25.10.2014 - 06:00
‘La qüestió catalana no és només catalana, també és espanyola’ deia el portaveu de Podem Íñigo Errejón en una entrevista al diari Público d’aquesta setmana. Aquesta afirmació va generar força discussió a les xarxes, qüestionant la posició de Podem sobre el procés català. Errejón, membre de l’equip de Pablo Iglesias, ha parlat amb VilaWeb sobre aquelles declaracions, i les ha explicades, matisant que es tracta d’una anàlisi, i no d’un posicionament polític. ‘Deia que la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola, no per negar als catalans el dret de decidir, sinó perquè a Espanya hi ha d’haver una discussió sobre l’articulació territorial i la llibertat.’
—Voleu dir que el dret de decidir dels catalans ha de dependre de la majoria política que hi hagi a Espanya?
—No és que ens agradi, no és una aposta ideològica, no és que diguem que seria bo que fos així. Però ens sembla que a la pràctica, si no obrim el cadenat de la constitució del 1978 és molt difícil que unilateralment algú exerceixi el dret de decidir. Això no és una aposta de Podem, no és que ens agradi que sigui així. És una anàlisi. Amb l’equilibri de poders que hi ha actualment a l’estat espanyol, amb el bloc dominant que hi ha al poder i amb la constitució actual és molt difícil que a la pràctica un poble pugui exercir el dret de decidir. No diem que no tingui aquest dret, un dret que correspon sempre al poble de qui parlem. El futur de Catalunya l’han de decidir els catalans votant, però perquè allò que votin no sigui només una declaració simbòlica i pugui tenir efectes reals s’ha de transformar l’equilibri de forces a l’estat espanyol.
—Semblen coses contradictòries.
—No em sembla que ho siguin. Hem dit moltes vegades que donem suport al dret de decidir, que és un dret que pertany exclusivament als catalans, que són els que han de decidir el seu futur i quina la relació volen amb l’estat espanyol i si volen tenir estructures estatals pròpies. Només els catalans. Hem dit que creiem que Espanya és un estat plurinacional i que en un estat així l’únic adhesiu que manté units els diferents pobles és la seducció; amb la seducció hi pot haver un projecte compartit. Però si tot i amb això hi ha una majoria de catalans que prefereixen una altra forma jurídica, o un estat propi, amb diferents models de relació amb Espanya i amb altres estats del sud d’Europa, la decisió correspon als catalans. Però perquè aquest dret no sigui només una declaració simbòlica i tingui una capacitat jurídica efectiva s’ha d’obrir el cadenat del 78.
—I com es fa, això?
—Això em sembla que es fa amb tots plegats. S’ha de modificar una correlació de forces a l’estat espanyol que avui és favorable a sectors oligàrquics que no estan disposats a fer res d’això. I per això deia que la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola, però no per negar als catalans el dret de decidir, sinó perquè a Espanya hi ha d’haver una discussió sobre l’articulació territorial i la llibertat. És un debat que els espanyols hem de tenir. No per prohibir res, sinó perquè hi ha una tendència a dir, com a discurs oficial, que ‘allà hi ha una divisió i la meitat de catalans opina una cosa i l’altra meitat, una altra, i que això no ens incumbeix.’ Dic que hi ha d’haver una discussió.
—Catalunya no hauria de poder decidir el seu futur independentment de les majories polítiques que hi ha a Espanya?
—Sí. Hauria de ser així, hi estic d’acord. A la pràctica, em sembla que això serà molt difícil. Quan es tanca la constitució del 78 es tanca amb la voluntat d’impedir aquest dret de decidir. I mentre continuï en vigor és molt difícil que s’exerceixi unilateralment. Però insisteixo que això no és una aposta de Podem ni una aposta meva. No ho descric com una cosa de la qual estigui particularment content. Descric el que em sembla que és una correlació de forces que, si no es transforma, el dret de decidir no podrà fer-se efectiu. M’agradaria que fos d’una altra manera, però em temo que la gent que hi ha al poder ara mateix a Espanya no tindrà una actitud com la de Cameron amb Escòcia.
—Enfront d’aquesta actitud del govern espanyol molts catalans es plantegen de tirar pel dret, digui el que digui Espanya. Fer-ho de manera unilateral. Dieu que és gairebé impossible fer la secessió respecte d’Espanya si no es fa dins de la legalitat… Però moltes independències s’han fet trencant els marcs legals existents.
—Sí, em sembla una aposta completament legítima. De fet, és possible que si el moviment popular català no hagués decidit de caminar sense esperar ningú avui no us trobaríeu en una situació clarament més avançada. És obvi. I és legítim. Ara, arribats a aquest punt em sembla que serà més fàcil que el poble català exerceixi el seu dret de decidir si hi ha un canvi en la correlació de forces amb l’estat. Això vol dir que obliguem ningú a esperar-se? No, no, que cadascú faci el camí que li sembli més útil. La meva opinió és que només en el marc d’un procés constituent general hi ha possibilitats d’exercir el dret de decidir dels pobles. I també el dret de decidir sobre moltes coses qüestions del territori, de la vida socio-econòmica, dels recursos naturals.
—Esteu a favor de la desobediència dels catalans a l’estat espanyol per a exercir el dret de decidir?
—Com no hauríem d’estar-hi a favor? Hi hem estat a favor quan hi ha hagut gent fent desobediència que ha frenat desnonaments, quan a la Comunitat de Madrid metges, pacients, infermers han defensat hospitals que eren de tothom. Estem a favor de la desobediència quan els poderosos segresten la llei per al benefici d’uns pocs, la desobediència civil no violenta és una eina democràtica. Hem vist molts drets que s’han concedit així. Primer és la democràcia, la democràcia és la base de la llei, i no a l’inrevés. Jo el que dic és que amb l’actual equilibri de forces a l’estat no s’exerceix plenament el dret de decidir. Em temo que en el futur ho veurem. Si no hi ha canvi de correlació de forces a nivell estatal serà més difícil d’exercir el dret de decidir.
—Molta gent a Catalunya veu amb molt escepticisme que hi hagi un canvi polític a Espanya que faci possible un referèndum. I més tenint en compte que la posició del PSOE és molt semblant a la del PP.
—És la idea que a Espanya res no pot canviar. Nosaltres hem nascut desafiant aquesta idea i fent passos que han anat molt més enllà del que molts pensaven, perquè això canviï. Això vol dir que si algú va fent el seu camí, va avançant, li hem de dir ‘espera, espera’? No, no, que ningú no esperi a res, que cadascú faci el seu camí. Però com a anàlisi crec que si es vota de manera més o menys simbòlica, es convoquen unes eleccions, més o menys presidides per la dinàmica plebiscitària i hi ha una declaració unilateral d’independència, a l’endemà el problema continua essent el mateix. Com es fa? Perquè no hi ha exemples històrics d’un poble que s’hagi independitzat només votant. Espanya no és Anglaterra. Això és una part d’anàlisi que faig. Si no hi ha un canvi aquí, a Espanya, és molt més difícil que hi sigui allà, a Catalunya.
—Però també hi pot jugar un paper important la pressió i la mediació internacional, si es tiren endavant decisions unilaterals amb l’aval dels vots, amb un mandat democràtic.
—Això sí que em semblaria més seriós. Si hi ha estats forts, sòlids, la UE o organismes supraestatals que et reconeixen ja em sembla més seriós. També ho veig complicat, però no tinc pas informació, només rumors o especulacions que es fan sobre això. Obriria altres escenaris.
—Si Podem entra al Parlament de Catalunya, quina posició tindrien els diputats quan s’hagués de votar una declaració d’independència?
—Això no ho hem discutit. I nosaltres, a més, qüestionem el caràcter plebiscitari d’unes eleccions. És obvi que seran unes eleccions marcades per la qüestió nacional, però també per moltes altres coses. I hi ha determinats socis en el camí que nosaltres no volem tenir en aquest recorregut. No supeditarem la qüestió social a la qüestió nacional, com si fossin dues coses que s’han de triar. Hi ha autèntics pocavergonyes responsables de l’empobriment dels ciutadans de Catalunya amb qui no anirem de la mà, diguin el que diguin sobre el dret de decidir. Sobre unes hipotètiques eleccions en què el parlament de Catalunya tingués com a primer acte la signatura d’un decret d’independència unilateral, ja ho discutirem. Però em temo que seria una cosa simbòlica per a negociar en millors condicions. És la votació d’un parlament la que construeix la independència d’un país? Doncs no. Per més que hi hagi una majoria de parlamentaris que votin a favor de la declaració d’independència, l’endemà es continuaria sota control jurídic i administratiu de l’estat espanyol. La declaració seria simbòlica, legítima, però no seria l’acte que permetria assolir la independència.
—Entenc que la vostra posició seria no donar suport a la declaració d’independència en el parlament…
—S’hauria de veure, depenent de amb qui es faci. Però no puc avançar posicions. A mi em costa més posar-me a la pell d’un escocès; m’és més fàcil posar-me a la pell d’un anglès, per la meva posició, per la meva pertinença nacional. En la posició d’un anglès, jo no sé què votaria en un referèndum sobre la independència d’Escòcia, perquè no em correspondria a mi, de pronunciar-me. Sé que m’alegra que es produeixi, com a anglès demòcrata. No em puc posar en la posició d’un escocès però sí en la d’un anglès, i em fa enveja que hagin pogut votar els escocesos. Però no em correspon a mi des de Madrid de dir què s’hauria de votar. Sempre hem dit que som un força estatal, espanyola, i que ens presentem a tots els territoris, amb el reconeixement del fet plurinacional i del dret de decidir.
