01.12.2014 - 18:09
Televisió Espanyola emet avui al vespre l’últim capítol de la sèrie ‘Isabel‘, que relata la vida de la reina Isabel la Catòlica. Aquesta sèrie ha aixecat molta polseguera. L’any passat, el Museu d’Història de Barcelona no va permetre que se’n rodessin algunes escenes al Palau Reial perquè –van dir els responsables del museu– la sèrie ‘no diferencia entre ficció i veracitat històrica’. I ara el periodista i escriptor Martí Domínguez retreu el tracte desigual que s’hi fa dels personatges principals. No fa gaires dies va escriure sobre aquesta polèmica a El País i ara s’explica a VilaWeb: ‘Presenten una caricatura molt grollera dels Borja, una visió molt espanyolista del mite d’Isabel com la gran creadora de la idea de l’Espanya imperial, i amb un Ferran el Catòlic que hi té un paper subaltern.’
‘Que quede clar que parle com a espectador, i em sorprèn que els nostres historiadors no n’hagen dit res. Com a espectador, resulta decebedor no haver aprofitat la circumstància per fer un programa més consensuat i haver provat de projectat aquesta visió d’una Espanya creada per regnes’, diu Domínguez.
Isabel I de Castella hi apareix com un personatge fort i just, i la sèrie evita de tractar a fons qüestions tan crítiques com l’expulsió dels jueus o la persecució dels moriscs. ‘No em sembla malament que hi haja una certa creació hagiogràfica del personatge, però es fa des de la castellanització més absoluta. Era un bon moment per a mostrar una Espanya plural, plurilingüe, de cultures i regnes diversos, però ho han mirat tot des del prisma castellà.’ I això arriba a l’excés en el tracte dels Borja, denuncia.
El mite dels Borja
Aquest és el punt central de la queixa que fa el periodista sobre el biaix històric. ‘Hi ha una visió romàntica dels Borja que els presenta com el súmmum de la corrupció i del vici. Però això era força freqüent en aquella època, era una actitud molt del Renaixement. Tanmateix, els Borja eren persones instruïdes, que es van envoltar d’erudits, i que varen tenir un enorme poder.’
Domínguez cita Joan Francesc Mira i el seu llibre ‘Els Borja: família i mite‘, on l’escriptor recorda que ‘l’aventura borgiana’ no va ser de cap manera una anècdota. Mira, en un capítol del seu llibre, diu: ‘Si sempre hi ha una distància entre l’ordre del mite i l’ordre de la realitat històrica, aquesta distància no sol ser tan gran com en el cas de la llegenda i la història borgianes. La llegenda, en aquest cas, no passa de ser una suma irregular o inflada dels elements habituals de qualsevol “llegenda negra” nascuda en el Renaixement o en el Barroc, i més si va associada al “papisme corrupte” i a la mitologia de la Itàlia renaixentista mateixa: una suma desigual de bruixeria i pactes demoníacs, d’enverinaments, luxúria, violència i passió pel poder i la riquesa. Vista així, no és en realitat una llegenda original. Afortunadament, però, la realitat històrica és infinitament més rica, més complexa i més apassionant.’
A la sèrie, en canvi, els Borja hi apareixen com una caricatura d’aquella llegenda, ‘i no tenen cap mena de cordialitat amb ells: no hi ha cap recuperació històrica de la família; el distanciament anímic resulta irritant’. Domínguez recorda que va ser el papa Borja qui va concedir el títol de Reis Catòlics a Ferran i Isabel, però que a la sèrie és presentat ‘com un xitxarel·lo i un personatge vil’.
Ferran i la visió espanyolista
En tercer lloc, és criticada la presentació del personatge de Ferran, l’explicació de la Corona d’Aragó i la manca de referències al català. ‘Ferran no tenia el català com a llengua materna, perquè era Trastàmara, però lògicament era una de les seues llengües.’ Encara més, a la cort era conegut com ‘el catalanote’, però a ‘Isabel’ aquest fet s’omet. ‘I això que el director de la sèrie, Jordi Frades, és català, nascut a Barcelona.’ Domínguez retreu que no s’expliqui la diversitat d’aleshores, que s’ometi que hi havia dos regnes igual de poderosos, el de Castella i el d’Aragó. ‘La reconquesta va ser feta per aragonesos i catalans, però això queda molt difuminat. Hi havia dos regnes i els castellans es desferen de la corona d’Aragó quan els va interessar.’
Domínguez diu que mirar aquesta sèrie, com fa un bon gruix d’espectadors, ‘és un treball intel·lectual que serveix per a saber com ens veuen i com veuen Espanya; com creen un mite de la construcció espanyola’. ‘A mi m’interessa la sèrie perquè ensenya la visió d’Espanya des de Madrid, s’hi veu l’actitud de l’imperialisme espanyol que vivim, amb un centralisme molt fort.’
Per reblar-ho, diu, la sèrie acaba amb la mort d’Isabel. ‘Ací s’ha acabat tot: ja ha fet la seua funció, que és crear Espanya. Hauria esta bé que hagueren acabat amb els intents de Ferran d’aconseguir el poder i com el van fer fora perquè els castellans no el volien com a rei i el menysprearen.’
