15.10.2014 - 06:00
Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947). El seu bloc, Plagueta de Bord, és un dels tres primers que es van obrir a VilaWeb. És un espai que li serveix per a escriure d’una manera més espontània de l’habitual, que el fa mostrar-se més íntimament al lector. També l’ha utilitzat per reivindicar la llibertat a l’hora d’escriure amb texts que han explorat, entre més, l’erotisme i el sexe, cosa que ha implicat que rebés insults i amenaces. ‘He tocat zones complexes —diu—. Aquesta societat no protegeix la llibertat total d’escriptura.’ Políticament també és un lluitador, i alhora és optimista. Creu que es pot aconseguir un front d’esquerres que faci fora de les Illes el govern de José Ramón Bauzá.
—Fa deu anys que escriviu al bloc. Què ha significat per a vós aquest espai d’escriptura?
—Ha estat una eina nova, una manera diferent d’escriure. Tota la meva vida he escrit a mà i després ho he passat a l’ordinador o ho he dictat a algú. Som un poc al·lèrgic a la màquina d’escriure i a l’ordinador. Quan ho veig escrit a la pantalla, amb lletra d’impremta, ho veig molt acabat. El bloc ha representat escriure directament a l’ordinador. Som molt corregidor. Primer ho escric, després ho deixo reposar i al final ho corregeixo més d’una vegada.
—I com és amb el bloc?
—Quan escric directament al bloc ja ho publico al moment. Això em va dur molts blocatges perquè no m’agradava. Jo no crec en l’espontaneïtat. Crec que tot ha de ser meditat. Però alhora vaig pensar que era una manera de mostrar-me molt íntimament a un lector. Això em va costar, però després vaig decidir que si jugava a això, aquesta eina anava així. I una altra cosa molt important que necessito per a escriure és la disciplina. Som molt gandul i escriure em representa un esforç molt gran. Si per a escriure no em disciplinés, no ho faria. El bloc m’ha disciplinat força perquè si no hi escrius amb una certa continuïtat, això no és un bloc.
—Heu rebut critiques arran d’algun dels apunts que heu publicat al bloc.
—El bloc m’ha demostrat que som un vertader lluitador per la llibertat d’expressió i la llibertat d’escriptura. M’ha dut molts comentaris anònims insultants i ofensius. Al principi em va impressionar aquesta violència, però després vaig pensar que no, que la gent tenia la llibertat d’insultar-me, encara que fos de manera anònima, que és una llibertat molt covarda. Hi va haver una època que la gent m’insultava molt i mai no he restringit els comentaris ni els he controlats. Això també m’ha forjat, perquè he pogut demostrar que jo quan predico una cosa, la practico. Això és important.
—Sobretot vàreu rebre insults i amenaces a la sèrie ‘Diari d’un vellard’.
—Quan vaig començar amb el diari d’un vellard, que era una prova molt experimental i tocava certes zones complexes de la llibertat d’escriptura, vaig veure que hi havia uns lectors molt dolents. Concretament, uns fills de puta. I si un fill de puta d’aquests volia utilitzar el meu text per a una denúncia pública a uns tribunals, acusant-me de corrupció de menors o de pedofília, potser ho podia fer, en el sentit que aquesta societat no protegeix la llibertat total d’escriptura.
—Sembla que tenim una societat molt oberta, però en realitat no ho és tant?
—Hi ha temes tabú. Per exemple, el tema de la pedofília és tabú. El tema del nacionalisme és tabú, la religió també. Som una societat pseudo-liberal, però hi ha molts temes tabú. I aquestes qüestions dins uns sistemes tant oberts com ara internet i els blocs, que et donen tanta llibertat, poden ser utilitzats per persones que vulguin atacar-te. Et poden crear moltes complicacions i fer-te mal públicament. Això em va blocar i vaig aturar-ho. Vaig pensar que ho escriuria per mi i després potser ho publicaria en un llibre. Em va saber molt greu perquè és la demostració que practicar una escriptura en llibertat no és possible encara en aquest procés democràtic. Encara som molt lluny.
—Dieu que el llenguatge és molt feixista i que preteneu ‘desfeixistitzar-lo’. Què voleu dir?
—Això ho trec de Roland Barthes. En una de les seves tesis diu que el llenguatge t’obliga. Prohibir és una forma de feixisme, però obligar també. I és una forma molt refinada de feixisme. Per l’estructura del llenguatge, t’obliga a dir unes coses. I és en aquest sentit que seria feixista. La feina de l’escriptor és, a través del llenguatge poètic, intentar escapar d’aquesta contingència de l’obligació i fer que el llenguatge pugui ser alliberat. Però això és molt teòric.
—Creieu que ho heu aconseguit a la vostra obra?
—Jo ho he intentat. Des que vaig començar a escriure fins ara tinc aquesta lluita contínua de fugir dels grans paranys del llenguatge.
—Un exemple?
—El tòpic, l’estereotip, el lloc comú, la repetició, l’anacrosi del llenguatge… He intentat aconseguir un llenguatge amb una música nova i pròpia. He intentat fer del llenguatge una festa, he intentat que fos un gran espectacle, un entreteniment, uns focs artificials, que sorprengués el lector, que li donàs sinestèsia de coses, de sexe, de sentiments, de perfums, d’alegries, de solituds, que li fes conèixer territoris nous. Que quan el lector sortís dels meus llenguatges, sortís ple de noves visions sobre la vida i sobre el món.
—Dieu que això que és una ‘lluita per la vida’ i que com més temps passa, es fa més intens. Què passa si no escriviu?
—La vida no ens basta i l’escriptura seria com una segona vida, com una manera de demostrar que l’ésser humà, amb el treball que fa amb el llenguatge, crea una altra vida, eixampla els territoris de la vida. Dóna més vida a la vida. Això ho he descobert a poc a poc i ara que ja som un poc gran, encara ho veig amb molta més intensitat. L’escriptura és una veu viva.
—Creieu que la vostra obra tindrà continuïtat?
—He cregut sempre que la meva obra no era d’usar i tirar. He intentat fer una obra pensada per als lectors del meu temps, però també per als lectors futurs, d’aquí a cinquanta anys, cent o dos-cents.
—Què us passa si no escriviu durant un temps?
—Jo la veritat és que tinc facilitat per no escriure perquè l’escriptura és difícil i jo fracàs molt. Són un gran lector i m’agrada molt llegir i pas més gust llegint que escrivint. D’escriure, en pas gust quan ja he escrit i veig que m’agrada, però això no passa contínuament.
—Com us imagineu els vostres lectors quan us llegeixen?
—M’agradaria que fossin uns lectors molt creatius. L’escriptor és un creador i el vertader lector també és un creador. Jo li don una partitura, unes notes, unes paraules confegides. Però ell les ha d’interpretar, les ha de cantar, les ha de sentir i fer-les seves. Jo com a lector faig això. Intent entrar dins el món d’aquell escriptor i fer-lo meu. I el llegesc fluix i fort i després el rellegesc. Jo voldria lector que fossin molt relectors. Jo prepar els meus textos perquè en la primera lectura no quedin esgotats, perquè puguis llegir-los i tornar sobre el mateix text i descobrir-hi coses que no havies vist.
—Sou un escriptor consolidat. És una posició difícil o és una tranquil·litat?
—No hi ha tranquil·litat. Dins el món editorial català no som un ‘best-seller’, som un escriptor minoritari. I això els editors no ho volen. Volen escriptors que venguin molts exemplars i tinguin un gran públic. Jo som un escriptor per al ‘happy few’, per als pocs feliços. Ja sé que som un escriptor minoritari. Jo no faig una literatura d’època, faig literatura amb vocació d’universalitat. Això, en aquest món tant comercial, no està considerat. No vull dir que tingui dificultats per a publicar, però no tinc tampoc gaire facilitats.
—La literatura en català creieu que està en un bon moment?
—Sí, som optimista. Llegesc obres d’ara i crec que són obres amb valor local i universal.
—A l’àmbit polític de les Illes, també teniu aquest optimisme?
—Tinc l’optimisme de la lluita. Com que jo som un vell lluitador i ja sabia que lluitaria tota la vida, no creia que arribàssem a uns graus de barbàrie com la del José Ramon Bauzá. Ens hem hagut de posar a lluitar un altre cop, una lluita que no he abandonat mai, per la meva cultura i per la meva nació. Però hem hagut de tornar a fer coses que ens semblaven de l’època franquista. I s’han fet i es fan. Crec que es pot aconseguir un front d’esquerres civilitzatori i que pugui transformar i eliminar aquest PP ranci, cavernícola i bàrbar.
—A algun dels vostres llibres, hi teniu una estima mes especial?
—El més especial seria ‘L’adolescent de sal’ perquè va ser el primer. Va ser el primer que va mostrar la meva manera d’escriure. Va aconseguir el premi Prudenci Bertrana quan no m’ho esperava i va sofrir dos anys de prohibició pel dictador Franco.
—I com ha anat la reedició?
—Ha estat una altra felicitat perquè he vist nous lectors. Era una prova de foc per q veure com agafaven el llibre els nous lectors i de moment tots han quedat commocionats. L’han fet seu i això m’ha alegrat molt.
—És curiós perquè hi ha molts autors que, passat un temps, reneguen d’allò que havien fet als seus inicis. I no és el vostre cas.
—Allò que em dóna força és que intento una escriptura poètica. Jo sempre dic que tota la meva obra és amarada de poesia. I amb això vull dir un llenguatge polifònic, carregat de sentits, antirealista, que va més enllà de l’argumentació. I penso que això és el que fa clàssica una obra.
—Teniu entre mans cap nou llibre?
—He de treure un llibre el setembre del 2015. El títol provisional és ‘De l’invisible’ i és un poc tot el treball que he fet aquests darrers tres o quatre anys. Són textos curts, que molts els publico al bloc o al ‘Diari de Mallorca’. D’aquests textos en faig una selecció i els reescric per construir aquest llibre.
També ara m’he de posar a escriure una novel·la que fa dotze anys que tenc al teler i que he decidit que el 2015 l’acabaré. Es titula ‘C.’. Va ser un projecte que va guanyar el premi Octavi Pallissa, de projectes de novel·les. És un text novel·lesc que té com a fons i atmosfera la guerra incivil del 36 a Mallorca. És un tema que crec que he de tornar a tocar perquè m’afecta molt personalment.
—Sou dels blocaires més veterans de VilaWeb. Què significa per a vós el diari?
—És l’unic diari que mir cada dia! Som un fan total de VilaWeb. Em sent molt part de la tribu de VilaWeb. Consider que som una gent meravellosa, uns resistents, un lluitadors i que fa un periodisme de primera línia.
