Aleix Sarri: ‘A l’estat espanyol ha esclatat una gran bombolla d’orgull’

Aleix Sarri (Barcelona, 1985). És llicenciat en biotecnologia i màster en relacions internacionals. Va fer les pràctiques al Parlament Europeu i poc després va començar a fer d’assistent de l’eurodiputat de CDC Ramon Tremosa. Ara ha publicat el seu primer llibre, ‘La Unió Europea en perill. Com la crisi de l’euro ha qüestionat el futur d’Europa’ (Pòrtic). Es tracta d’una crònica exhaustiva i entenedora sobre la crisi econòmica europea dels darrers anys. En aquesta entrevista explica quins són els perills més grans a què s’encara la Unió Europea i també apunta el camí per a evitar el trencament de l’euro. Quant a Catalunya, Sarri percep que des del Parlament Europeu hi ha molt de respecte i atenció envers les demandes dels catalans de fer un referèndum sobre la independència i no es comprèn que Rajoy el prohibeixi. Veu clar que Europa no es podria permetre de deixar fora de la Unió un nou estat català: ‘Una expulsió de Catalunya seria un precedent letal per al projecte europeu.’

—Els dirigents Europeus s’han mostrat neutrals unes quantes vegades sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou estat. Diuen que és un afer intern. Vós que ho viviu de prop, creieu que comprenen les demandes d’una majoria de catalans?

—Des d’Europa hi ha respecte i neutralitat. Segons les declaracions de molts polítics europeus, és un afer intern d’Europa. Però per ells seria més fàcil de donar ple suport a l’estat espanyol. Dins el Parlament Europeu percebo que més enllà de si són partidaris o detractors que Catalunya sigui independent, entenen perfectament i troben raonable que si a Catalunya tenim una majoria favorable que vol fer un referèndum, Rajoy no el pot negar. 

—Ho expressen en privat?

—Fa uns quants dies vam organitzar una gran conferència al Parlament Europeu sobre el cas català. Van venir Carme Forcadell, Muriel Casals, Dolors Feliu i Josep Maria Reniu, entre més. Van assistir-hi unes tres-centes persones, moltes de les quals són assistents del Parlament Europeu i hi havia una vintena llarga d’eurodiputats, de cinc grups parlamentaris diferents, que van escoltar atentament. És un nombre inusualment alt per a un acte d’aquestes característiques. Els diputats tenen l’agenda molt i molt plena. És important de tenir present que hi ha respecte i que poden tenir la seva opinió sobre si hem de ser independents o no, però no s’entén que Rajoy no vulgui permetre un referèndum a Catalunya.

—Però la Comissió Europea s’ha mostrat escèptica sobre la independència de Catalunya i la d’Escòcia.

—Sí, però hi ha una cosa que és bona de saber: el cap dels serveis jurídics de la Comissió Europea és espanyol, és un càrrec polític. I això influeix en la interpretació que s’ha fet d’allò que podia passar.

—Si Catalunya esdevé un estat, algunes veus han dit que en un primer moment quedaria fora de la UE. Europa es pot permetre que Catalunya hagi de tornar a fer els tràmits per entrar?

—Penso que una expulsió de Catalunya seria un precedent letal per al projecte europeu. Significaria un missatge molt dolent i seria clarament antidemocràtic. Això crec que Europa no s’ho pot permetre. La relació entre Catalunya i Europa és una relació on tots hi guanyem. Ni a Europa li interessa que Catalunya deixi de formar-ne part ni a Catalunya li interessa deixar de formar part d’Europa. Catalunya té importància en el terreny comercial i també polític.

Em sembla que la Unió Europea funciona per fets consumats. Això es pot veure en unes declaracions molt recents del nou vice-president de la Comissió Europea, Frans Timmermans, holandès, que segurament serà l’home fort del govern europeu dels cinc anys vinents. Li van preguntar sobre la independència de Catalunya i ell va respondre: ‘És molt aviat ara mateix per poder dir què passaria en cas que una regió esdevingués independent. S’haurien d’analitzar diversos factors i val la pena de ser prudents i no avançar esdeveniments.’ A Timmermans no li hauria costat gens de dir que Catalunya i Escòcia serien expulsades de la UE, però no ho va fer. Va demanar prudència i no córrer a l’hora de fer cap anàlisi sobre què podia passar. La UE funciona per fets consumats i la democràcia hi és el centre; per tant, en el seu moment haurà d’actuar i jo sóc optimista, en aquest sentit. 

—Al llibre, parleu força de les diferències entre el nord d’Europa i el sud, dieu que la moral és diferent. És un problema i no té solució?

—Jo crec que hi ha una divergència molt forta, sobretot econòmica. També hi ha més indicadors, com per exemple el fracàs escolar, la inversió en investigació, etc. Són factors que no vénen d’avui, sinó de lluny, però tampoc no crec que siguin a l’ADN. Crec que els països tenen possibilitat de reformar-se i la possibilitat de convergir econòmicament a mitjà termini. Caldrà fer esforços, segur, però faran possible que el projecte europeu i el projecte de l’euro continuï endavant. En el moment que els estats es comprometen a un projecte com l’euro en què tots surten beneficiats per uns motius o uns altres, és obvi que calen esforços per a assolir els objectius. 

—Els catalans també som tant ‘del sud’? 

—Crec que el projecte sobiranista català, en el fons, té un punt de voler convertir Catalunya en una potència capdavantera dins el continent europeu i vol emmirallar-se en allò que funciona millor. Hi ha un llibre que es titula ‘Com Àustria i Dinamarca’, de Miquel Puig, Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, on es mostra com Catalunya, per la seva mida i per la seva capacitat productiva, podria emmirallar-se en alguns dels països més reeixits del continent. D’alguna manera sí que tenim aquesta voluntat de fer-ho millor, de fer una Catalunya europea. 

—L’euroscepticisme és el perill més gran de la UE ara mateix? 

—El projecte europeu veu avui com, després d’uns anys de paràlisi i d’una crisi molt dura de l’euro —que encara no ha acabat, és molt important recordar-ho—, creix molt l’euroscepticisme i, fins i tot, l’antieuropeisme. Podríem dir que un euroscèptic és un europeista que creu que ja hem arribat prou lluny i que és contrari a més integració. Però avui veiem un augment de la gent que va directament contra Europa i que voldria que Europa no existís. Penso que el perill més gran a què s’enfronta la UE és un possible trencament de l’euro. Ocasionaria unes pèrdues multimilionàries molt grans. Probablement seria un trencament del mercat únic i causaria unes tensions polítiques entre els estats que no sé fins a quin punt qüestionaria el futur de la Unió. 

—Però, com dieu al llibre, els estats europeus són massa petits per a competir amb la resta de potències mundials. 

—En un món on els estats potents són estats-continent, com la Xina, l’Índia, el Brasil o els Estats Units, un país europeu no pot competir. Què significa l’estat espanyol al costat de la Xina? Segurament és equivalent a la província de Guangdong. Però no en som conscients. És obvi que per a negociar globalment hem d’anar tots junts i que la Unió Europea tingui una veu única a l’exterior. Cal que tinguem una ministra d’Afers Estrangers real, que tinguem una representació davant el Consell de Seguretat de l’ONU, que tinguem una representació davant l’FMI, etc. El món que ve és un món menys eurocèntric i on tindran més importància totes aquestes potències emergents. 

—Amb Europa, la presa de decisions s’allunya dels ciutadans i han passat coses com ara que els rescats s’han fet sense tenir en compte la voluntat de la gent. Què es pot fer perquè els europeus se sentin la UE més seva? 

—És molt important que en els anys vinents es reformin els tractats per tal que el president de la Comissió Europea sigui directament o indirectament triat pels ciutadans. Li donaria una força i un lideratge que el faria capaç d’enfrontar-se a la voluntat de les capitals dels estats, quan ho requereixi. Ara ens passa —ho hem vist amb Barroso— que han actuat com si fossin la secretaria tècnica dels estats, els ha fet la feina bruta. El ciutadà nota que no hi ha un retorn, que no hi ha una ‘accountability’ entre les persones que lideren Europa i els ciutadans. Per això és tan important de triar el president de la Comissió Europea i que el Parlament Europeu tingui més força. El Parlament Europeu, al capdavall, és una institució europea que recull directament la voluntat democràtica dels europeus i, per tant, en el futur hauríem d’aconseguir que si s’han de rescatar nous països els rescats hagin de ser validats pel Parlament Europeu i que es donin explicacions. Si en el futur encara hi ha la ‘troica’, caldrà que doni explicacions davant els pobles europeus reunits. 

—Dieu també que caldria europeïtzar la política nacional mentre que es nacionalitza la política europea. Què voleu dir? 

—Vull dir que s’ha acabat l’època en què la política europea i la política catalana van separades. Hem de començar a entendre que allò que passa a Europa té influències sobre Catalunya i que el que passa a Catalunya també té influències sobre Europa. I hem d’arribar a ser conscients que les decisions ens afecten a tots i que tan important és per z Europa el procés català, com per a Catalunya la unió bancària. I que no podem actuar com compartiments estancs, perquè si no al final l’opinió pública nacional queda aïllada de la presa de decisions a l’àmbit europeu i la presa de decisions a l’àmbit europeu queda aïllada d’allò que passa als estats. Això no pot ser perquè, a mitjà termini, porta a una fragmentació creixent. 

—Per què és tan necessària la unió bancària? 

—Per als catalans és molt important. Gràcies a la unió bancària, el 95% del sistema bancari espanyol passaria a ser supervisat per mans europees. Això vol dir que si hi ha un inici de bombolla immobiliària a l’estat espanyol, serà supervisat per mans europees que intentaran evitar-la. Va passar que el banc d’Espanya, sabent que era a punt d’explotar una bombolla, no va prendre mesures per evitar-ho. 

—Al llibre atribuïu aquesta manera d’actuar a la relació estreta entre les elits polítiques i els bancs. 

—Aquests darrers dies, amb l’escàndol de les targetes negres, ha quedat clar. És molt evident que a l’estat espanyol hi ha esclatat una gran bombolla d’orgull. Va esclatar una gran bombolla immobiliària i bancària, però també d’orgull. Hi havia una relació massa estreta entre l’estament polític i l’estament bancari. Això s’ha de trencar. 

—D’aquí a deu anys farem servir euros? 

—Espero que sí. Però l’euro no és assegurat. Dins l’euro hi ha divuit països, que seran dinou a partir de l’1 de gener, amb Lituània. Hi ha països on hi ha un escepticisme molt gran envers la moneda. I no són països petits, sinó països com Itàlia o França. Hi ha opinadors del centre-dreta francès que diuen que França hauria de sortir de l’euro. I no parlem de forces marginals. Això és una possibilitat que crec que és important de tenir en compte per evitar-la. Només si som conscients que pot passar farem les reformes necessàries, tant als estats com a la UE, per tal que d’aquí a deu anys es mantingui l’euro i la UE estigui més unida que ara. 

—Després de les últimes eleccions europees, com han canviat les dinàmiques pel que fa als eurodiputats catalans?

—La relació entre els partits sobiranistes al Parlament Europeu és excel·lent. Ho era abans i ho continua essent. Es fan accions conjuntes tant per al català com per a qüestions com el dèficit fiscal, les discriminacions en infrastructures, o per la consulta. Els sobiranistes a Brussel·les som molt pocs en comparació amb la força que pot tenir l’estat espanyol. Ells tenen tres ambaixades només a Brussel·les! A més, tenen 45 o 47 eurodiputats clarament unionistes, amb més de cent assistents. Per tant, és fonamental que els partits sobiranistes continuem treballant plegats a l’àmbit europeu. I estic segur que serà així. 

—El canvi de president del Consell Europeu, amb Jean-Claude, Juncker, és positiu? 

—És aviat per dir-ho. Té elements positius, perquè sí que és veritat que ha estat elegit a través d’un pseudo-procés en el qual representava que la gent podia saber que si el Partit Popular Europeu guanyava les eleccions ell seria el president, tot i que era un procés molt poc divulgat. Però a la vegada es percep que Juncker està lligat de mans i peus. Al capdavall ell té una comissió de 28 comissaris on cadascun és un estat, que no els tria ell, sinó que cada estat tria el seu, que poden tenir tendència a ser lleials als interessos particulars del seu estat, i no pas als interessos europeus. Pot ser, no vol dir que ho facin, perquè en realitat molts comissaris fan a l’inrevés. Juncker ha fet moltes promeses i si les compleix serà un gran president de la Comissió Europea, però caldrà més temps per a avaluar-ho. 

—Quines diferències hi ha entre les maneres de fer política del Parlament Europeu i les d’aquí? 

—Per exemple, al Parlament Europeu no hi ha disciplina de vot, sinó llibertat de vot. Això vol dir que un diputat, si té arguments racionals, pot no seguir les recomanacions del seu partit en una votació. L’única cosa que ha de fer si vol votar diferent és enviar un correu electrònic explicant-ne el perquè. És molt important perquè no ens trobem amb el drama que un parlamentari, perquè voti diferent, sigui multat. 

—Quines lliçons se’n podrien extreure per a potenciar aquí? 

—Una cosa molt bona del Parlament Europeu és que és un parlament obert. Cada dia hi entren centenars de persones per fer reunions amb els diputats o per participar en conferències. Actua com a parlament i com a espai per al debat públic. Crec que això és molt important.