13.11.2014 - 06:00
La flor indispensable, la flor ombrosa, estranya, que t’ha de capgirar damunt davall, com un que té el cel d’abisme sota els peus i camina amb les mans i el cap. Mostrarà allò que no té nom i per això li caldrà desbordar-se, perquè el poema és somnàbul i és saber estar sempre a l’estaqueta. I la veu vendrà d’aquesta boca d’ombra i s’esventrarà per dins fins a l’inconegut, flor de nit i d’amor i de repòs que és més risc encara i insurrecció que s’esquinça i es desmantella en l’esgarrapada de més amor, que t’entra per la carn, sempre trànsfuga, un desertor que renega, i amor dels amors, amor trabucat. Allà, muntanya amunt, a la serena, mai dòcil, pertinaç, com a cabra daina, on el poema sempre és infracció, una veu que no claudica, que alena en el neguit dels cims. I del neguit, en sap fer un jardí i un desert on t’ha d’escometre el falcó més grosser que et cercarà les pessigolles i tu només li has de mostrar el trau. Fins que Déu tremoli. La punyetera flor.
El poema com a molèstia, la lletra que emprenya, perquè no endreça, fa fressa i cerca raons, fa remor, i arma gresca en la llengua, i en un raig de veu dirà de tira, sense por, des del vers que es conforma en la cosa poca que mina el rocam altisonant. No hi cerquis fums, aquí, ni buferia solemne. Et farà un portell o traurà ulls fins que t’esgarriarà. Ben aviat entendràs que només vol foraviar-te. Quan seràs lluny, just aquí, s’aclarirà el sentit, es retiraran els núvols i els mots faran lloc a les coses que no s’han dit i que s’haurien de dir. Para l’orella i les sentiràs, talment fruits saborosos. Ara si vols nous, trenca-les.
Llegiu l’article sencer, aquí.
