21.11.2014 - 06:00
Fa uns quants mesos que Raül Romeva es mira l’actualitat política amb perspectiva. Després de deu anys al Parlament Europeu, a primera línia, ara ha començat una nova etapa centrada en l’anàlisi i la reflexió. És una distància que troba sana. També ha deixat tota responsabilitat a ICV-EUiA. N’és militant i prou. En aquesta entrevista explica la lectura que fa Europa del procés català després del 9-N, un fet que ha estat decisiu perquè es comencin a fer gests. ‘Alguns en fan en privat, amb discreció’, explica. Romeva és blocaire de VilaWeb des de fa més de vuit anys. Hi escriu ‘Reflexions periscòpiques‘.
—Els fiscals espanyols s’han posat d’acord per presentar una querella contra el govern català. Què en penseu?
—Allò que anomenem separació de poders ja fa temps que és qüestionat, i aquestes actituds no fan sinó enfonsar la poca credibilitat que tenien determinats organismes davant l’opinió pública. Si creuen que judicialitzant la política resoldran el problema és que no han entès res. L’única cosa que aconseguiran és el descrèdit, no tan sols de la justícia —en aquest cas del ministeri fiscal—, sinó de la democràcia. Aquest és el problema de fons, per mi.
—I Europa, com interpreta aquesta actitud de les institucions espanyoles? Què en percebeu?
—Em sorprèn perquè a Europa he vist actituds molt contundents per coses menys greus. Recordo quan a Hongria es van aprovar unes lleis que posaven en qüestió precisament la separació de poders i la reacció d’aquell moment contra Víktor Orbán va ser especialment contundent. I no únicament per part de la Unió Europea, sinó també per part de diversos caps d’estat i de govern. Em sorprèn que el cas espanyol no susciti la mateixa reacció. És preocupant.
—Quan s’acabarà l’actitud neutral d’Europa?
—Durant molt de temps han seguit una estratègia concreta, que era presentar aquesta qüestió com un afer intern i esperar que això s’acabés desinflant sol. Segurament algú es va creure allò que li va dir el govern de l’estat espanyol i van pensar que això era una situació temporal i circumstancial. El fet que això no baixi, el fet que no sigui un suflé, sinó un plum-cake, com algú va dir, fa que Europa ja no pugui mantenir aquesta estratègia i hagi de començar a pensar a fer-hi alguna cosa. A mi em consta que hi ha gestos. No tan sols preocupació, sinó que el tema és a l’agenda i sobre la taula.
—Quins gests?
—Jo crec que en aquest moment intenten una cosa que suposo que tindrà poc èxit, que és que hi hagi diàleg entre el govern espanyol i el govern català. La reacció que percebo és una voluntat de ‘parleu-ne i arregleu-ho’. Quan, en vista d’aquesta petició, l’actitud del govern de Rajoy és la mateixa de sempre, de no voler-ne parlar, òbviament aquí hi haurà d’haver alguna reacció diferent. Però tinc la impressió que tenen coll avall que difícilment es farà marxa enrere.
—El 9-N ha estat decisiu?
—Per mi el punt d’inflexió va ser l’Onze de Setembre del 2012 i, a partir d’aquí la carpeta s’ha anat inflant. L’expectativa era que la carpeta desaparegués de les cancelleries europees, però això no ha estat així, sinó que s’ha anat inflant. I el 9-N fa desbordar aquesta carpeta. Per tant, naturalment que hi ha influït molt.
—Així, ara toca obrir-la.
—Sí. Alguns ja ho fan en privat, amb discreció i amb la voluntat que sigui Rajoy que ho recondueixi, però veient que això és impossible perquè ho ha demostrat una vegada i una altra, jo crec que hi ha la necessitat d’una resposta diferent de la que han adoptat fins ara.
—Des de les institucions catalanes, es fa bé la feina d’explicar el procés a Europa i al món?
—És una feina molt lenta i de molts nivells. No n’hi ha prou de tenir una persona que vagi explicant-se pel món. Això s’ha de fer a molts nivells i de manera molt pausada. No tenim aliats a l’àmbit europeu en aquesta qüestió. Podem tenir més o menys obstruccions, però aliats no n’hi ha. El fet s’ha de cuinar de manera molt lenta i sabent que no es resoldrà en quatre dies.
—El pas següent a Catalunya per a vehicular la voluntat expressada per bona part de la població de decidir el futur polític són unes eleccions com més aviat millor?
—Tinc la impressió que s’ha de fer alguna cosa després del 9-N i allò que veig més concret són unes eleccions que determinin unes majories parlamentàries diferents de les que tenim ara i que signifiquin poder continuar avançant. Però no pot ser que no passi res.
—Com haurien d’encarar aquestes eleccions els partits favorables al dret de decidir? Una llista unitària?
—Penso que si fem una sola llista, hi hauria moltes absències significatives, perquè ja hi ha formacions que han dit que no hi voldrien participar. A mi em sembla que és millor poder treballar entre les diferents candidatures amb un acord comú que signifiqui que volem un nou país i que alhora cadascú defensi el model de país que vulgui.
—Les llistes separades no serien un entrebanc perquè el món pogués veure que hi ha un objectiu comú?
—No, perquè l’experiència demostra que a Europa se n’han sortit molt millor aquells projectes que han tingut una diversitat de veus a favor de caminar cap a la independència que no pas els que han tingut una sola veu. Sempre és més enriquidor que hi hagi veus diferents en favor d’un mateix destí, que no pas que sigui una de sola la veu que ho defensi.
—En cas d’unes eleccions plebiscitàries, ICV-EUiA s’haurà de definir.
—Allò que vulgui Iniciativa ho haurà de definir Iniciativa. Jo no parlo en nom d’Iniciativa, no hi tinc cap responsabilitat ni cap càrrec. Decidirà allò que cregui, com tots els altres partits.
—Com valoreu el paper que ha tingui el partit en què militeu en les setmanes prèvies al 9-N?
—Crec que ha estat dels partits que més ha treballat perquè es pogués fer el 9-N. A més, Iniciativa dóna valor a una cosa important perquè aquest procés tingui credibilitat. Fa que els sectors que no tenen la independència com a objectiu també en puguin formar part. I hi ha un altre aspecte important. Iniciativa també ha estat molt necessària a l’hora d’aconseguir aliats internacionals i, fins i tot, aliats a la resta de l’estat, com ara els Verds a Europa o el Fòrum São Paulo, a l’Amèrica Llatina.
—En un dels vostres últims apunts parleu del decret sobre la pobresa energètica i critiqueu que l’hagi suspès el TC, però recordeu que és insuficient per a cobrir les mancances que hi ha a moltes llars. El govern català fa tant com pot per entendre la població vulnerable?
—Malauradament, no. Recordo que al decret s’hi van poder acollir menys d’un miler de persones i n’hi ha 310.000 que han de poder accedir a aquests suports. El fons d’emergència que ha estat proposat pel govern català amb prou feines si arriba a cinquanta mil o setanta mil persones. Per tant, és insuficient i poc valent. Per mi, el problema no és només la mesura concreta que es pugui prendre en el terreny energètic, sinó en el model estructural. El model econòmic en què ens trobem, que és el sistema de mercat lliure o capitalista, és clarament superat per les circumstàncies. Hem de caminar cap a un model completament diferent, que és l’economia del bé comú. El cas energètic és un exemple més de la necessitat de canvi de model.
—I Europa va a l’inrevés?
—Hi ha evidències clares que la situació actual crea cada vegada més desigualtats. Tanmateix, en lloc de fer una reflexió a favor d’un canvi de sistema, posem contínuament cataplasmes i pretenem arreglar allò que ja no té solució en el marc actual. L’única solució que hi pot haver és un canvi de model que ha de ser d’àmbit europeu. Si l’objectiu és exclusivament l’enriquiment personal i la promoció de la competència, no ens en sortirem. L’objectiu ha de ser el contrari: garantir que tothom té les necessitats bàsiques cobertes i, a partir d’aquí, promoure més una política de cooperació que no una política de competitivitat.
—No ho trobeu a faltar, ser a primera línia política?
—He de dir que no. Quan vaig entrar al Parlament Europeu ja ho vaig fer amb la convicció que això havia de ser una etapa. Sempre he defensat que faria dos mandats i prou perquè tenia ganes de fer això que faig ara, que és anàlisi. Quan un és a primera línia el focus es redueix tant a la immediatesa que pot acabar essent perillós. Creia que era sa agafar una mica de distància i veure les coses amb una perspectiva diferent. I ara faig això. Ha estat molt bé ser al Parlament Europeu, però també està bé que ara hi hagi una altra persona.
—Què feu ara?
—M’he centrat a escriure, a preparar conferències, a analitzar, a preparar classes, etc. Em moc més en el vessant analític i docent que no pas en el de l’acció política.
—En algun moment hi podríeu tornar?
—No ho sé. En aquests moments estic molt bé fent això que faig. Dependrà de les circumstàncies i dependrà del què. La meva etapa legislativa ja l’he acabada. Amb deu anys n’hi ha hagut prou. Ara, la política són moltes coses i es pot fer política de moltes maneres diferents.
—Heu reprès el bloc a VilaWeb.
—Vaig deixar-lo descansar, perquè jo també necessitava veure com el reconduïa. De fet, també hi he canviat el nom perquè era una manera de visualitzar un canvi d’etapa. El nom anterior era ‘Construint sinergies’ perquè entenia que en aquell moment el meu paper era portar al parlament les sensibilitats diferents que hi havia al carrer. Ara li he canviat el nom (‘Reflexions periscòpiques’) perquè em moc en l’anàlisi.
—Què significa per a vós VilaWeb?
—Jo vaig entrar a VilaWeb el 2006. Va ser el moment en què els blocs començaven a tenir una mica d’entitat. Era la possibilitat de tenir la pròpia tribuna. No vaig buscar aquesta plataforma només per expressar-me, sinó també amb el propòsit de formar comunitat. Crec que VilaWeb és un espai en què no tan sols he pogut expressar-me, sinó on també he pogut compartir un espai amb més gent que també opina.
