29.10.2014 - 06:00
Pere Mayans (l’Hospitalet de Llobregat, 1963). És el cap del servei d’immersió i acollida lingüística del Departament d’Ensenyament de la Generalitat i escriu el bloc ‘El pols de la llengua als Països Catalans‘. Per ell el bloc és un espai de llibertat on pot parlar de la llengua catalana sense cap condicionant. En aquesta entrevista explica com creu que s’hauria de tractar el català en un nou estat. Pensa que és fonamental d’escoltar l’opinió de les persones que hi han reflexionat a fons, com ara Carme Junyent. Mayans és crític amb la qualitat de la llengua dels mestres i professors actuals: ‘Hi ha molts docents, especialment d’universitat, que en un país més o menys normal no fóra benvist que fessin classe.’ També ens explica per què fa servir sempre que pot les paraules ‘llombrígol’ i ‘pèlag’.
—En un dels últims apunts al bloc feu referència a la pregunta de la Gigaenquesta de l’ANC i Òmnium sobre el català. Al principi van formular la pregunta dient que els partits sobiranistes reclamaven que en el nou país el castellà fos oficial, igual que el català. Després ho van modificar. Per què creieu que inicialment van redactar la pregunta d’aquella manera?
—Crec que el debat sobre l’oficialitat del castellà el va obrir fa uns dos anys algun grup polític en concret. És un debat que cal mesurar-lo i parlar-ne per a tenir en compte diverses opinions. Per mi l’equivocació va ser donar per fet que segurament els dos partits majoritaris havien dit que en una Catalunya independent les dues llengües havien de ser oficials. Van donar per fet que aquesta era l’opinió generalitzada. A mi em sembla que la reacció de les xarxes, de l’ANC mateix o d’entitats que han treballat a favor de la llengua va ser el que va fer matisar aquesta afirmació. Penso que sobre aquesta qüestió falta discussió, falta reflexionar-hi. Cal parar atenció als articles com els de la Carme Junyent, que no opina des d’unes posicions ni eixelebrades ni de falta de respecte per la diversitat, ans al contrari.
—Com creieu que s’hauria de tractar el català en un nou estat?
—Per mi el català hauria de ser la llengua oficial de la república. I, llavors, la constitució catalana hauria d’establir el respecte per la diversitat lingüística. En aquest moment, el percentatge de catalanoparlants inicials que té el país és del 30%. Després, les persones que fan servir el català augmenta, però la xifra inicial és aquesta. Si la nova república no privilegia el català amb una certa exclusivitat, en sortirà perjudicat. Fa poc, un professor de la Universitat Complutense de Madrid, Juan Carlos Moreno, ens advertia que si totes dues llengües mantenien el mateix estatus actual, senzillament la que parteix d’una posició social millor acabaria prenent terreny a l’altra.
—Els castellanoparlants no es poden sentir discriminats?
—Privilegiar el català no vol dir que els drets lingüístics individuals dels castellanoparlants i dels parlants de les altres llengües no siguin reconeguts. No vol dir que el castellà no s’hagi d’ensenyar, perquè és una llengua útil en el nostre entorn geogràfic i té unes arrels familiars i afectives per a molta gent. Però si igualem jurídicament el català i el castellà, és qüestió d’un parell de generacions que la continuïtat històrica del català es perdi.
—Amb les actuacions del govern espanyol i els tribunals espanyols dels darrers temps, la immersió lingüística perilla?
—Bé, una cosa és l’escola en català i una altra és la immersió, que és quan fem classe amb una llengua que no és la pròpia de la majoria dels estudiants. És una estratègia. És com fer classe en anglès d’una assignatura que no tingui a veure amb la llengua. La llei no qüestiona aquesta metodologia. Diu que com que el castellà és oficial, també ha de ser vehicular. Les sentències del Constitucional parlen d’arribar al 50% en els casos en què la situació de la llengua estigui normalitzada. Però sí, la llei fa perillar la immersió, sobretot en els casos en què la realitat sociolingüística del català té molt poca presència.
—La pressió del govern espanyol i també dels mitjans de comunicació fa que augmentin les veus a les escoles que posen en dubte el model?
—Malgrat els mitjans de comunicació espanyols o els arguments d’alguns partits polítics i malgrat les sentències, el percentatge de persones que demanen que els seus fills rebin l’ensenyament bilingüe és insignificant. Jo crec que la població, en definitiva, és més intel·ligent i els castellanoparlants veuen que els seus fills aprenen català i castellà. Els catalans aprenen al mateix nivell que la resta d’alumnes de l’estat espanyol. Encara més, a les proves que ens aplica l’estat espanyol es demostra que els alumnes d’aquí saben tant castellà o més que els alumnes d’unes altres zones.
—La llengua que s’ensenya a les escoles, és de prou qualitat?
—En molts casos la qualitat lingüística dels docents és manifestament millorable. Això seria una resposta políticament correcta. La veritat és que us ho podria dir al revés: hi ha molts docents, especialment d’universitat, que en un país més o menys normal no fóra benvist que fessin classe. En models de llengua com l’anglès, que no té acadèmia, però té un model molt clar, o en l’espanyol, algú que parlés o escrivís com algun dels docents usa el català, no s’entendria que fes aquesta feina. Però les circumstàncies són les que són. Hi va haver un moment en què es va fer un reciclatge de mestres brutal, a la dècada dels vuitanta, amb milers de professors i mestres que —pel moment en què van estudiar— molts eren analfabets en la pròpia llengua. Però, òbviament, quan massifiques, la qualitat decau.
—Però els motius de la baixa qualitat que hi ha són només històrics?
—No, el sistema també ho afavoreix. Tenim també dèficits perquè per a entrar a ser docent necessites el nivell C1 de llengua catalana, un nivell que s’adquireix amb el quart d’ESO. Això és manifestament insuficient quan la llengua és una eina bàsica de treball. La competència lingüística és la base de tot coneixement. Si després de la secundària una persona estudia una carrera de ciències de l’educació, per exemple, no hi ha cap problema, però si s’escull una carrera de ciències, després per a ser docent ningú no et demana res més.
—Ara mateix, en quin àmbit trobeu que la llengua és més malmesa?
—L’àmbit de la justícia i l’àmbit de l’empresa privada. En l’àmbit jurídic és evident, perquè depèn directament de l’estat i contínuament presenta problemes. És molt difícil d’exercir els teus drets de llengua a l’àmbit jurídic. I igualment tot el món de l’empresa: no ha acabat d’entendre el rol de la llengua del país.
—Personalment, què us ha fet estimar la llengua?
—Jo sóc de l’Hospitalet de Llobregat i em vaig trobar que quan vaig arribar a l’institut hi va haver moments o cursos on l’únic catalanoparlant de la classe era jo. A disset o divuit anys vaig començar a fer lectures i n’hi va haver una que em va marcar molt: ‘El que s’ha de saber de la llengua catalana’, de Joan Coromines. També era un moment de transició, d’efervescència. Vaig descobrir que hi havia una realitat que anava més enllà de la meva ciutat i més enllà de Catalunya. Vaig descobrir que hi havia una llengua que ens agermanava amb gent que m’havien dit que no tenia res a veure amb nosaltres. Recordo anar a Catalunya Nord, a la Franja, al País Valencià o a les Illes. I més tard ja vaig decidir estudiar filologia i vaig veure la possibilitat de dedicar-m’hi professionalment.
—Hi ha persones que apadrinen paraules en català, paraules que no tenen un ús gaire estès. Vós ho feu?
—Sí. Tinc dues paraules que m’agrada cuidar. La primera, que és molt desgraciada, és ‘llombrígol’. Ho és perquè en català també es pot dir ‘melic’, que és el que s’usa a la zona occidental, també al País Valencià. En canvi, ‘llombrígol’ el fem servir els catalans orientals. Però té la pega que s’assembla a ‘ombligo’, tot i que no és cap castellanisme. Com que s’hi assembla, molts han canviat ‘llombrígol’ per ‘melic’. L’altra és ‘pèlag’. És una paraula que ve de la comarca dels meus pares, l’Anoia, i és un sinònim de ‘bassal’. La trobo genial perquè en català literari vol dir ‘mar profund’ i, per mi, és el contrari, un ‘bassal’.
—Què us ha aportat el fet d’escriure el bloc?
—El bloc per mi és un espai de llibertat. On puc ser el Pere i prou, sense cap condicionant de feina ni d’adscripció política. No haig d’acontentar ningú. És un espai on puc explicar les coses que em preocupen al voltant de la llengua i també puc parlar de dues coses més que m’interessen especialment: el conjunt dels Països Catalans i els altres pobles del món.
—Què significa per a vós VilaWeb?
—El fet que sigui un espai de comunicació dels Països Catalans és un valor que costa molt de trobar als nostres mitjans. Crec que en podríem esmentar molt pocs. És una referència nacional.
