16.10.2014 - 10:47
Si Van Gogh s’hagués rendit després de vendre només un quadre, i hagués deixat de pintar, avui en dia no hauríem contemplat mai la seva Nit Estrellada. L’art és una professió que sembla que no tingui futur pels qui decideixen dedicar-s’hi, però en canvi conserva les seves obres durant centenars d’anys. Quines perspectives ofereix l’art a noves generacions que volen exposar les seves creacions en museus?
“Fer-se artista és fer vot de pobresa”, diu en David Bestué, encara que a ell li ha anat prou bé. Des que tenia 18 anys que es dedica a fer col·laboracions amateurs i des dels 26 que pot viure de la seva obra. Recentment ha col·laborat amb l’exposició ‘Nonument‘ del MACBA. “En el meu cas vaig tenir molta sort, perquè vaig presentar-me al premi Generaciones, de Caja Madrid, juntament amb el meu company Marc Vives” explica, “i això va fer que fóssim reconeguts a nivell nacional”.
“El panorama artístic de Barcelona no és gaire gran” explica en Sergi Mesa, un pintor que va començar fent graffitis pels carrers de Manresa. “A la mínima que tinguis visibilitat, si algú s’interessa ja et vindrà a buscar, però no et pots quedar esperant al sofà, has de moure l’obra contínuament.” I ell l’ha mogut: un any després d’acabar el grau en Belles Arts a la Universitat de Barcelona ja ha exposat els seus quadres d’abstracció geomètrica a indrets com París o San Diego.
El quadern de dibuixos de la Maria Fiol. FOTO: Carlos Torres
Per la Maria Fiol no és tan fàcil. Estudia segon curs de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i opina que si bé hi ha moltes oportunitats, accedir-hi no és senzill. Moltes galeries noves fan concursos per a estudiants, diu, però d’altres et demanen un mínim de crèdits o d’estudis. “L’any passat volia presentar-me a concursos de crear logotips i et demanaven uns 200 crèdits i estar estudiant tercer com a mínim”. Malgrat tot, cada vegada són més els centres que aposten per exposar les obres d’artistes poc coneguts.
El panorama de l’art contemporani emergent a Barcelona es va començar a clarificar a partir dels anys 90, quan diversos centres cívics com Can Felipa de Poblenou o el de Sant Andreu, o centres de producció cultural com l’Hangar van impulsar diferents projectes per donar suport als artistes novells. A partir d’aquí han sortit espais com la Sala d’Art Jove de Barcelona. Però aquesta idea d’apostar per la joventut també ha suposat un problema, segons en David. “S’està recolzant molt l’art emergent perquè és econòmic, i s’ha deixat de recolzar l’art de la gent de 40, 50 anys perquè val més diners”. A causa d’això, artistes consolidats han hagut de buscar altres sortides.
No tothom opina el mateix. Per a en Javier Palacios, company de classe de la Maria, creu que és molt més difícil entrar dins el món de l’art: “Un cop ets a dins només has de pintar quadres”. Aquesta és la concepció de la majoria d’estudiants, que per seguir la seva passió, els espera un futur incert. “Quan l’artista jove surt de l’escola de belles arts i ja ha fet alguna exposició col·lectiva, fins i tot alguna individual, i ja ha estat dins un programa de beques no pot professionalitzar la seva activitat i va perdent suports”, explica Àlex Mitrani, crític d’art i comissari independent, que a més imparteix classes a l’escola d’art EINA. “Portar a terme una carrera artística depèn de manera exclusiva de la fe, de l’entusiasme personal.”
Aquesta dificultat s’ha accentuat amb la crisi. Per Jordi Boldú, treballador cultural i organitzador del projecte ‘Tots els artistes catalans vius?‘, la davallada econòmica ha trencat amb les polítiques culturals. Explica que actualment hi ha moltes carreres estroncades, no només d’artistes sinó també de projectes. No obstant, és optimista. “Crec que avui en dia vivim una certa bonança creativa molt potent, segurament per tradició o perquè aquests últims anys s’hi ha dedicat molts esforços des de l’administració pública, la universitat o des del món de les galeries. Depèn de com ho mirem tot està molt bé o tot està fatal”.
Però de les pitjors situacions sorgeixen les millors solucions. L’art s’està reinventant, i cada vegada són més els autors que toquen diferents modalitats artístiques. “Ha arribat un moment en què el creador no ha de ser un bon artesà, sinó algú que gestiona també un treball”, diu en David, que també dissenya mobles, escriu llibres sobre escultura i col·labora en publicacions d’arquitectura. En Sergi, malgrat que es dedica exclusivament a la pintura, considera que ser multidisciplinari és molt important. “Quan interactues amb altres llenguatges, amb altres maneres de fer, poleixes més les teves idees, els teus conceptes, les teves inquietuds, els dónes un altre tipus de sortides.”
“L’artista no neix del no-res, està acompanyat”, diu en Jordi. Concretament, durant aquest últims anys ha aparegut la figura del comissari, que en Jordi compara amb un director de teatre que “fa néixer de l’artista coses que ni ell sap ni veu”. El comissari organitza les exposicions posant en relació diferents obres i posa els artistes en circulació. Tot forma part d’un engranatge: “No només hi ha comissaris o crítics, també hi ha educadors, gestors, gent que organitza exposicions, gent que les neteja, i sobretot els que les van a veure.” I per descomptat, els artistes.
El pintor Sergi Mesa contempla un dels seus quadres. FOTO: Aina Soley
