Francesc Serés: ‘Per què ells sí i tu no?’

Bona notícia. Francesc Serés acaba de publicar un llibre: ‘La pell de la frontera‘. I Quaderns Crema l’ha col·locat en la col·lecció vermella amb franja negra, ‘D’un dia a l’altre’, que fa frontera entre la literatura i el periodisme. Va de fronteres. Aquesta nova obra de Serés, literària com les que més, mostra una realitat enganxada a la seva vida: l’arribada de la immigració africana al seu poble, Saidí, i a més pobles de la Franja, com Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona… Pobles d’immigrants oblidats, lloc de pas o de final de molts marroquins, malians, senegalesos… que han influït en la identitat de la Franja.

Aquest llibre s’emparenta amb ‘La matèria primera‘ (premi Octavi Pellissa, Empúries 2007), relats de no-ficció sobre el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. La diferència és que ‘La pell de la frontera’ es publica ara, quan la crisi cou, mentre que els altres ja parlaven de la bombolla immobiliària, perquè el 2005 i el 2007 ja hi era, però no havia esclatat i no es volia veure.

Comencem l’entrevista mirant com ‘La pell de la frontera’ escruta el ‘nosaltres’ davant dels ‘altres’. Perquè l’essència d’aquest llarg projecte de Serés, segons que explica, és entendre com els ‘altres’ han incidit i han transformat el ‘nosaltres’.

—Aquest llibre és el darrer que vau fer de dalt a baix amb en Jaume Vallcorba. Vau tenir un dubte fins al final: si passàveu el segon capítol al principi i el convertíeu en una mena de pòrtic. No ho vau tocar. Trobo que començar amb ‘La petita història de les històries sense història’ és un gran encert. Aquesta primera peça conté humanisme i literatura.
—És una història que he guardat des del 2005, quan la vaig escriure. És la primera història que explica l’efecte de l’altre en tu mateix. No explica què li passa a l’altre ni dóna veu a l’altre, sinó que apunta la gran reflexió que considero que ens manca: l’efecte que l’altre provoca en nosaltres. Parlem molt de la immigració, i és clar que ho hem de fer, però a mi des del punt de vista literari m’interessa com la immigració acaba representant un canvi en la pròpia identitat, a través de la identitat dels altres. Fent caricatura, t’ho explicaria d’una altra manera: sí que hi ha una festa de la diversitat, però és tot el contrari del que es pretenia: és un canvi polític, ètic, fins i tot és un canvi d’actitud davant el món.

—Com us ha canviat el llibre?
—El llibre no m’ha canviat, però sí que m’ha canviat l’arribada de tota aquesta gent. Jo no seria el mateix si ells no hi haguessin estat. Ens han mostrat canvis substancials que ningú no ens ensenyava. Perquè conviure amb aquesta gent t’ensenya realitats que fins llavors desconeixies. Bé, això és el discurs, diguem-ne oficial, però això té nom: parlem d’estat del benestar, socialdemocràcia, política més o menys ajustada a dret… Però jo he nascut en un lloc on ha arribat una gent fugint de la misèria, de l’explotació, d’una malvestat increïble… Aquest contrast és el que m’ha interessat.

—El contrast, quines idees establertes us va fer trontollar?
—Aquesta idea del creixement sostingut, del progrés sense fi, quedava desmentida amb l’arribada d’aquesta gent. I jo em preguntava: per què ells sí i tu no? Aquesta pregunta l’he portada a sobre des de petit. Jo faig la mateixa pudor que ells després de treballar al camp, però arribo a casa i em trobo els llençols nets i un plat a taula. En canvi, ells sovint han de dormir al ras. Aquesta realitat et posa en contacte amb la part pitjor del tercer món. És clar, prens consciència de la fragilitat de tot plegat.

—Quan va ser la primera vegada que vau prendre consciència d’aquesta fragilitat?
—De la fragilitat de tot plegat en vaig prendre consciència una vegada que a classe va entrar el director i va fer sortir un noi, perquè el seu pare s’havia matat. És la primera vegada que sóc conscient de l’atzar macabre del món i que tu no n’ets exclòs, tot i que l’estat del benestar et faci pensar que hi ha una xarxa. Amb tot, sóc dels qui creu que el veritable avanç és la màquina del TAC. No vull pas anar enrere. Que aquesta gent hagi vingut aquí fa que tu encara valoris més allò que aquí s’ha aconseguit.

—En aquest context, mirar el ‘nosaltres’ davant els ‘altres’ també és veure tots els prejudicis que hi aboquem.
—Un professor sempre em deia: no t’obsessionis massa. Que no vol dir que no t’obsessionis. Vull dir que el prejudici hi és, però és un fet cultural que és rebatut. El prejudici racial és fàcil de rebatre, però no podem amagar el prejudici social. Una de les coses que em preocupaven mentre escrivia el llibre era que hi hagués algun punt d’indignitat en el relat.

—El prejudici social es troba més enquistat?
—T’ho diré d’una altra manera: quantes sèries de televisió ridiculitzen la gent més humil? I tenen molt d’èxit. Són prejudicis culturals, econòmics i socials tremends i molt més difícils de detectar. En el llibre es mostren un conjunt d’actituds que no tan sols parlen d’ells sinó també de nosaltres mateixos. Per això volia que aquest llibre dialogués amb els llibres anteriors meus, ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’.

—Si alguna cosa caracteritza la vostra literatura és el gust per la incomoditat, per col·locar-vos en llocs de frontera, en territoris que incomoden.
—És clar. És una actitud que se suposa. Perquè, on t’has d’instal·lar, si no? Què hi faràs en un lloc on et trobis bé? Has d’anar allà on no va ningú. En aquest cas va ser una loteria: abans que es parlés de globalització jo ja tenia una gernació d’arreu del món més desfavorit a la plaça del meu poble. I això contrasta també amb la gernació de turistes que han anat arribant a Barcelona. És tan tremendament evident, que et preguntes com és que ningú no n’ha parlat. Jo m’ho he trobat i és tan gros… com un elefant, com vols que no el munti? No ho podia pas esquivar. És clar, és el món vist pel forat de l’escriptor. Jo he treballat i menjat amb ells, els he recollit amb la furgoneta, he vist com es casaven i tenien fills… És una part del meu ecosistema. És el meu territori de naixença, conec perfectament com cruix la terra i com he de lliscar pels pendents. Vull dir que el tema no és un mèrit, perquè no l’he pogut triar.

—És un llibre de llarg recorregut. Recordo que l’any 2005 ja havíeu penjat a internet una pàgina amb fotografies del projecte. Ja transmetien un ambient.
—El llibre ha costat de fer, perquè se’m va desfer: hi havia parts que no eren prou bones. Hi vam coincidir amb el Jaume Vallcorba. Li vaig portar ‘La pell de la frontera’ al mateix temps que els ‘Contes russos’. Parlo del 2009. L’un va anar endavant i l’altre, aquest, el vaig haver de treballar més.

—En aquell moment ja havíeu publicat ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’, que comentàveu abans, sobre com malda la gent per tirar endavant.
—Són llibres que van sortir abans de la crisi, però ja en tocava tots els aspectes, i contrastava molt amb la descripció mediàtica triomfalista que se’n donava el 2007. Però aleshores la bombolla immobiliària ja hi era. Només calia anar als llocs per veure-la. ‘La pell de la frontera’ s’entén encara millor amb la crisi. És evident. És difícil d’entendre la crisi dels altres sense entendre la teva. Perquè aquest és el tema: com podíem créixer indefinidament mentre l’altra meitat del món s’enfonsava indefinidament?

—Una de les dificultats a l’hora d’afrontar projectes com ‘La pell de la frontera’ és trobar el punt de vista. Us va costar?
—T’enfrontes a una realitat molt complexa. Però jo he fet antropologia i en aquesta disciplina el punt de vista és un tema clau. I, de fet, la distància entre els punts de vista de l’etnògraf i el de l’escriptor és mínima o inexistent. D’aquests gèneres confusos també en parla la literatura. Pensa que parlo de mi, de nosaltres i dels altres. No em deixo res. Per això has de tenir clar on et situes en cada moment i on poses els límits.

—Aquest llibre encara el vau fer de cap a cap amb en Jaume Vallcorba. El darrer. Com valoreu la figura de Vallcorba?
—Em quedo amb moltes coses. Tinc la sensació que he perdut una part d’una paret mestra que ell m’ajudava a construir. Hi posava totxanes i era aixopluc. Em feia de paraigua literari, estètic, teòric, crític… És una gran putada des d’un punt de vista personal. L’altra part, on en Jaume Vallcorba em sembla insubstituïble, és el catàleg de Quaderns Crema. Sempre dic a la gent que entri a la web de l’editorial i vagi desplegant col·leccions: la Narrativa blanca, l’Assaig de color blau, la Sèrie Gran groga amb la poesia de Carner i Gabriel Ferrater, l’Obra Catalana d’Eugeni d’Ors, l’Obra Poètica de J.V. Foix…, i la vermella i negra D’un dia a l’altre, on s’ha col·locat aquesta ‘La pell de la frontera’.

—Com va anar aquesta decisió de canviar de col·lecció un dels vostres llibres?
—Em penso que aquesta és la primera decisió de la Sandra [la dona de Jaume Vallcorba] a Quaderns Crema, i em sembla encertadíssima.

—I ara què?
—Doncs això em fa pensar que ara continuem.