Martxelo Otamendi: ‘Catalunya no la reconeix ni la mare que la va parir’

Catalunya té amics escampats per tot el món. Aquests dies, en els moments històrics que viu el país, s’han fet sentir i han fet arribar als catalans el seu escalf. Un dels amics destacats dels Països Catalans és el basc Martxelo Otamendi, director del diari Berria, que ha vingut a viure el 9-N de prop. Otamendi fa molts anys que observa l’evolució del sobiranisme català i estableix ponts de diàleg constant entre catalans i bascs. En aquesta ocasió va enregistrar a la redacció de VilaWeb un debat en èuscar sobre la consulta que podeu veure ací.

Hem aprofitat aquesta estada per parlar-hi del 9-N, de la fase decisiva del camí cap a la independència de Catalunya i de l’estat actual de l’independentisme basc.

—La votació de demà no serà ni un referèndum ni una consulta, sinó un procés participatiu. Com es veu això des del País Basc?
—Jo puc donar la meva opinió. Una vegada li van demanar a Churchill la seva opinió sobre els francesos i va dir que coneixia alguns francesos però no tots. Al País Basc hi ha menys ciutadans que a França, però també hi ha gent per a tot. Sobre el 9-N, tenim gent que pensa que el dret de decidir no existeix i gent que, des de l’altre extrem, diu que aquesta votació no servirà de res i hi treu importància. Jo penso que és una votació molt important.

—Però no serà la consulta definitiva.
—Com va dir el president Mas aquell dimarts al matí, després de la crisi entre partits, hi haurà dos moments: el dia de la consulta i les eleccions. Una altra cosa és com s’arriba a les eleccions i tot el debat sobre el format de les candidatures… Però el sol fet que molta gent a Catalunya vagin a votar demà, encara que no sigui la primera versió de la consulta —que tampoc no era vinculant!!—, té un valor polític molt fort. La consulta té un valor de cohesió nacional i social molt important. Els catalans volen votar, volen votar i volen votar.

—Sí, aquest clam és molt majoritari.
—Vaig escriure en una de les cartes que publiquem amb Vicent Partal que els catalans volien votar encara que fos en una capsa de sabates. I si cal que pugin al Montseny o a Montserrat per fer-ho, ho faran. Hi pujaran i votaran. Perquè volen fer cua i parlar amb el de davant i dir-li ‘quin dia més important’… i parlar amb el de darrere i preguntar-li des d’on ha vingut per votar… La gent vol fer aquest acte de votar. Aquest és el valor del 9-N. Serà una demostració del tremp independentista que s’ha forjat aquests últims anys. Quan s’escrigui la història de Catalunya, d’ací a uns anys, es dirà que aquest dia van votar milions de catalans per la seva llibertat. Jo, com a basc, em conformaria amb poder fer una votació així, perquè permet d’expressar aquesta voluntat multitudinària de votar. Que després aquest vot tingui una repercussió directa més important o menys, això ja ho veurem. Però, si més no, la gent es podrà mirar als ulls i dir que ha votat. I ho explicarem des de la premsa internacional i el món ho veurà. La premsa internacional explicarà les cues de catalans que hauran anat als col·legis per decidir el seu futur.

—El 9-N tindrà impacte polític al País Basc?
—Hi ha una qüestió prèvia que cal tenir en compte i que fa uns dies que quedava ben explicada en una entrevista a Arnaldo Otegi que vam publicar. Hi ha un canvi en l’estratègia del sobiranisme. Fins ara, l’estratègia consistia a resoldre primer les conseqüències del conflicte —presoners, víctimes i desarmament— i després activar la via sobiranista. D’aquesta manera es donava la possibilitat de vet al govern espanyol, que podia dir ‘tu fes com vulguis, que jo no penso desblocar la situació’. Si calia resoldre la situació dels presoners abans d’activar el procés sobiranista, la cosa es podia encallar ‘sine die’. Otegi explicava que l’estratègia que ara pren centralitat és activar la via sobiranista i les conseqüències del conflicte ja s’arreglaran a mesura que avanci el procés. Va canviant l’ordre dels factors. Això vol dir que en un període relativament curt el procés sobiranista s’accelerarà al País Basc, amb l’esperança que això també ajudi a resoldre la qüestió dels presoners.

—I el PNB com viu que CiU s’hagi implicat d’aquesta manera en el procés d’independència?
—En aquest sector, el procés català es viu amb incomoditat i distància. És difícil de trobar declaracions de suport als catalans per part de dirigents del Partit Nacionalista Basc. Hi ha paraules molt distants. Una cosa és que no et vulguis ficar en allò que no et pertoca. I que consideris que no tens cap dret de marcar el ritme dels catalans. Però es poden fer moltes altres coses que no es fan. No s’han fet des del món nacionalista, però tampoc en general al País Basc. Penso que el seguiment i suport al procés català no el fem bé. Hi ha incomoditat i hi ha una qüestió de coherència. Si dius que els catalans ho fan bé, la pregunta a continuació ha de ser: i nosaltres, què? Nosaltres, quan? Penso que com a país no estem a l’altura del suport que es mereix Catalunya. Més enllà dels lligams i les estratègies dels partits, em sembla que com a societat tampoc no ho fem bé. No fem tant com podríem fer per Catalunya. Cal activar molt més la solidaritat amb Catalunya.

—Però hi ha interès?
—Si la situació fos inversa i fóssim nosaltres que anéssim davant, els catalans ens haurien convidat als bascs a explicar el nostre procés a les universitats i als mitjans de comunicació, dia sí dia també. Nosaltres no estem a l’altura de la circumstància. Hi ha una explicació: fa molts anys que sofrim i ara tenim la sensació que tothom té l’obligació d’ajudar-nos i nosaltres no tenim cap responsabilitat respecte dels altres.

—També hi pot haver el factor sorpresa. Després de tants anys de passar davant en mobilització independentista, Catalunya ha avançat el País Basc en pocs anys…
—Durant molts anys els bascs que hem estat molt per Catalunya hem pogut tastar aquest caràcter una mica autodestructiu del nacionalisme català. Molt crític, molt de fer-se l’harakiri… ‘Això és una merda! Això no funcionarà mai! Els nostres polítics no serveixen de res!’ I miràveu el País Basc amb admiració… els uns respecte de l’esquerra abertzale i els altres respecte del president Ibarretxe. D’això fa quatre o cinc anys. I ara Catalunya no la reconeix ni la mare que la va parir.

—Hi ha hagut canvis importants en molt poc temps.
—A Catalunya hi ha molts casos de gent que no s’havia pronunciat mai per la independència i ara surt de l’armari. Hi ha molta gent que diu ‘jo mai no he estat independentista, però no hi ha cap altra sortida’. Tan sols cal veure les mobilitzacions que heu fet els últims anys, des del juliol de 2010. Nosaltres teníem unes expectatives molt altes en el moment que ETA va abandonar les armes i, en canvi, estem aturats perquè el govern espanyol ha decidit de vetar qualsevol avenç en la resolució. Estem en un impàs. I en aquest impàs, arriba Catalunya i ens avança per l’esquerra.

—Al País Basc sempre hi ha hagut una gran capacitat de mobilització.
—Catalunya dóna un exemple de mobilització i civisme al món. El teixit associatiu català s’ha activat de valent. Nosaltres sempre hem tingut una gran capacitat de resposta antirepressiva, però el teixit associatiu català és molt fort. Potser no s’havia pronunciat políticament d’una manera tan contundent, però aquest teixit sempre hi ha estat. Jo faig la broma de dir que els bascs fa un temps que vivim instal·lats en el divan veient com els titulars de la premsa internacional són per als catalans i no per a nosaltres.