17.10.2014 - 06:00
Fa poques setmanes que va arribar a les llibreries el volum de les noves ‘Cartes a Màrius Torres’ (Club Editor), de Joan Sales. Es presenta com una ‘edició augmentada’ del llibre del mateix títol publicat el 1976 i reeditat el 2007.
Els escriptors Màrius Torres (1910-1942) i Joan Sales (1912-1983) es van conèixer a les acaballes del 1936 al sanatori de Puigdolena, on un any abans Torres havia ingressat a causa de la tuberculosi. Van presentar-los les germanes Esperança i Mercè Figueras —aquesta darrera, també ingressada al sanatori. Elles consideraven que la sensibilitat i la intel·ligència de Torres casaria amb els interessos de Joan Sales. I, efectivament, l’atracció mútua va ser immediata. De seguida va començar la correspondència entre tots dos, que no es va interrompre fins a la mort de Torres, el desembre del 1942. Les missives que es conserven són un testimoni fonamental, no tan sols del moment tràgic que es vivia (la guerra, l’exili, la cruesa del règim franquista), sinó també del caràcter la solidesa i les inquietuds literàries i culturals d’aquests dos intel·lectuals.
El volum que s’ha publicat ara conté tres diferències principals respecte de la primera edició: una absència i dues incorporacions. L’absència és la del poemari ‘Viatge d’un moribund’, que l’any passat va ser publicat a part. Les novetats són un estudi de Montserrat Casals i dinou cartes originals, adreçades a Mercè Figueres —totes llevat d’una, que va destinada a Màrius Torres. També paga la pena d’esmentar una altra diferència: el paper de la nova edició és paper de bíblia, cosa que fa el volum més llegidor, tot i tenir més de set-centes pàgines.
El qui no hagués llegit aquella primera edició ha de saber que el títol pot confondre: moltes de les cartes del volum no s’adrecen a Màrius Torres, sinó a Mercè Figueres i alguna, també, a la seva germana. A la presentació Sales ho justifica:
«Com que és sobretot l’interès del públic pel poeta allò que em feia sentir, cada cop més a mesura que els anys passaven, l’obligació de donar-les a conèixer, i com que el públic, que sap qui era en Màrius, ignora en canvi qui era la Mercè, m’ha semblat que el títol més senzill i més orientatiu fóra aquell.»
‘Un excés de joventut’
Montserrat Casals i Couturier, que ha estudiat amb rigor la correspondència de Mercè Rodoreda, és també qui ha aprofundit més l’obra de Joan Sales. I l’ha reivindicada (vegeu, si no, aquest article aparegut a La Vanguardia ara fa dos anys). La responsable del Club Editor, Maria Bohigas, néta de Joan Sales, va encarregar-li l’estudi de les cartes originals (i inèdites) que es publiquen en aquest volum. Però Casals va molt més enllà de les cartes i, amb gran mestratge, en reconstrueix el recorregut, des que van ser escrites fins que van sortir publicades. És a dir, des del 1936 fins al 1976; passant pel 1948, que és l’any que Joan Sales, retornat de l’exili, va recuperar els originals de part de la família de Màrius Torres.
En aquest estudi, Casals ens recorda que l’autor tenia tan sols vint-i-quatre anys quan va començar a escriure’s amb Mercè Figueres, germana d’Esperança, companya de feina de Joan Sales. Serà la coneixença directa de Mercè Figueres que li servirà de pont per a arribar a un altre intern, malalt de tuberculosi, el lleidatà Màrius Torres. L’amistat que es travarà entre tots dos escriptors serà l’inici d’una correspondència molt i molt fructífera i un veritable estímul literari per a ambdós. Tot això es veu en les cartes: en les que va escriure Joan Sales i també en les que va escriure Màrius Torres, com aquesta que va publicar VilaWeb l’agost proppassat, en la sèrie ‘Les coses tal com eren‘. Fet i fet, hom pot aventurar que Màrius Torres no seria un poeta conegut sense aquest encadenament de coneixences i amistats.
Les cartes ens ajuden a entendre que tots tres van conformar un cenacle literari i, encara més, que es va establir ‘un exercici inusual de la intimitat a tres bandes’, com diu Casals. I l’estudiosa ens informa encara, molt per sobre, de la fi d’aquesta amistat: ‘Fou una història massa intensa per no acabar malament, sobretot en el terreny dels sentiments personals.’
Fins ara, la lectura de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres i a Mercè Figueres ens oferia una imatge determinada de l’autor, la imatge que un home de més de setanta anys havia volgut fer pública d’ell mateix quan en tenia menys de trenta. És allò que Montserrat Casals, agafant una expressió de Sales, anomena ‘la recuperació, en la vellesa, de l’excés de joventut’. La reconstrucció i la reivindicació que fa Casals ens obre de bat a bat la porta de la personalitat de Joan Sales. I de la seva evolució íntima i intel·lectual. La comparança entre les cartes inèdites (originals) i els texts que Sales va publicar porta Montserrat Casals a demanar-se: ‘¿Fins a quin punt el Joan Sales-que-escriu-cartes és viu encara en el Joan Sales-que-les-edita-i-presenta quaranta anys més tard?’
És una qüestió clau i és, de fet, la interessantíssima aportació d’aquesta nova edició, perquè amb aquestes dinou cartes originals el lector pot acarar la joventut amb la vellesa. Casals no posa exemples directes de cartes comparades, però sí que ens en dóna alguna pista: ‘¿És tan sols una qüestió de rauxa de joventut substituïda pel seny de l’edat adulta, o hi ha alguna cosa més quan autocensura l’admiració certa i fins l’agraïment als anarquistes que manifesta l’agost de 1936 per un relat reticent i crític?’
Joan Sales cara a cara amb Joan Sales
Agafant aquest darrera pregunta de Montserrat Casals, hem comparat dues cartes: l’original i la ‘manipulada’ per l’autor mateix molts anys més tard. És la carta del 7 d’agost de 1936, que comença així: ‘Estimada amiga Mercè’, per bé que, de debò, la carta començava així: ‘Estimada i enyorada Mercè’. Heus ací un primer exemple de ‘excés de joventut’. Aquesta diferència ja es veu abans i tot de començar a llegir: la carta escrita el 1936 és passa de tres vegades més llarga que no la refeta i publicada quaranta anys més tard.
De diferències, n’hi trobem ara i adés. Per exemple, en el to. En la carta escrita en la joventut hi ha un joc, si és no és seductor, de Sales envers Mercè Figueres. Un joc carregat d’enginy, de paradoxa, d’ironia… Com ara quan li diu:
«M’escriviu quatre superbes planes, inflamades, simpàtiques, eloqüents i —naturalment— completament errònies. Simpàtica i arravatadora carta, plena d’heretgies! Sou la Mercè de sempre —valenta, decidida, espontània, ingènua, eloqüent i modesta. Mai no us he tingut en el nombre dels incomprensius, perquè sou intel·ligent i sensible. Sabia que em comprendríeu perfectament i que per això mateix no podríeu estar d’acord amb mi. Perquè vós hi estiguéssiu d’acord potser caldria que no em comprenguéssiu; car vós teniu les vostres idees, i en canvi jo no en tinc cap.»
Tot aquest joc, tota aquesta ambigüitat i, sobretot, aquesta passió que ocupa el llarg paràgraf inicial desapareixen en el text publicat el 1976. La carta reescrita comença al segon paràgraf, que transmet molt eficaçment un ambient de rutina, de monotonia, de passivitat:
«Si poguéssiu mirar per un forat, com dieu, quina mena de vida faig en aquesta Barcelona convulsionada, no veuríeu més, modèstia a part, que un digne pare de família que es lleva, naturalment de mal humor, es dutxa, s’afaita, es renta les dents, es pentina i finalment es vesteix. Se’n va a la piscina de l’Escola del Treball i dedica una hora a la natació; se’n puja a l’oficina, on, com és natural, badalla, fuma, es fa explicar xistos per en Bardagí, mira de reüll l’Esperança per assegurar-se que encara és viva, pregunta al senyor Climent si falta gaire per la una. Dina després amb molta gana i pren el cafè amb la seva dona.»
Els retocs que Joan Sales va fer en aquest fragment ens deixen veure prou evidències. On el 1976 diu ‘Si poguéssiu mirar per un forat’ quaranta anys abans deia ‘Si vinguéssiu ara ací, al meu costat’. Si a la vellesa (re)escriu escaridament ‘dedica una hora a la natació’ el Sales de vint-i-quatre anys havia escrit ‘dedica una hora a la natació —si és que mereix seriosament el nom de natació el xip-xap que fa dins l’aigua.’ O bé ‘Pren el cafè amb la seva dona’ resulta ésser un abreujament de ‘Pren el cafè amb la dona, tot xerrant d’art o àdhuc una micota de filosofia, dient mal del filisteu i fent grans elogis del doctor Xirau i de l’Esperança i la Mercè’.
La carta original conté, per exemple, unes opinions literàries interessants, que van decaure en el text de quaranta anys més tard:
«D’entre els catalans dels nostres dies, només suporto Carles Riba; Carner em sembla massa banal, López-Picó tirant a insípid, i respecte a J. M. de Segarra li trobo una mena de sensibilitat de tango que no és del meu gust.»
També en la qüestió nacional s’hi veuen diferències. Hi ha fragments de la carta original que potser Sales, el 1976, no va considerar convenients, com ara aquest:
«Jo només penso en Catalunya; la resta em fa badallar.»
O bé aquest altre:
«Detesto els dialectes i les províncies! Però crec en la ‘llengua’ catalana i en la ‘nació’ catalana. Vós em parleu d’una Catalunya tendra, plena de dolços paisatges. Jo penso en les planúries de l’Urgell i en els erms desolats del Priorat, on jo he après d’estimar la Catalunya superior a totes les mesquineses, una Catalunya capaç, com Castella o com Rússia —països plans i desolats— d’ésser gran enmig de la fam i la misèria.»
I encara, en el llarg ‘post scriptum’, quan extreu una cita de la seva corresponsal:
«Aquesta ‘Catalunya nostra, forta, independent, sana de cor i de cos, plena de fills dignes d’ella, valents, honrats, cavallers, nobles i patriotes’ també és la que somnio jo!»
Tanmateix, el tema central de la carta (de la vella i de la nova) és l’opinió dels dos corresponsals sobre els revolucionaris: els anarquistes i els comunistes que havien reaccionat a l’aixecament sediciós del 18 de juliol. Es dedueix que en la carta anterior Mercè Figueres s’ha expressat aterrida per les notícies que li arriben sobre matances indiscriminades i incendis d’esglésies. I Joan Sales relativitza aquesta impressió de la seva amiga amb condescendència envers els revolucionaris. Al text reescrit el 1976 ja comença dient:
«Potser seria més decent que m’esquincés les vestidures i declamés contra la intolerable barbàrie d’aquesta època nostra, però penso que en el fons no és pas més calamitosa que altres. La bèstia humana deu haver estat sempre, aproximadament, la mateixa.»
Aquesta posició no difereix pas de la que havia mostrat el 1936. Però la relativització de la primera carta va més enllà (heus ací, novament, l’excés):
«Us he d’advertir que la realitat és molt més falaguera que vós no us la imagineu. No hi ha fèrules a la russa, ni tan sols una mediocre transformació del règim social. Hi ha una mica de desconcert —i no pas gran cosa més. Hom ha cremat alguns altars —molt ‘neogòtics’ en la seva majoria—. Hom ha assassinat alguns clergues innocents i alguns fabricants pacífics, el pitjor delicte dels quals hauria estat, en tot cas, ésser pacífics. Si això ens hagués de dur a ‘sentir-nos sense pàtria’, és que seríem ben poca cosa, una mena de gitanos gairebé, o pitjor.»
Encara més. Si en la carta publicada el 1976 hi ha tres exemples per a ‘demanar’ la comprensió de Mercè Figueres envers els anarquistes, el 1936 n’hi havia molts més. S’ha d’admetre que, en aquest reguitzell d’exemples, el Joan Sales de vint-i-quatre anys ens presenta una visió molt heterogènia dels revolucionaris, amb una barreja de sensibilitat i incultura que tant pot despertar simpatia com temença en el lector (en la lectora). Vegem un exemple de la carta original que es va ‘perdre’:
«La Rosalina Poch, venint d’Igualada, trobà una dona expansiva que li contà amb transports d’alegria la seva participació en els incendis [d’esglésies]. La Rosalina, amb la seva diplomàcia, li anava donant la raó. Finalment, com qui no hi dóna importància:
—És llàstima —diu— que també s’hagi cremat Betlem, tant com valia!
—Ah, sí? Valia molt?
—Ja ho crec, igual que el Pi i Santa Anna i Santa Maria…
La pobra dona no sortia del seu èxtasi: mai ningú no li havia dit encara que aquelles esglésies tan ‘vellotes’ tinguessin cap valor.
—Doncs ara penso en l’església de Riudecanyes, que és el meu poble, prop de Reus. Ai, si l’haguessin cremada! Allà em van batejar i m’hi van casar i hi va fer la comunió la meva nena…»
Si algun aspecte sobresurt en aquesta carta és la crítica a la burgesia catalana, a la qual Sales retreu que hagi perdut ‘la fe’, una actitud que contraposa amb la fe que tenen els revolucionaris. En la carta publicada el 1976, un capellà que s’havia ‘salvat del naufragi’, amic de la família, deia uns mots molt eloqüents:
«Ells tot ho fan amb una fe que als nostres els falta.»
En la vellesa, Sales no va voler aprofundir més aquesta crítica. Per això li va caldre esporgar tants paràgrafs àcids com havia escrit quaranta anys abans. Paràgrafs com ara aquest:
«Penso que la grandesa d’un poble no està pas en les capes de greix acumulades en el ventre de cadascun dels seus habitants; entre els noms de les ciutats catalanes, prefereixo el de Sagunt al de Terrassa, i el de Girona al de Sabadell. D’entre els noms dels qui han estat cabdills del nostre poble em sembla més bell el d’Indíbil que no el de Puig i Cadafalch.»
El punt culminant d’aquesta crítica i, alhora, de l’exculpació dels anarquistes, és un fragment en què Sales explica com la seva dona, Nuri Folch, que va cada tarda a donar conversa als ferits republicans, intenta convèncer-ne un dient-li que cal superar els odis de classes. La resposta de l’anarquista la podem llegir en la carta original i també en la reescrita. Però la reflexió subsegüent de Joan Sales, que és una crítica dura contra el paper de la burgesia, només la podem llegir en la carta de 1936:
«—Ah —respongué el Set i Mig—, què més voldríem nosaltres? Però ‘ells’ no ho volen…
Ací ho teniu tot: ‘ells’ no ho volen. I qui són, ‘ells’? Tots nosaltres, que només els parlem de fàbriques, de màquines, de productes, d’indústries, de treball, de tècnica i de pràctica: això, ¡quan ens dignem parlar-los! Ningú els ha parlat de pàtria, de poesia, d’art, de religió, de sensibilitat. Quan Duran i Ventosa, el ‘patriota’, era conseller de Cultura, només volia sentir parlar d’escoles tècniques, ben pràctiques i positives. L’imbècil no s’ha adonat que aquest és el camí de la catàstrofe. Perquè si tot és ventre, francament, no sé veure per què els obrers no tenen dret a farcir-se’l igual que els burgesos.»
Joan Sales acaba la carta del 1936 (i no la del 1976) amb una demostració del seu ‘excés de joventut’:
«Visca Catalunya! Visca la Mercè!»
