Santiago Vidal: ‘Em poden prendre la feina, però no la dignitat’

Santiago Vidal no és pas un jutge qualsevol. Va ser dels primers que van fer servir el català als jutjats sistemàticament, anava sense corbata per militància i no va condemnar mai cap insubmís al servei militar (en va jutjar més de cent), fins al punt que va aconseguir que es despenalitzés la insubmissió. Ha tingut actuacions semblants amb l’activitat dels ‘top-manta’ i els desnonaments. ‘La feina de jutge és un servei públic a la societat. I si això vol dir qüestionar les lleis, s’ha de fer, perquè la condició de jutge i de ciutadà compromès són indestriables’, diu. No ha amagat mai les seves opinions i això li ha portat maldecaps: ‘Hi ha companys i companyes que no em saluden.’ Participa en la redacció de l’esborrany de la nova constitució catalana i per això el Consell General del Poder Judicial l’ha espiat fora de la feina li ha obert un expedient que podria desencadenar la inhabilitació com a jutge d’aquí a uns quants mesos. Optimista declarat i de mena, per tirar endavant en els moments difícils recorda Espriu i treu la força ‘dels milers de suports’ que rep: ‘Em poden prendre la feina, però no la dignitat.’ Tanmateix, no s’imaginava que l’estat espanyol pogués arribar tan lluny. Ni contra ell ni contra les aspiracions nacionals de Catalunya.

Avala el nou format del 9-N —tot i que no amaga una certa decepció per la pèrdua de la unitat dels partits— i malgrat tot continua assegurant que és quasi impossible d’impugnar. Quant a les eleccions plebiscitàries, encara són més impossibles de prohibir, diu. I del fet que hagin espiat la seva vida privada, amb enregistraments en vídeo, diu que més que un film d’espies, tot plegat sembla una historieta de ‘Mortadel·lo i Filemó’. Perquè ell, hi insisteix, només és ‘un pobre peó en una partida d’escacs en què ja s’han mogut les torres’. En aquesta entrevista parla de tot això i també del sistema judicial del futur estat català, ‘que no tindrà absolutament res a veure amb l’espanyol’ i que ell somnia.

—Us va sorprendre la convocatòria del nou 9-N?
—La veritat és que em vaig endur una sorpresa. Jo sabia que hi havia una alternativa a la consulta oficial, un pla B, com vaig dir hores abans en una conferència a l’Hospitalet, en cas que el Tribunal Constitucional no aixequés la suspensió cautelar prou dies abans de la consulta, cap al 15 d’octubre. Jo m’esperava, i així m’ho havien explicat, que hi hauria unitat en aquest pla B, cosa que es va veure que no, dissortadament. I segon, m’esperava que fos una convocatòria oficial, i no aquest acte de participació gairebé oficiós. És a dir, una convocatòria en base als articles no suspesos de la llei de consultes no referendàries.

—Voleu dir que hi havia una possibilitat d’esquivar la suspensió i de mantenir la consulta?
—Sí, jurídicament era possible, però amb molt de risc d’una nova impugnació immediata d’aquests altres articles. M’imagino que els estrategs jurídics del Consell Assessor o de la Generalitat van optar, posats a fer, per convocar la consulta d’una manera que no hi hagués cap disposició ni cap decret de tal manera que fos a priori impossible d’impugnar.

—Impossible d’impugnar, dieu, però ja han començat els tràmits per fer-ho…
—La veritat és que estic molt sorprès. Com a jurista no acabo d’entendre què és en concret allò que el consell de ministres podrà impugnar. Es poden impugnar actes administratius, lleis, però no un procés de participació de caire voluntari. És cert que la Generalitat s’hi ha implicat, però no dóna cap ordre executiva a ningú. Per tant, no hi ha cap resolució de caire jurídic que pugui ser impugnada. Confio que el dictamen del consell d’estat, que és previ i no és vinculant, vagi en aquesta línia. És a dir, que, com a organisme consultiu i assessor, al govern li digui que aquesta vegada el Tribunal Constitucional pot no admetre qualsevol mena d’impugnació o recurs. Si el dictamen va en aquesta línia ens podem trobar que el consell de ministres vulgui evitar el ridícul d’impugnar una cosa que el Tribunal Constitucional no li admetria a tràmit.

—Trobo que sou molt optimista…
—Ahir [dimarts] mateix el senyor Enric Millo reconeixia que no hi havia cap acte impugnable, però que consideraven que hi havia un frau de llei perquè es proposava als ciutadans de fer el mateix que es proposava a la llei de consultes no referendàries, que sí que és suspesa. Un frau de llei és un concepte jurídic indeterminat, un calaix de sastre, on els juristes diem ‘vostè dóna nom a una cosa quan en el fons en vol fer una altra’. Un exemple: un frau de llei és, en un contracte privat, dir que és un contracte de lloguer quan en realitat, si en llegeixes les clàusules, resulta que és una compra-venda. Això és un frau de llei, però sempre hi ha d’haver un acte jurídic fraudulent. I en aquest cas no hi és. La votació en si és un acte ciutadà, no de l’administració. Continuo opinant que aquí no hi pot haver frau de llei perquè no hi ha cap resolució de cap mena per part del govern de la Generalitat.

—D’acord, però fent de policia dolent, com dèiem, la Generalitat s’hi ha implicat: informa a través del 012, dels punts de votació…
—No són actes executius. Hi ha una sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2008 en què resolia una qüestió diferent però equivalent del govern d’Extremadura. Feia actes de suport a un acte que havia estat convocat i suspès. El Tribunal Constitucional va resoldre que aquests actes de suport no tenien eficàcia executiva, que no eren actes administratius, i que per tant no eren impugnables. L’única cosa que demano al Tribunal Constitucional, si el govern arriba a presentar aquesta impugnació, és que sigui coherent amb les pròpies resolucions precedents sobre aquesta matèria.

—Tots sabem, i ja ho han demostrat, que són capaços d’impugnar-ho, malgrat o justament amb vista dels precedents…
—Sí, en dret tot és possible. I es pot forçar molt. Em sembla que era Grouxo Marx que deia: on hi ha dos juristes hi ha tres opinions. Però els meus col·legues del Tribunal Constitucional són conscients que la seva resolució serà llegida no tan solament per tot el món jurídic, sinó per la comunitat internacional. I el risc de fer el ridícul és molt gran.

—Per tant, si s’arriba a impugnar, quedaria més clar que mai que és una decisió política.
—És evident. Si s’impugna aquest acte de participació ciutadana, que a més a més respon a una llei precedent, del 2010, que és vigent, serà evidentment una decisió estrictament política. No em puc imaginar, i hi tinc molta curiositat, quins serien els arguments jurídics que podrien sustentar una decisió d’aquesta mena.

‘Els quaranta mil voluntaris no corren ni el més mínim risc de cometre cap mena d’irregularitat’

—En cas d’impugnació, el govern què pot fer?
—Si s’impugna el govern de la Generalitat haurà de prendre una decisió. Però la decisió no serà si obeeix o no obeeix, perquè no hi ha cap acte administratiu que justifiqui aquesta suspensió. La decisió serà si posa les urnes o no i si posa les paperetes o no. Aquesta és l’única acció que hi haurà, que a més a més és voluntària i la faran voluntaris, no estrictament la Generalitat. Ho aprofito per dir que aquests quaranta mil voluntaris no corren ni el més mínim risc de cometre cap mena d’irregularitat. S’ha comentat que podrien ser expedientats i més coses, però això no pot passar, tant si són ciutadans particulars com si són funcionaris, perquè no poden incórrer en cap responsabilitat per un acte voluntari que no és il·legal.

—I si, malgrat la impugnació, hi ha urnes i paperetes, què podria passar?
—Jo crec que res. Col·locar les urnes seria una decisió política, de la mateixa manera que ho seria la del govern espanyol si efectivament decidís de prohibir aquest procés participatiu.

—No enviaran la guàrdia civil?
—No em sé imaginar cap més reacció per part del govern espanyol que no sigui la de criticar la decisió del govern català per no haver acatat les seves instruccions, però en cap cas una decisió que impliqués moviments de forces de policia. Ho trobo inimaginable.

—Passi què passi aquest 9-N, després hi haurà unes eleccions. Al pas que van, també les poden prohibir…
—És impossible. Això és encara més impossible.

—Ja hem dit que d’impossible no hi ha quasi res, en dret…
—Sí, però aquestes eleccions seran autonòmiques i es convocaran d’acord amb la llei electoral espanyola.

—I si suspenen l’autonomia?
—L’aplicació de l’article 155 de la constitució, que és el que preveu mesures de caire excepcional com aquesta, estableix que cal una desobediència reiterada. I de moment això no ha passat. A banda, jo sempre he dit que aquest article, fins i tot en cas d’una desobediència reiterada, no autoritza, ‘per se’, a suspendre l’estatut, perquè l’estatut forma part del bloc de constitucionalitat i, per tant, voldria dir deixar sense efecte una part de la constitució. I això no ho preveu l’article 155.

—I a través de la llei de partits?
—Tampoc. La llei de partits deixa clar que es respectaran totes les ideologies, encara que vagin contra el model constitucional, perquè la constitució és reformable per definició. Aquesta llei només posa un límit: es poden il·legalitzar partits que en el seu programa atemptin contra drets fonamentals. És a dir, en el cas de Catalunya, per exemple, un partit neofeixista amb un programa electoral clarament contra drets fonamentals podria ser il·legalitzat. Penseu que a les eleccions s’hi han presentat partits republicans, que en el seus programes electoral volen canviar el model d’estat, partits independentistes, etc.

—I si es presenten partits que en un punt del programa proposin una declaració unilateral d’independència?
—És perfectament legal. Només cal obtenir les majories suficients per a poder-ho fer efectiu.

‘L’estat no n’ha de fer res, de què faig en la meva vida privada’

—En aquests moments hi ha un expedient contra vós del Consell del Poder Judicial i sou al punt de mira. Fins i tot dèieu que en la documentació d’aquest expedient hi ha enregistraments en vídeo de la vostra vida privada i us han seguit i vigilat. Com us sentiu?
—Molt malament. L’estat no n’ha de fer res, de què faig en la meva vida privada. Considero que és una invasió del meu dret fonamental a la intimitat recollit en la constitució espanyola. A la vegada, em sento preocupat, perquè això demostra com tornem a temps que semblaven superats, temps de la vigilància policíaca sense que ciutadà afectat n’estigui assabentat, temps de la censura prèvia, temps de control ideològic… Fins fa molt poc creia que la democràcia espanyola, malgrat tots els dèficits i mancances que tenia, s’havia consolidat prou perquè tot això no ho tornéssim a viure. Potser he pecat d’ingenu, però estic molt decebut de la democràcia espanyola.

—Heu tingut accés a la documentació de l’expedient per a preparar la vostra defensa?
—Sí, és aquí a la taula del meu despatx.

—I efectivament hi ha enregistraments de la vostra vida privada?
—Sí, oi tant. M’han seguit a conferències, xerrades, converses fora del meu horari laboral, etc.

—De casa vostra també?
—No, de casa no. Almenys no n’hi ha cap enregistrament.

—Esmorzeu tranquil, cada matí?
—Sí. No tinc por, això ho puc dir amb franquesa, però no sóc un irresponsable. El sol fet de pensar que vagi on vagi hi pot haver un funcionari de la policia o dos escoltant o enregistrant tot allò que faig és molt desagradable. I això ara ja no són sospites, la documentació del Consell General del Poder Judicial ho demostra sense manies.

‘Més que de films d’espionatge, que m’espiïn a mi és més de Mortadel·lo i Filemó’

—Sembla tret d’un film d’espies…
—Més que de films d’espionatge, que m’espiïn a mi és de Mortadel·lo i Filemó. Si em perdoneu l’expressió, és molt ‘cutre’ tot plegat. Tot allò que faig i dic és públic. No m’he amagat mai de res. Però el que faig a la meva vida privada no hauria d’importar a ningú més que a mi i a la meva família.

—La resolució sobre l’expedient contra vós fou ajornada, però hi haurà resolució en pocs mesos i us poden inhabilitar…
—Sí, és una possibilitat. Jo espero que la resolució del ple del consell d’aquí a uns mesos no tingui cap caire sancionador i que digui que allò que faig fora del meu horari laboral és perfectament legal. Això voldria dir que el dret triomfa sobre la ideologia política i que triomfa la separació de poders. Si no fos així i m’inhabilitessin temporalment o definitivament, interposaria un recurs al Tribunal Suprem, que esperaria guanyar i, si no ho aconseguís, al Tribunal Constitucional. I si tampoc no me’n sortís, al Tribunal Europeu de Drets Humans. Penseu que una inhabilitació de més de sis anys implicaria l’expulsió per sempre de la carrera judicial.

—I si mentrestant Catalunya ja fos un estat independent, no podríeu tornar a exercir?
—Home, aquesta és una hipòtesi que no em convé de pensar, perquè el tràngol el passaria igualment i els anys sense poder exercir de jutge, que és el que més m’agrada a la vida, també.

‘No he tingut una carrera gens pacífica’

—Tothom convé que no sou un jutge qualsevol. Teniu actuacions compromeses amb la societat que no sempre han estat benvistes pel vostre gremi. Aquesta batalla d’ara no és pas la primera…
—Quan vaig accedir a la carrera judicial, sabia molt bé que la condició de jutge i la de ciutadà compromès amb els conflictes socials eren inseparables. No m’he imaginat mai la funció judicial com un treball estrictament tècnic o burocràtic. I, per tant, això implica que a vegades hagis de qüestionar si les lleis vigents que has d’aplicar són les més adequades o si caldria reformar-les, o si en les teves resolucions judicials cal fer interpretacions alternatives i diferents de les tradicionals o de la jurisprudència. I això porta tensió. Efectivament, en els vint-i-set anys que fa que em dedico a això, diguem que no he tingut una carrera gens pacífica.

—Per exemple, vau jutjar a Sabadell més de cent cinquanta insubmisos sense condemnar-ne cap, i vau ser l’únic jutge que va actuar així. I arran d’això vau aconseguir que es despenalitzés la insubmissió al servei militar…
—Sí, jo i uns quants companys més vam aconseguir, després de molt esforç i uns quants disgustos, que es despenalitzés la insubmissió al servei militar. Vam tardar tres anys o quatre, però ho vam aconseguir: el congrés dels diputats va derogar aquella legislació.

—Recordo com aleshores us acusaven d’utòpic…
—Alguns em deien i em diuen utòpic, però si no creus en allò que fas i en la teva funció pública per a la societat, no cal posar-s’hi. Aquesta funció social de millora de la societat forma part de la feina dels jutges.

—N’hi ha més exemples: la despenalització dels top-manta, les posicions contra els desnonaments i a favor de la PAH…
—Que l’activitat dels ‘top-manta’ no havia de ser al codi penal em semblava evident. Cal sancionar aquesta activitat, però no per la via penal. I, malgrat que semblava impossible i que ens va causar molts problemes, també ho vam aconseguir. Pel que fa a la llei hipotecària, també em va costar disgustos i problemes, i la veritat és que encara hem avançat poc, perquè la modificació que s’ha fet de la llei ha estat molt petita, però ja hem aconseguit que el tribunal de l’Haia piqués la cresta dues vegades a l’estat espanyol. I jo no descartaria que, si no hi ha una nova modificació de la llei en el sentit de millorar-la com demana el tribunal de l’Haia, hi acabi havent una sanció internacional a l’estat espanyol. No podem defallir, perquè és evident que no és una llei justa. Per mi, com deia, tot això forma part de la feina de jutge. Un jutge que no es comprometi amb la societat és un buròcrata. I jo no me n’he sentit mai, de buròcrata. Fer de jutge és el que més m’agrada, també per això. I per això vaig decidir fer-me jutge al cap d’uns quants anys de fer d’advocat.

‘Quan feia d’advocat vaig fer dues coses que van xocar: parlar en català i anar vestit sense corbata’

—Com a advocat també vau suscitar un cert rebombori perquè éreu pràcticament l’únic que sempre exercia en català…
—Quan feia d’advocat vaig fer dues coses que van sorprendre molt el món jurídic, però que per a mi eren d’allò més natural: parlar en català als judicis i anar vestit sense corbata. Això va xocar amb l’status quo. I érem als anys vuitanta, quan el català era una llengua perfectament oficial.

—Era important, la corbata?
—Anar sense corbata era un gest simbòlic per contrarestar tanta faramalla i formalisme. El món jurídic ha de ser a prop del ciutadà, no lluny, i anar al fons dels temes. Tantes togues i formalitats de vegades ens n’allunyen.

‘Hi ha companys i companyes que no em saluden’

—Heu rebut represàlies?
—No t’enganyaré: hi ha companys i companyes que no em saluden, que m’acusen de dinamitar el sistema judicial des de dins i de trencar les regles. Un company em va dir un dia: ‘On anirem a parar si un dia deixa de ser obligatòria la toga?’ I jo li vaig dir: ‘Caram, on anirem a parar? Doncs exactament aquí mateix on som!’ Ens hem de respectar ciutadans i jutges perquè és un deure cívic, no pas perquè els uns anem vestits d’una manera i els altres d’una altra. Jo sempre he diferenciat allò que és la potestat, el poder, d’allò que és l’exercici d’una funció judicial, però això no ens exonera en absolut de vestir d’una manera normal, de parlar un llenguatge i una llengua normals i de tractar el ciutadà amb cortesia. La supèrbia és una de les coses que ha fet més mal a la imatge i a la confiança que el ciutadà pugui tenir amb la justícia.

—Suposo que també heu rebut molt suport. Jo mateix he vist com us aturen pel carrer per felicitar-vos…
—Estic sincerament emocionat, i ho dic amb tota franquesa, pels milers de suports que he rebut. I no tan sols de partits polítics, entitats socials, col·legis d’advocats… sinó també del col·lectiu judicial. N’he rebut molts. Però passa que el col·lectiu judicial és molt recelós a aquesta mena de pronunciaments públics o fins i tot a aquesta actitud. A més d’un que m’ha expressat el seu suport li he dit: ‘Ja que et sents al meu costat, què et sembla si col·laborem a partir d’ara i treballem junts?’ I em diuen: ‘Ah, no, això no.’ És a dir, una cosa és que els sembli bé això que faig i una altra és que s’hi vulguin implicar.

‘En moments baixos recordo Espriu: “Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”‘

—D’on traieu la força per tirar endavant malgrat els entrebancs, expedients, possibles inhabilitacions, companys que us fan el buit, etc.?
—Jo sempre he estat un optimista. A vegades massa i tot. La meva família ja m’ho diu. Però, a banda aquest optimisme natural, jo sempre recordo, en moments baixos, una frase de Salvador Espriu, que diu: ‘Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo.’ I cada vegada que estic una mica fluix de moral, recordo aquesta frase i em dic a mi mateix: ‘Santi Vidal, si tu creus que tens la raó i que fas allò correcte, doncs endavant, passi el que passi, passi el que passi.’ I, ep! Tampoc no m’hi jugo tant, eh… Em trobo gent pel carrer que m’atura i em diu que sóc tan valent. I jo penso que no és qüestió de valentia, és qüestió de dignitat, de coherència. Em poden prendre la feina, i em sabrà molt greu, però la dignitat no me la prendran pas.

—Us la imaginàveu, anys enrere, una situació com aquesta?
—Mai. No m’hauria imaginat mai que jo pogués ser expedientat pel Consell General del Poder Judicial ni que l’aparell de l’estat pogués ser tan coactiu i reaccionari contra de la discrepància. Jo només manifesto les meves opinions, que en aquest context polític i històric concret no coincideixen amb el poder dominant. Però això és la democràcia, no? Aniríem molt malament si tots penséssim igual! I, francament, tampoc no m’imaginava que el conflicte entre Catalunya i Espanya pogués arribar a una situació de tensió com la que ara vivim. En els sistemes democràtics hi ha mecanismes i processos per a resoldre aquestes coses, com s’ha demostrar fa poc al Regne Unit amb el cas d’Escòcia.

‘Volem que el nou sistema judicial català no tingui res a veure amb els sistema judicial espanyol actual’

—El vostre expedient es va obrir per haver participat en l’esborrany de futura constitució catalana. Ja se’n saben detalls, però precisament els que fan referència al futur sistema judicial català han despertat molt interès, per innovadors i revolucionaris…
—Bé, això potser és així perquè volem que el nou sistema judicial català no tingui res a veure amb el sistema judicial espanyol actual! És a dir, en l’apartat de la divisió de poders d’aquest esborrany proposem que el parlament que en el seu dia tingui la competència legislativa de redactar la nova constitució parteixi de quatre puntals bàsics, que resumeixo de manera molt fàcil. El primer: la justícia actual no serveix, és un sistema excessivament lent, burocràtic i costós; recordem la polèmica de les taxes. Per tant, proposem substituir-lo per un sistema de justícia de proximitat. En concret, per exemple, a la ciutat de Barcelona, proposem que hi hagi jutjats a cada districte, a cada barri, de tal manera que aquests jutjats puguin resoldre entre un 75% i un 80% dels casos. Aquesta estimació l’hem feta partint d’un treball de camp i d’acord amb les matèries que es jutgen. Aquest és el primer punt. El segon, canviant les lleis processals, proposem que aquests casos es puguin resoldre amb molta més celeritat, en un termini màxim d’un any, sense minva de garanties.

—Tot això val diners…
—Sí, és cert, això val diners, però no us penseu que tants. Creiem que és més un problema d’optimització i de redistribució dels recursos que no pas de crear recursos nous, que també, com per exemple la informatització. Però fet amb intel·ligència no seria tan car com pot semblar i seria perfectament assumible.

—També heu explicat més d’una vegada que els jutges que no compleixin aquests terminis d’un any poden ser sancionats amb suspensió de sou però no de feina…
—En general no som partidaris de les sancions, però en tot col·lectiu hi ha qui no fa la feina ben feta o amb prou rigor. Si això passa, proposem que les sancions que es puguin arribar a posar no siguin de suspensió de sou i feina, com es fa ara i tradicionalment, sinó suspensió de sou, amb l’obligació de posar al dia la feina endarrerida. I mentrestant, mentre no tingui la feina al dia, el seu sou quedarà repartit per llei a parts iguals entre les parts en litigi, que són perjudicades pel seu retard injustificat. D’aquesta manera, la immensa majoria faria la seva feina correctament. I aquells que no ho fessin, segur que a mesura que passessin els mesos sense cobrar sou i treballant tant o més que abans, es traurien la son de les orelles. Però, ep, no hem inventat res, eh, això ho hem copiat de sistemes judicials de països nòrdics.

—Érem al tercer punt. La llengua?
—Sí, el tercer punt és la implantació del català com a llengua vehicular en el sistema judicial, sense prejudici de l’opció lingüística dels ciutadans castellanoparlants. I el quart punt fa referència a la cúpula del sistema judicial català, que seria bàsicament elegida pels ciutadans i no solament pels partits polítics, com passa ara a Espanya. Per garantir la independència respecte del poder polític, cal que aquesta cúpula tingui una font d’origen i de legitimitat sobretot ciutadana. Proposem que no hi hagi Tribunal Constitucional, sinó una sala de garanties constitucionals. Aquesta sala tindria cinc membres: l’un elegit per sufragi universal, en unes eleccions normals; el segon pel parlament, però amb unes majories obligatòries tan grans que obliguessin els partits a pactar; el tercer, pel món jurídic format per fiscals, advocats, procuradors…; el quart, pels jutges; i el cinquè, pels síndics locals de cada poble, és a dir, pels representants municipals dels ciutadans.

‘La realitat social sempre s’acaba imposant a les lleis. Sempre’

—Efectivament, tota una revolució. De fet, vós mateix sou víctima dels efectes d’aquest sistema espanyol que no funciona i que manca d’una separació prou clara de poders…
—Per aquest motiu també el vull canviar! Primer perquè penso que és molt bo per al país i per a la societat, però en segon lloc perquè és bo per a mi. I, tornant a la utopia, quan em diuen que sóc utòpic i que això que proposo és un somni, recordo Nelson Mandela: ‘Tots els somnis ho són fins que es fan realitat.’ És a dir, tot és impossible fins que esdevé realitat. Les coses canvien i tots ho hem vist. La realitat social s’acaba sempre imposant a les lleis. Sempre. I això val per a tot.