29.10.2014 - 06:00
La sala del Museu d’Història de Catalunya on es va presentar ahir al vespre el llibre ‘Súmate, cuando todos contamos’, va fer curt: hi havia gent dreta als passadissos. Entre els molts assistents, vam poder veure-hi Pilar Rahola, Antonio Baños, Joan Maria Piqué (cap de premsa d’Artur Mas), Eugenia Parejo (l’àvia sevillana enamorada de Junqueras de ‘Salvados’), el periodista Llibert Ferri, el blocaire Francesc Abad, el polític David Companyon i Albert Sánchez Piñol. L’escriptor, per cert, és el prologuista del llibre que es presentava, editat per la Campana. És un retrat d’aquesta associació d’independentistes castellanoparlants explicat des de dins. Els autors, Núria Clotet i Jordi Fexas, hi han explicat nou històries personals de nou membres de Súmate. I ahir els autors van cedir la paraula als entrevistats: n’hi va haver vuit que van contar al públic una petita anècdota que apareix al llibre i que fa entendre per què ells, ciutadans de cultura espanyola, s’han passat a l’independentisme català. Un a un van explicar-ho en perfecte castellà a una audiència força entusiasta:
‘No em sento catalana. Em sento molt espanyola, jo. Per què sóc independentista? Ni ho sé. Només sé que vaig anar a la manifestació de l’Onze del 2012 per curiositat i em va costar molt, molt, però al final vaig cridar “independència”. “A aquests catalans —vaig pensar— els tracten molt malament, però molt.” Era envoltada d’avis, nens, civisme, humanitat, pau. De tot això. I per aquest procés jo lluito i continuaré lluitant. Em dic Nicolasa Fernández, tinc quaranta-tres anys i sóc de Sevilla.’ Per exemple. O la Bego, gallega que fa deu anys que és aquí i que diu: ‘Em sento bastant catalana. Sóc filla de votant del PP, néta de militar i al principi em va costar entendre això de la independència. És després que he vist que les coses no són com me les havien explicades. Vaig anar a un reunió a Sant Boi, vaig veure que era gent castellanoparlant com jo i aquí em teniu. I el 9-N, tots a votar!’ I aplaudiments del públic.
El torn de la cara més coneguda de l’associació, Eduardo Reyes, el president, va ser la més contundent: ‘Súmate va néixer de gent emprenyada, que volia sortir al carrer i lluitar pels nostres drets. No volem que els nostres fills passin per on hem passat nosaltres. Hem de sortir d’aquesta oligarquia que dóna pel sac Catalunya. D’aquesta fastigosa oligarquia que ens oprimeix.’ A més a més, Reyes, quan va veure que Sílvia Bel era entre el públic, la va ensarronar en directe perquè tornés a recitar el poema ‘Ara mateix’ de Miquel Martí Pol com havia fet a la plaça de Catalunya feia pocs dies ‘i que em va fer plorar d’emoció’. I sí, sí, l’actriu, trencant el guió, va recitar el poema. Pilar Rahola li va cedir el seu iPad per si no es recordava de la lletra, però no va caldre. Se’l sap de cor, Sílvia Bel, i de quina manera. L’actriu va fer humitejar els ulls de Sánchez Piñol, que dalt la taula se’ls fregava emocionat.
‘Ballo jotes, i vaig contra la gent que segresta la meva identitat. Jo sóc de l’Hospitalet i sóc molt espanyol. Ens han dit “charnegos agradecidos”, “traidores a la patria” i de tot, però nosaltres demostrem que el moviment independentista és molt plural. Els nostres arguments no són identitaris ni nacionalistes catalans, tots dos també molt legítims. Jo vull ser amo del meu futur, i això que tenim ara no m’agrada gens’, va deixar anar un embalat Coque Garcia, abans d’informar que Súmate havia fet arribar propaganda de la seva associació a mig milió de llars catalanes aquesta setmana. José Rodríguez, fins fa poc militant del PSC, va ser l’únic que va reconèixer militància política anterior: ‘Jo ja feia dos anys que era independentista. Com he pogut aguantar dos anys al PSC així? Doncs n’hi hauria per a un altre llibre. I vull dir una altra cosa, que es diu poc: voldria agrair la generositat dels independentistes de tota la vida amb nosaltres. Acceptar que el moviment és molt plural i que venim de llocs molt diversos. Això fa Súmate i això fan els independentistes de tota la vida. Per exemple, la meva mare va néixer a Andalusia, i el meu pare al protectorat marroquí espanyol.’
‘Toma ya.’
Manolo Ortega, de Sant Vicenç dels Horts, seguidor del Reial Madrid, és a Súmate des dels inicis, que recorda així: ‘Va ser una catarsi col·lectiva, al començament. Ens explicàvem què sentíem i volíem. I l’Eduardo Reyes també va plorar aquell dia. Sí, plora molt, ell’, i vinga rialles del públic. ‘A mi va ser el meu pare, vingut d’Andalusia, qui em va ensenyar a estimar Catalunya, terra de llibertats’, va dir Ortega. Finalment, Fernando Corominas, el darrer membre de Súmate que va parlar, es va presentar així: ‘He votat el PP durant trenta anys. Ara votaré independència. I el punt d’inflexió va ser la manifestació del 2012. Els meus fills, amb qui he aconseguit parlar en català, em van dir: “Pare, els amics de la universitat ens diuen que aquesta és la bona, aquesta és la bona.” Aquell dia no vaig anar-hi, la vaig veure per la televisió, però després vaig sentir l’Eduardo Reyes per la ràdio i la televisió i m’hi vaig apuntar. Sóc nascut a Madrid i sabeu què? No sóc cap personatge de ficció.’
