01.12.2014 - 06:00
‘Amb Podem tenim uns marcs compatibles i compartits, però han de saber descodificar el procés polític català.’ Així resumia David Fernàndez la seva visió del partit de Pablo Iglesias fa pocs dies en una entrevista a TV3. Tot i que, segons les enquestes, el perfil de votant de l’una formació i de l’altra és diferent, són comparades sovint. Comparteixen l’anàlisi sobre la cultura política d’aquests últims trenta-cinc anys i algunes propostes de caràcter social i econòmic. En canvi, tenen perspectives nacionals antagòniques. Ací, però, ens hem volgut fixar en què divergeixen CUP i Podem més enllà dels programes polítics respectius. Aquestes són les cinc principals diferències:
Origen
Una primera diferència és l’edat. La CUP té gairebé trenta anys, mentre que Podem encara no ha arribat al primer aniversari. Una formació adulta amb una expansió a foc lent enfront d’una formació recent i un creixement exprés:
La CUP va néixer a mitjan anys vuitanta i es va constituir en nuclis locals, com ara Arbúcies i Sant Pere de Ribes, els primers on va obtenir representació. Des d’aleshores s’ha anat presentant als comicis municipals i actualment té més d’un centenar de regidors. Forma part de l’esquerra independentista dels Països Catalans i és hereva de la tradició política del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). El 2012 es va presentar per primera vegada a les eleccions al Parlament de Catalunya, on té tres diputats.
Podem es va constituir el gener del 2014, arran de la publicació del manifest ‘Moure fitxa’. La trentena d’intel·lectuals que el signaven defensava una candidatura rupturista unitària a les eleccions europees. Mesos després, Podem aconseguia cinc escons al Parlament Europeu. El naixement de Podem es vincula a l’eclosió del moviment 15-M, que va tenir un fort impacte a l’estat espanyol, sobretot a Madrid. Segons que deia aquell mes de gener Pablo Iglesias en una entrevista a VilaWeb, s’inspiraven en part en el Procés Constituent que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres havien promogut a Catalunya.
Estructura
L’estructura d’una organització i d’una altra poden considerar-se gairebé inverses. La CUP es basa en l’estructura territorial i a partir de les assemblees locals es configura la resta de l’organització. En canvi, Podem parteix d’un nucli dirigent i a partir d’aquest s’estén pel territori:
Si el naixement de la CUP va ser als municipis partint de l’assemblearisme, l’organització que ha anat consolidant també és força local. Basada en el municipalisme, s’estructura en assemblees territorials, que són les que designen els representants al consell polític. Aquest consell coordina els nuclis territorials i el secretariat nacional. Les assemblees territorials de la CUP són autònomes per a prendre decisions a través dels seus militants. Encara més, l’única manera de militar a la CUP és fer-se d’una assemblea local concreta.
L’òrgan màxim de decisió de la CUP és l’Assemblea Nacional, on hi és representada tota la militància i on es voten, pel principi d’una persona un vot, els membres del secretariat nacional. Aquest òrgan, que té un mandat de quatre anys, gestiona el dia a dia de la formació i no té atribucions polítiques.
El manifest ‘Moure fitxa’ va ser el punt de partida perquè un grup de persones vinculades a l’esquerra espanyola formalitzés una nova organització política, Podem. D’aquest nucli fundador han anat sorgint nuclis locals, els anomenats cercles. Durant aquests dos últims mesos, del setembre al novembre, s’ha configurat l’assemblea ciutadana de Podem, màxim òrgan de decisió, formada per tots els simpatitzants i considerada l’assemblea constituent de la formació.
Aquesta assemblea ciutadana va elegir fa poques setmanes Pablo Iglesias com a secretari general i va aprovar la seva proposta d’organització. Iglesias ha designat un consell ciutadà amb seixanta-dos dirigents i disset secretaris generals autonòmics que configuren una mena de consell executiu. La proposta, aprovada per majoria en l’assembla constituent, estableix la figura d’un secretari general, acompanyat d’aquest nucli dur de consellers, d’on surten les directrius als cercles. Tretze d’aquests dirigents de Podem —entre els quals Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero o Tánia González— són professors de la Universitat Complutense de Madrid. La via principal de debat i decisió de l’assembla ciutadana és la telemàtica. Els membres dels cercles hi participen a través d’eines com ara Reddit, on tenen una plaça virtual.
Lideratge
A la CUP no hi havia cares mediàtiques fins que no van presentar l’independent David Fernàndez com a cap de llista al Parlament de Catalunya. La contundent acció parlamentària d’ell i de Quim Arrufat ha tingut un fort efecte en els mitjans, tot i que són els primers de defugir els personalismes i evitar d’utilitzar aquest impacte en tertúlies i programes de televisió. No hi ha veus dirigents ni en volen, més enllà dels portaveus del secretariat nacional o del consell polític. ‘Per nosaltres, que sempre hem estat zapatistes del sud d’Europa, és molt millor la força col·lectiva, de l’assemblea’, deia Fernàndez en una entrevista a VilaWeb. De fet, quan s’acabi aquesta legislatura no tornarà a anar a les llistes del parlament. Així ho va decidir la CUP, que va establir que els candidats no repetirien. Per la CUP i per Fernàndez, mantenir aquesta decisió és bàsic per a la coherència amb els seus principis. ‘És una bona notícia que hi hagi relleus, perquè això sí que esquerda la cultura política de la transició i aquesta mena de lideratges.’
En canvi, la força mediàtica de Pablo Iglesias és l’eix central de la seva formació, i sense ell no s’entendria Podem. Ha estat la cara visible i la personificació del projecte polític des d’abans que aquest tingués nom. Presentador dels programes de televisió ‘La Tuerka’ i ‘Fort Apache’ i avesat als debats polítics, aquest politòleg sorgit de la Complutense ha esdevingut l’emblema de l’organització, fins al punt que Podem va decidir de posar la seva cara com a logotip de la candidatura a les paperetes de les eleccions europees. En aquest últim any, Iglesias s’ha convertit pràcticament en un tòtem de Podem. En això s’ha basat part de l’estratègia de Podem: en el lideratge d’Iglesias i el seu paper en els debats televisius, des d’on s’ha projectat amb força. Un lideratge que convenç els membres de l’assembla ciutadana, que en més d’un 80% va elegir-lo secretari general.
Estratègia electoral
La CUP es basa sobretot en el teixit social. Veu la representació institucional com un instrument de la mobilització al carrer i defensa que l’una no se supediti a l’altra. ‘Hem d’anar conquerint poder institucional a mesura que construïm l’alternativa popular que sustenti aquesta representació’, argumentava en una entrevista a VilaWeb el diputat de la CUP Quim Arrufat. És per això que han descartat de presentar-se a moltes eleccions. No van anar a les últimes europees, i la decisió de presentar-se al Parlament de Catalunya per primera vegada fa dos anys va ser fruit d’un debat tens i intens, i van argumentar-la pel context extraordinari que vivia la política catalana.
L’objectiu de Podem és guanyar les eleccions espanyoles i forçar un canvi de sistema després d’haver assolit les màximes institucions estatals. L’èxit a les eleccions europees va ser una gran empenta i des d’aleshores ha posat tota la carn a la graella per ‘trencar el cadenat del règim del 78’ i emprendre un procés constituent. ‘S’ha d’ocupar la finestra d’oportunitat que s’obre quan els partits del règim del 78 són en descomposició i hi ha canals d’indignació. No podem perdre aquesta oportunitat […]. Sense canvi institucional, no hi haurà cap canvi’, deia Marc Bertomeu, portaveu de Podem Barcelona, en un debat a Boca Ràdio amb el portaveu de la CUP de Barcelona, Albert Martín.
Malgrat la manca d’arrelament social, Podem compta guanyar gràcies a un electorat força transversal, que fins ara votava partits clàssics, com el PSOE, el PP o IU, i també sectors que havien optat fins ara per l’abstenció. Un vot de càstig a aquests partits que Podem aspira a convertir en ‘vot constructiu’. ‘La gent mobilitzada és una minoria, i només amb aquesta no farem el canvi’, deia Bertomeu. Potser per això l’estratègia electoral de Podem també consisteix a defugir les etiquetes i definir la seva proposta dient que no és ‘ni de dretes ni d’esquerres’.
Marc de referència
És la cinquena diferència clara entre totes dues formacions. El marc de referència i actuació de la CUP són els Països Catalans, on té assemblees locals als diversos territoris. Un marc de referència que fa que des del principi no hagi volgut presentar-se a les eleccions espanyoles.
Podem, en canvi, és un projecte hispanocèntric que aspira a obrir un procés constituent a l’estat espanyol. Justament aquesta voluntat ha fet que la seva posició respecte del dret de decidir dels pobles de l’estat hagi variat discursivament: ha passat de defensar-lo a condicionar-lo a un canvi de correlació de forces a Espanya.
