Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta de l’estat

‘Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta‘, de Xavier Montanyà i Àngel Leiro, és el títol d’un documental sobre un dels periodistes d’investigació clau a Catalunya. Xavier Vinader (1947) és un dels periodistes que ha investigat més a fons el terrorisme d’estat. També ha informat de la Revolució del Clavells portuguesa o la guerra de l’Afganistan. El documental se centra sobretot en les investigacions de Vinader en plena transició a l’estat espanyol, que demostren la connexió entre l’estat i grups terroristes. Ell mateix va ser víctima d’atemptats per haver publicat aquestes connexions que, de fet, són l’embrió d’allò que anys més tard fou el GAL. El documental es presenta avui a la Filmoteca de Catalunya de Barcelona a les set del vespre.

TV3 té els drets d’emissió del documental, que s’inclourà en el programa ‘Sense ficció’, però encara no hi ha data d’emissió. Potser per això avui queden poques places per a veure’l a la Filmoteca. Nosaltres hem volgut parlar amb un dels autors del documental, Xavier Montanyà (1961), també periodista d’investigació, col·laborador de VilaWeb i autor d’un seguit de llibres i documentals televisius.

—Els periodistes joves no el deuen conèixer. Com presentaríeu Xavier Vinader?
—Un dels periodistes clau en el periodisme d’investigació en els anys de la transició. Va ser un dels quatre o cinc, amb Rafa Cid, Pepe Díaz, José Luis Morales i, posteriorment, Pepe Rei. Són quatre, cinc, sis, que investiguen molt a fons les clavegueres de l’estat que venien del franquisme i sobreviuen en democràcia. Aquests periodistes agafen això com un cavall de batalla. I en aquell moment les empreses, com Interviú, o Cambio 16, els donen suport. Però en la nova democràcia Vinader va ser utilitzat com a cap de turc per l’estat perquè amb les seves investigacions havia arribat massa lluny. Després es va tornar a demostrar que les clavegueres de l’estat que ell denunciava existien i quinze anys més tard membres del PSOE van anar a la presó per haver format els GAL.

—Després d’haver publicat aquests articles a ‘Interviú’ Vinader es va haver d’exiliar a França i Londres. Per què?
—Ells fa tres reportatges a fons a Interviú gràcies a informacions que li passava un policia infiltrat a l’extrema dreta a Bilbao, Francisco Ros Frutos. En aquests reportatges (‘Por qué fui policia’, ‘Cómo actúan los ultras vascos’ i ‘Quisimos atentar contra Monzón’, que es poden llegir aquí) Vinader publica noms i trames de com funcionaven aquests grups a Bilbao contra el moviment abertzale, gent simplement d’esquerres i suposats membres d’ETA. I el policia infiltrat, quan va ser descobert, va ser objecte d’un atemptat. Vinader descriu una amalgama que no s’havia demostrat amb fets fins aleshores. Fins i tot s’avisa d’atemptats i, gràcies a la informació, es poden aturar. Per exemple, un contra Telesforo Monzón, líder independentista basc. Però temps després, ETA mata dues persones. Els seus noms, entre desenes i desenes més, sortien al reportatge. Doncs a Xavier Vinader i al policia infiltrat la justícia espanyola els acusa… d’inductors intel·lectuals a l’assassinat! Això és com dir que tots els periodistes que van informar que Carrero Blanco anava a missa cada dia eren inductors de l’assassinat. En fi, quan veu que l’estat l’acusa, Xavier Vinader es queda a París.

—Xavier Vinader també rep un atemptat a casa seva.
—Un atemptat reivindicat per un Batallón Catalano-Español. Hi havia el Batallón Vasco-Español i el Catalano-Español. Eren organitzacions fantasma. Però per sort no el troben dins de casa. Els autors afirmen que ho fan com a venjança pels dos morts d’ETA. Amb aquest atemptat (periodistes de ‘Cambio 16’ ho van investigar) és la primera vegada que es demostra la relació de mercenaris d’extrema dreta i els GAL. Anys després, és el mateix patró que va seguir el GAL.

—Dieu que Vinader és un referent ètic del periodisme. Per què?
—És un dels pocs que van dir: si ara comencem una democràcia la nostra feina com a periodistes és vigilar que no es cometin errors de la dictadura. I això va fer. I per això és un referent. De Xavier Vinader, se’n podria fer no un documental, sinó una sèrie. El cas Vinader va ser un referent europeu. Es va veure com un atemptat a la llibertat d’expressió. Vinader es converteix en el primer pres i en el primer exiliat pel fet de fer la seva feina de periodista en la nova democràcia espanyola.

—Xavier Vinader al final va passar uns quants mesos a la presó.
—Sí, ell pacta amb el PSOE un lliurament en canvi de pocs mesos a la presó. Pensa que va haver-hi pressió dels diaris (Le Monde per exemple) i es va convertir en un símbol de la llibertat d’expressió. No s’hauria entès que l’haguessin dins. Quan jo anava a la Universitat era gairebé tant famós com els Joglars. El documental se centra en els anys que van del 1977 al 1984 i amb un epíleg sobre el GAL i les seves víctimes. També hi ha una reflexió final sobre el periodisme d’investigació. El documental explica els forats més foscos de la transició a través de Xavier Vinader. Expliquem, en el fons, l’embrió de la guerra bruta de l’estat. Una guerra bruta que ve de Franco, que UCD manté i finalment el PSOE finança.

—Qui va ser el jutge del cas Vinader?
—Ricardo Varón Cobos. Jutge d’extrema dreta. I va a totes contra ell. És una manera d’espantar la professió periodística. No es volia que s’arribés massa lluny.

—Com veu Vinader el periodisme d’investigació actual?
—Ell creu que avui és a l’UVI. I jo en bona part també ho crec. Per exemple, tot això d’en Pujol, qui ho ha investigat aquí? El cas Palau? Més enllà d’El Mundo, equips de periodistes investigant aquests casos no hi han estat a Catalunya. I si es fa no ho sé. Aquestes coses cada vegada es fan menys. Amb excepcions, com el Cafè amb Llet amb la sanitat catalana. A Berria, en canvi, sí que tenien un equip de periodistes fent aquesta feina. Jo mateix vaig col·laborar-hi un temps. El periodisme és cada vegada més episòdic, veloç.

—Quines persones apareixen al documental, més enllà de Vinader?
—Tasio Erkizia i Antxon expliquen el clima del País Basc a final dels anys setanta i el paper de Vinader. Crec que en el cas d’Antxon és de les poques vegades que ha parlat davant de càmera. Blas Piñar també l’hem entrevistat i deu ser la darrera entrevista de la seva vida. Txema Montero, advocat de tres abertzales processats en la mateixa causa que Vinader. El comissari que va rebre Vinader a Barajas quan es va lliurar i dos periodistes de Madrid, Rafa Cid i Pepe Díaz, que són els dos periodistes que parlen amb mercenaris que confessen que a Vinader el volien liquidar. També hi surt Jordi Pujol, perquè va demanar l’indult per en Vinader com a president de la Generalitat.

—A l’arxiu Vinader del Pavelló de la República, hi heu trobat res?
—Buscàvem les cintes magnetofòniques del policia infiltrat explicant les coses amb la seva veu. I n’hem trobat fragments, sí.

—Com va acabar Francisco Ros Frutos, el policia infiltrat?
—Com Vinader, va ser jutjat i va passar un temps a la presó. Ros era de Múrcia, de família humil, amb algun parent policia. I comença a veure coses que no li agraden. Traslladat al País Basc, veu encara més coses que no li agraden i s’enamora d’una noia basca. Arriba un moment que vol plegar; èticament, vol plegar i explicar allò que sap. Vol marxar de l’infern i explicar-lo abans. Per això és ell que contacta amb periodistes per explicar-ho tot. Anys després va acabar tenint un càncer. I després es va suïcidar. No en sé els motius.

—Per què Vinader fa periodista?
—Li hauries de preguntar a ell. Crec que ell neix en una família que ha perdut la guerra. I descobreix que hi ha coses que no se saben. Viu en una societat que no ho explica tot i té curiositat per saber precisament allò que no s’explica. Com ara, no?