30.11.2014 - 12:37
Us he de dir que la meva infantesa fou bastant feliç, perquè mai quedàvem sols. Sempre érem colla. També teníem entre nosaltres l’avi matern, al qual tots estimàvem. Era un avi venerable, alt i de bona presència, que feia pensar en una bona corpulència en els seus millors anys, amb la seva barba grisa acurada i molt pulcre. Portava sempre els vestits de vellut negre. Recordo el meu avi amb molt afecte. Quan a les nits d’hivern ens arraulíem vora la llar de foc, semblava una gran lloca envoltada dels seus pollets. Era el nostre avi matern, que havia fet de ferrer a Sidamon.
Com la recordo aquella llar de foc! La mare hi tenia penjada una gran olla, plena de cols i patates, collides del nostre hort! A voreta de les brases el tupí de fesols feia el seu xup-xup. Era el sopar de molts dies d’hivern: una gran plata de verdura amb uns bons trossos de cansalada i botifarra, prèviament rostides damunt les graelles, amb bones torrades de pa. Tot amanit amb oli verge. Collita del mateix poble i elaborat al molí del Xeco.
Llavors al poble hi havia dos molins: el del Xeco i el del Perxes, perquè s’hi feia bona collita d’olives. Ara ja no n’hi ha d’oliveres, tot són arbres fruiters. Darrerament però corren mals anys per a la fruita. Hi ha molta competència. Potser tornarem a veure l’Urgell amb oliveres i vinya. Bon país per aquests dos conreus. A Bellvís, però, el fred matava les oliveres cada vint o trenta anys. Després rebrotaven. Les soques eren centenàries però cap tronc tenia més de quaranta anys. Bellvís deu tenir el territori més fred de tota la plana d’Urgell.
El meu pare era una bona persona, llest i treballador. No cal pas dir el molt que havia de pencar per mantenir tanta criada. Els meus pares es casaren a Sidamon el 5 d’octubre de 1901. Ell tenia 21 anys i la mare 16. El pare contava que de jovenet va marxar d’Igualada, el seu poble natal, a Manresa a aprendre de pastisser. Quan vingué al poble es posà a treballar al cafè cinema, el primer cinema que es posà a Bellvís, a cal Miquelet, avui el Segle. Era de la seva mare i padrastre. Vingué doncs accidentalment, acompanyant la seva mare que, després d’enviudar, es casà en segones noces precisament a Bellvís. En Miquel Mir, el Miquelet, fou el seu nou pare però ell, un nen de quatre anys quan va quedar orfe de pare, en guardà tota la seva vida un record inesborrable. D’ençà que vingué de Manresa la seva il·lusió fou sempre posar una botiga de queviures amb pastisseria i coses fines, com bombons, galetes, licors… però no tenia diners.
Quan feia sis anys que eren casats, el pare decidí de marxar a Amèrica un temps, a fer fortuna. Llavors marxava molta gent a Amèrica. Semblava que allí fermaven els gossos amb llonganisses. El pare retornava després de set anys. No va fer molta fortuna però els diners que va portar foren suficients per comprar una casa vella al carrer Major número 1. La va fer tirar a terra i la féu construir nova. Per aquell temps va ser una casa molt maca. Allí vam néixer els set darrers fills i allí posà una bonica tenda de queviures. Aquesta casa es coneix avui dia encara com cal Farrera.
També hi féu construir un forn per fer-hi la pastisseria. Ell confiava que, en ser nosaltres sols a fer pastissos al poble, tindríem molta venda. No fou així. En aquell temps Bellvís era un poble bastant pobre, tret d’uns quants terratinents forts i unes poques famílies benestants. Els altres eren gent de poca terra i jornalers de sou petit: només podien comprar el necessari per a viure, com llegums, arengades i bacallà, i el pa que molts pagaven a l’estiu, després de la collita. Com podia comprar pastissos aquesta gent?
Lola Farrera, Posta de sol, Lleida, Pagès, 1998, p. 17-19 (fragment).
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
