Mark Demesmaker: ‘La UE ja hauria d’haver intervingut en el procés català’

Diumenge, vuit eurodiputats formaven una delegació internacional que va seguir ben de prop el 9-N. El flamenc Mark Demesmaeker n’era membre i explica a VilaWeb com va viure la jornada i com entén el procés català. Una qüestió que assegura que Europa hauria d’haver encarat fa temps. Així mateix, considera que el govern espanyol no és coherent amb les seves polítiques exteriors i interiors i que en una Europa moderna no es pot permetre que es neguin drets fonamentals com la llibertat d’expressió. 

—Què en penseu de tot allò que vau veure el 9-N?

—Va ser una experiència extraordinària. També vaig ser aquí per la Diada, i veure una altra mobilització, com aquesta, va ser impressionant. Per mi és una afirmació de la voluntat del poble català de dir què pensa. Vaig veure molta emoció, la gent dipositant el vot en un ambient amigable i tot fet amb un esperit molt democràtic.

—No va ser una votació normal…

—És clar, no és un referèndum legal, no és ni tan sols una consulta i no és, tampoc, allò que els catalans havien demanat. Cada nació d’Europa té el dret de decidir sobre el seu futur, però Madrid el nega als catalans i és per això que, sense més remei, es va optar pel procés de participació. Tot amb tot, és un pas polític important.

—Els unionistes diuen que no hi havia garanties. Com ho vau veure?

—Volen dir que no va ser un referèndum legal, però jo, en una delegació internacional amb parlamentaris d’arreu d’Europa, vaig veure que era un procés molt democràtic. Una consulta general on tothom va tenir el dret de votar, i molt ben organitzada; encara més, organitzada, segons nosaltres, amb estàndards internacionals, totalment dins els paràmetres democràtics, sense cap pressió. Un procés obert i inclusiu de gran valor.

—Quina interpretació en fa, la comunitat internacional, del resultat del 9-N?

—A mi em preocupa que les institucions europees no canviaran el seu punt de vista, ara com ara. La Comissió Europea no ha manifestat cap posició oficial, però aquí, a Brussel·les, es continua dient que és un afer intern d’Espanya. Crec que ens toca de fer pressió sobre la comissió i els parlamentaris escollits per fer canviar de posició la comissió, que hi ha de reflexionar molt profundament.

—Això perjudica Europa?

—I tant, això que passa a Espanya té un efecte a la resta d’Europa. Perquè quan el govern de Madrid usa les seves eines legals, la constitució o els jutges contra la democràcia i contra certs valors, com ara el dret d’expressió i de decidir, la resta d’Europa té un problema. Aquests no poden ser els estàndards europeus.

—Què en penseu, de la reacció del govern espanyol?

—No l’entenc. Tenen un concepte totalment diferent d’una nació, d’una llengua, d’una cultura… Neguen la diversitat i la pluralitat, fins i tot la plurinacionalitat. De fet, ignoren la realitat, tenen un problema amb la democràcia; això no hauria de passar, a l’Europa moderna.

—El president Artur Mas i alguns consellers poden ser condemnats i inhabilitats. Com reaccionaria la comunitat internacional si passés això?

—Seria totalment inacceptable. Si des d’Europa demanem a països com Ucraïna o Geòrgia que no facin aquesta mena de coses, com ara condemnar els seus oponents polítics, i els collem perquè facin reformes i apliquin processos democràtics, com podem aguantar això a la UE? Seria ridícul. Hi ha d’haver coherència entre la política exterior d’un país i la interior. Si Espanya fa també aquestes peticions per a aconseguir una nova democràcia, una nova justícia, per a evitar la discriminació de la justícia… no pot actuar en sentit contrari dins les seves fronteres. I no pot ser que la Unió Europea no actuï. Perquè això qüestiona la credibilitat dels projectes europeus.

—Quan ha d’intervenir, doncs, la comunitat internacional en el procés català?

—El moment ja ha passat.

—Ha fet tard?

—Sí. Madrid ha administrat malament la situació: va tenir l’oportunitat de començar a dialogar i va tancar la porta. Crec, com he dit, que tenen una percepció errònia d’allò que hauria de ser un estat-nació. Cameron, per exemple, ha reconegut moltes vegades que el Regne Unit és format per una família de quatre nacions diferents i, a partir d’aquest reconeixement, es va permetre a Escòcia que decidís el seu futur. Perquè hi té dret i perquè va ser un procés molt democràtic. Cameron va decidir com fer-ho i es va poder obrir el debat i la discussió. Madrid no ha entès Espanya com una família, en absolut, i ara tenim un problema. La comissió fa molt temps que hi hauria hagut de prendre posició. Rajoy ha creat independentistes i cada dia en crea més; el procés és cada vegada més important.

—Ara el debat se centra en unes eleccions plebiscitàries. La comunitat internacional n’acceptaria els resultats com si fossin els d’un referèndum?

—Fa de mal dir. No veig clar quin hauria de ser el pas següent ni quin suport haurien de tenir aquestes eleccions. No sé si els partits han d’anar en una llista única o com hauria de ser. Veig clar que, quan un parlament, amb majoria i legitimitat, declari la independència, us agradi o no, haureu de negociar, perquè necessiteu el reconeixement internacional.

—Necessitem amics…

—Exacte, la declaració és una cosa, però l’endemà, o fins i tot abans, haureu de negociar amb Madrid, amb Brussel·les… En el cas escocès, tot això s’havia preparat prèviament. Cal aconseguir el reconeixement internacional. Haureu d’obrir diàleg, sabent que a Madrid estan tancats i que ja ho haurien d’haver fet en les vint o trenta ocasions en què ho heu demanat.

—Què hauria de fer el govern espanyol? Posar-se d’acord amb el català i organitzar un referèndum?

—Deixeu-me que us ho digui: que vagin a reunir-se amb Cameron a Londres i sabran com ho han de fer. Ningú no pot dir què passarà en un referèndum legal. Potser quan hi hagi el debat obert, els catalans adoptaran una altra actitud, però a la gent se li ha de donar l’oportunitat de fer-ho. La voluntat del poble no es pot menystenir per sempre.

—Ara per ara, quina representativitat tenen aquests 1,8 milions de vots per la independència?

—És impressionant. Vaig veure com Madrid no tan sols deia que era il·legal, sinó que també provava d’intimidar els directors d’escola i instituts… Com intervenia fins i tot en els serveis postals per evitar la consulta. I, malgrat tot això, és un nombre impressionant.

—Catalunya ho fa bé?

—N’estic totalment segur.