’assembla més a l’acord, però pels catalans aquesta anàlisi és intrascendent. La trascendència està en l’assoliment de l’objectiu final aviat per poder crear un país que reflecteixi la nostra cultura.
L’únic problema que hi veig està en una potencial hipoteca que impedeixi la formulació del nou estat (republicà) segons la nostra cultura, sigui que el nou estat que heredi tots els defectes de l’actual o els augmenti. O en el pitjor dels casos que haguem de quedar-nos en aquest estat que no ens estima. O segons deia el Vicent: “Tic, tac, tic, tac, …”.
Coratge,
Josep Usó
Anit, Oriol Junqueras va plantejar la seva proposta per a les eleccions avançades. D’entrada, no és partidari d’una llista única. Proposa llistes separades que compartesquen una part, per exemple, del nom. Aquesta possibilitat em sembla poc afortunada. Necessàriament, si cadascú vol posar una part del títol de la candidatura, aquest serà massa llarg. Fins a cert punt, em sembla que el que vol és mantindre ERC com a partit independent, al menys fins les eleccions. Però pot ser en la futura República Catalana caldrà canviar també el nom dels partits polítics.
En qualsevol cas, la seva proposta és diferent a la l’Artur Mas, però no tan radicalment com ho pot semblar a primera vista. Del que es tracta, al cap i a la fi, és de no perdre cap vot i també d’engrescar a tots aquells indecisos que puguen quedar.
I no només. L’ANC està al seu darrere, tant de Junqueras com de Mas, per demanar-los un acord. I l’ANC és, ara mateix, un poder fàctic important. Com ho son els diferents col·lectius de la societat civils que recolzen la independència. Com ho és la necessitat de proposar noms aliens als partits polítics, com a candidats.
Així que ara el que se’ls obre al davant, tant a ERC com al President Mas son uns dies, no gaires, per arribar a un acord que és, ara més que mai, imprescindible. Perquè per anar bé, en menys de tres setmanes s’haurien de convocar les eleccions anticipades. I els adversaris, conscients que tenen el partit perdut, ja han començat a clamar per un front anticatalà. (Ells en diuen antinacionalista).Així que els caldrà discreció, cintura, generositat, intel·ligència i visió de futur. En qualsevol cas, el primer és acordar el camí fins la independència. Passe el que passe, no disposaran de més de divuit mesos, per arribar-hi. Com a molt, hauran d’escurçar aquest plaç. Oriol Junqueras parteix amb el desavantatge d’haver-se alçat de la taula just abans del 9N. Li cal més visió de futur, al meu parer. Però és intel·ligent.
Segur que hi haurà acord; un bon acord i que arribarà a temps
Erika Casajoana
Quina tristor, quina llàstima, quina ràbia que sento just després de la conferència d’Oriol Junqueras. Aquest polític sí que és un soufflé!
La conseqüència de la posició d’ERC és que la nostra independència es posa ara molt més costa amunt.
Les cares de la major part del públic, també la del director de Vilaweb, eren un poema.
Això només ho arregla un miracle.
Pep Agulló
Pesa més la militància que el país
No he pogut escoltar el discurs d’en Junqueras, però la primera impressió del que he copsat és força negativa pel mateix procés. Un discurs cuinat, tancat, al contrari del que havia proposat Mas que era obert, i que no està a l’alçada del moment excepcional que viu el país. Ni una referència, ni el mínim esforç per arribar a acords unitaris sobre una llista única de país. Un cop de porta al clam del carrer que demana unitat al preu que sigui. El principal argument del plantejament d’en Junqueras: diferents llistes per a la independència que preservin cadascuna la seva ideologia. Això, diu, portarà més vots cap a les posicions sobiranistes. Dubto força que algun vot independentista es perdés. Potser m’equivoco… Aquesta es una visió antigua en clau d’unes eleccions autonòmiques, que recordem l’abstenció sol ser alta i amb la perspectiva actual podria portar a una frustración ciutadana imponent davant la divisió de les forces sobiranistes que la multipliqués. En aquest sentit, penso que la llista unitària, pel contrari, estusiasmaria i arrossegueria a moltíssim votants que en unes eleccions partidàries s’abstindrien. Finalment seria complicat que la diplomàcia internacional, en veure tal resultat dels vots, d’interpretacions plurals poc clares, no se’n desentengués.
En resum, Junqueras, m’ha decepcionat actuant en clau partidària, pensant en els vots, buscant la delimitació programàtica en comptes de l’acord, i això ens pot portar a l’abisme. Si la conferència que va fer preten ser un marcar terreny ideològic per després intentar una altra proposta que s’acostés més a la d’en Mas, seria una esperança. No puc entendre que el lider d’ERC hagi dit la última paraula en contra de milions de manifestants que hem sortit al carrer demanant unitat.
Oriol Gordó
Junqueras ha posat el partit per sobre el país, i la seva ambició personal per sobre l’ambició nacional. Ha parlat molt bé, però això ja ho tenen els sofistes. Malgrat l’embolcall brillant dels seu discurs, ni un sol argument sòlid de que la seva opció ens garanteix millor arribar a bon port, només les seves fílies i fòbies i els seus apriorismes habituals. El president, com a mínim, va donar-nos raons. L’esperança és que el president ja s’ho devia veure a venir, i deu tenir-ho previst. Malgrat tot, és trist que, a banda d’haver de lluitar contra les dificultats intrínseques d’un procés així, i les que ens posa el govern espanyol, ara hàgim d’aguantar els egoïsmes dels que suposadament van amb nosaltres.
Josep Hilari Planelles
He seguit el discurs de Junqueras en el PC. Al País Valencià, com sabeu, ja no ens queda altre mitjà. Ja no ens permeten l’entrada d’altres ones Hertzianes que no siguen les que ells controlen.
El discurs d’Oriol Junqueras m’ha deixat un regust agredolç.
És cert, com ell diu, que les identitats són plurals. Però la llengua és –ha de ser per a nosaltres– l’element clau d’identitat. La llengua ha sigut i és entre nosaltres idioma (la cosa pròpia). Com diu J.F. Mira, és la matèria i emblema en que ens reconeixem. De cap de les maneres voldria emmirallar-me amb Irlanda on el Gaèlic irlandès es troba en situació de retrocés i franca davallada. Possiblement hi ha als Països Catalans moltes llengües, però sols un idioma. M’atreveix a afirmar que si als valencians, en particular, ens prenen la llengua ens ho acabaran de prendre tot.
És clar que els catalans de Catalunya han de fer el seu camí ara que poden (pot ser algun dia, altres regions de parla catalana inicien també el camí de fer un nou i millor país). Un nou país on el signe de pertinença o identitat òbviament haurà d’incloure un sistema econòmic i una cultura política que no permeta posar, com passa ara, els beneficis econòmics d’uns pocs per sobre de les necessitats de la majoria. On el dret a la vivenda i al treball no siga una afirmació retòrica i purament ornamental en la constitució, etc. Però un país on també cada matí hom diga bon dia i li contesten bon dia.
Jordi Casadevall
Junqueras té fama de bon orador i potser és veritat quan explica pedagògiques lliçons d’història de Catalunya, però avui ha comès l’error de ser el revers, en el fons (que ja sabíem) però també en la forma, de la conferència de Mas de la setmana passada. Ha estat una intervenció llarga, plúmbia i amb derivades innecessàries. És el que té llançar-se a parlar sense faristol i sense papers. Tot el que amb Mas va ser concreció, ordre cartesià i propostes que satisfeien l’expectació creada, amb Junqueras s’ha convertit en dispersió conceptual i periòdiques aproximacions a la justícia social o a les identitats dels individus que avui no venien al cas.
Però bé, l’important en els discursos és el contingut i resulta que estic d’acord amb el pinyol conceptual de la seva intervenció, la convocatòria d’eleccions amb llistes separades i unides per alguns elements comuns. Reconec que la proposta Mas també era engrescadora, per original, però al final el què importen són els vots. Això és política, i de la dura. Presentant-se separades, les formacions polítiques trauran més vots que juntes: ho diuen els estudis dels entesos i s’intueix sense fer-ne cap, d’estudi.
En definitiva, si hem de fer una lectura precipitada del discurs de Junqueras, a una hora de la seva conclusió, és que tant la seva proposta com la de Mas demanen, encara amb més insistència, una confluència entre les dues. Del millor en sortirà el millor. Només falten ganes.
