06.10.2014 - 09:55
Ens situem a la tardor del 2011. Potser principis d’octubre –la primera quinzena, si volem concretar-ho més. Estació del Nord. Un jove de 20 anys, amb barba de mig mes, una arracada a l’orella esquerra, que vesteix pantalons curts i esportives negres i que duu cara d’anar pel món perquè aquesta és, ara i ací, la seua funció, porta la maleta per a tornar al poble. Com que a la mà que li queda lliure porta el mòbil, pensa que li enviarà alguna cosa curiosa o anecdòtica a la seua parella, que és a Sardenya, a Sàsser, d’Erasmus. No sap ben bé què: potser una imatge d’aquell defensa central que sempre s’equivoca públicament, potser un vídeo d’un gatet, o potser li podria ocórrer alguna cosa que escape a la rutina i li ho podria contar. De sobte, camí a l’entrada de l’estació, veu una cara familiar, un rostre de pillet. Hosti, si és el batle de l’Alqueria Blanca, don Miquel! I, innocentment, a més de la vergonya per acostar-se-li i demanar-li-ho personalment –redéu, a saber quantes persones més li ho hauran preguntat, i el pobre home haurà hagut de fer bona cara!– li fa una fotografia des de la distància. En asseure’m al tren, li l’envie i fliparà, es diu per a ell mateix. I fa via fins a les andanes. Però veu que els sis policies nacionals que vigilen no se sap què parlen entre ells i traginen amunt i avall.
El jove de 20 anys, amb barba de mig mes, una arracada a l’orella esquerra, que vesteix pantalons curts i esportives negres i que duu cara d’anar pel món perquè aquesta és, ara i ací, la seua funció, porta al seu mòbil la imatge –presa per ell mateix– d’un actor de l’única sèrie en valencià que emet la canal valenciana. Aleshores, quan es disposa a comprar el bitllet, una parella de policies l’aturen. ‘Hola, buenos días’. I el registren. Què passa?, li pregunta. ‘¿Por qué has hecho fotos al furgón policial?’ Fotos al furgó? Però si li les feia a aquell senyor, que és un actor de l’Alqueria Blanca! ‘Abra la maleta’. I escorcollen, fins i tot, la bossa de la roba bruta. ‘¿A qué se dedica usted?’ Estudie filologia a la Universitat de València. ‘¿Seguro? Enséñenos el DNI y el carnet de la universidad.’ El nostre jove li ho ensenya tot; els agents en prenen nota, un d’ells se’n va, torna als dos minuts i ordena: ‘Borre usted la foto, aquí delante de nosotros.’ El jove de 20 anys i amb la paciència als límits, busca la imatge i, abans d’esborrar-la, observa com l’actor tapa la A, la C i la I, i deixa al descobert la N i la O de l’adjectiu ‘nacional’ –de quina nació, ja és un altre tema–. Per què collons no l’haurà enviat de seguida? ‘Y que no vuelva a pasar.’ Mentre se’n van, el jove guarda de nou totes les coses a la maleta i, blasfemant tot allò blasfemable, se’n va cap al seu tren. L’actor, que no ha perdut detall de l’escena, li regala un somriure còmplice, alié al protagonisme que tenia en el conflicte.
Un jove de 23 anys, amb la mateixa barba de mig mes, amb la mateixa arracada a l’orella esquerra, amb uns altres pantalons curts i amb unes altres esportives negres, però amb la mateixa cara d’anar pel món perquè aquesta és, encara, ara i ací, la seua funció, obri les xarxes socials un primer dissabte d’octubre i es troba amb la desgraciada notícia de la mort de l’actor Joan Molina, l’actor que feia el paper de batle de l’Alqueria Blanca. Recorda quants moments havia rigut gràcies a aquell ‘re-co-llons’ dit amb èmfasi, o l’emoció en veure’l patir a la pantalla. La mateixa pantalla que ara viu en negre, la mateixa pantalla d’una televisió que no ha pogut explicar res dels fets perquè fa gairebé un any que uns lladres malpa… La mateixa televisió que li va presentar a aquell artista. No esperava que a les canals estatals en feren cap recordatori; Joan Molina era valencià i, a més, s’havia fet famós a una sèrie valenciana. Com una cadena espanyola n’havia de dir res? Que havia eixit a altres sèries espanyoles, sí, i? Simplement era un actoret valencià que actuava, això sí, amb tota la naturalitat del món i amb una categoria que ja voldrien tenir molts dels actorassos que surten a les pel·lícules de més renom. I sempre amb la cara de pillet, però, sobretot, d’home bo. Però el nostre jove de 23 anys pensa que això de renegar és llançar pedres a la lluna, i per això decideix que amb unes quantes línies li intentarà mostrar un humil –humilíssim– homenatge, perquè segur que allà on siga, governarà l’alqueria amb el mateix seny i la mateixa alegria a què l’havia acostumat cada diumenge.
