Dret d’enamorar-se

Em diuen que és un destrellat, fins i tot una desviació insana que requereix atenció sanitària, però què voleu que us diga, les coses són com són i no poden ser d’altra forma. O és que algú pot anar contra els seus sentiments quan estos són d’entrega vertadera i sincera sense el més mínim vestigi de recel o perversitat? L’amor s’ha d’abraçar vinga d’on vinga, i cansat estic d’escoltar que pot sorgir en qualsevol moment de la forma més inesperada. I ara que m’ha arribat a mi, amb tanta intensitat com mai haguera imaginat, ara que m’alce tots els dies assaborint la plenitud de l’estimació més profunda, alguns em diuen que si em trobe bé, que si necessite ajuda, que m’ho faça veure. No sé si és enveja dels qui no suporten veure’m cada dia satisfet de la vida i ple de goig, o bé es tracta d’estretor de mires d’aquells que consideren l’amor únicament dins dels cànons establerts socialment com a normals, com habituals a la nostra societat, sense entendre que l’amor i el seu preludi – l’enamorament – estan per damunt de tot enteniment, de tota lògica i raonament. La història està plena d’amors agosarats, amors que no es van deixar atemorir per la incomprensió dels qui s’atribueixen la facultat de titllar els amors d’aptes o no aptes, com si d’una oposició es tractara.

No m’importa el que pensen els demés i no pretenc ser model  per a ningú, allà cadascú amb el camí que trie, però com a qualsevol sagetat per Cupido, tinc la necessitat d’expressar allò que sent, més encara atenent a l’abnegació i silenci que li professe al meu amor. I al mateix temps d’esta manera explicaré, per a qui vulga entendre, el que em passà aquell dia prodigiós quan l’estima va cridar a la meua porta amb una força infinita i que des d’aleshores em manté viu.

Serà bo començar amb una breu descripció de la meua situació abans d’aquell assenyalat dia.

Sempre m’he considerat un home normal, ni alt ni baixet, ni gros ni prim, ni guapo ni lleig, un tipus normal. Tinc un treball estable de conserge al museu de Ciències Naturals de la ciutat, pis de noranta metres de V.P.O. i un petit utilitari. Tot i que d’amics n’he tingut més bé pocs, diria que han sigut suficients per a les meues escasses necessitats d’esbargiment social. I pel que fa a relacions íntimes, assumpte important quan un ja veu com se’n fuig la trentena, res de res fins que va esdevenir el gran dia que us relataré, només alguns flirtejos fugissers amb més pena que glòria. Jo això ho atribuïsc principalment a la meua natural timidesa, poca espenta i mala traça en eixos terrenys tan esvarosos de les relacions, en els que sempre m’havia considerat un autèntic maldestre. Els meus pares ja m’ho deien de menut; – ets un platera – i raó no els en faltava si atenem a la vida sentimental tan insulsa que arrossegava. En canvi, no crec que tinguera res a veure, com algú ha arribat a insinuar, la meua manifesta afecció a l’entomologia. Que tinga els meus exemplars de coleòpters, lepidòpters, dípters, hemípters i ortòpters, perfectament classificats i exposats per les parets de les diferents estàncies del pis, no hauria d’espantar a cap dona amb un mínim de sensibilitat, ans al contrari hauria de ser motiu d’interés i fascinació.

Siga com siga, el cas és que fins al dia dels fets este servidor havia estat orfe de passions sentimentals, refugiant-me en les emocions succedànies que em proporcionaven les troballes d’un nou exemplar d’escarabat o de llagostí – els col·leccionistes ja m’entendran -. I no obstant això, durant els últims mesos, no sé si pels canvis propis de l’edat o per la lectura de l’últim llibre d’autoajuda que em vaig llegir -“Mètodes d’enamorament per a desencantats”- alguna cosa dins de mi em deia que havia d’obrir l’ànima a l’amor sense apriorismes. Vaig entendre que com aquella màxima de “doneu i se us donarà”, si em mantenia ferm en la voluntat d’estimar desinteressadament, disposat a rebre la crida de l’amor, procedira d’on procedira, sense prejudicis de cap tipus, arribaria el dia que trobaria la meua mitja taronja.

Bé, doncs un dimarts i bon dia, un vulgar dimarts en què res feia presagiar cap esdeveniment especial, quan tornava del treball vaig passar, com havia fet mil vegades, per davant la drogueria que existeix en el trajecte del treball a casa. Com si d’una enunciació de l’Arcàngel Gabriel es tractara, em va vindre al cap que em feia falta espuma d’afaitar i que aprofitaria per adquirir-la en aquella botiga de colònies, sabons i potingues. Ja dins la tenda vaig indagar el prestatge on podia estar aquell producte i una vegada en el meu poder em vaig dirigir al mostrador on me’l cobrarien.

Tres persones hi havia davant meu per pagar el que havien comprat, afegint-me jo a la cua amb el pensament intranscendent i rutinari. En això que, impel·lit per algun instint desconegut, alce la mirada i allí davant meu, a escassos quatre metres, penjant damunt de la dependenta, estava ell, mostrant-se’m en tota la seua plenitud, altiu, com el retaule principal d’un altar objecte de reverència, com l’estrella celestial que guia al pelegrí. Allí, al costat d’una inscripció que deia “Revitalift Làser X3, per 2 unitats 50% a la segona” apareixia la fotografia d’un resplendent cul femení quasi nu. Un cul de grandària natural; sublim, excels, abundós i divinament emmarcat per a més enaltiment si cap. D’immediat el cor em pegà un sacsó i el pols se m’accelerà. Hipnotitzat i captiu de tanta voluptuosa bellesa, no podia retirar la mirada d’aquella imatge; la perfecció de les corbes, la simetria extrema de les dues galtes dures i empindongades, la llisor d’una pell daurada per un bronzejat perfecte, el començament de l’esquena en suau inclinació sobre una cintura estreta i sinuosa. I tota aquella carn sensual decorada de forma magistral amb un tanga, la cirereta del pastís, el qual emergia de la profunda i luxuriosa regata per mostrar un minúscul triangle d’una teleta bellament decorada amb ratlletes rogetes paral·leles, subjecta lateralment amb dues vetetes que abraçaven els malucs lascius. Absort en la contemplació d’aquella aparició que m’estava transportant al paradís, vaig arribar a escoltar:
Voldrà que li cobre?  
Vaig mirar aquella xicona mig embeulat i ella em va tornar a interpel·lar:  
Escolte, li cobre o passa el següent?
Sí, sí… que passe… que passe — vaig dir-li balbucejant en un breu intent de
tornar al món terrenal.

Però res, allí em vaig quedar clavat mentre admirava aquella meravella de la creació que em penetrava l’ànima, que em despertava una estimació i un desig com mai havia sentit. Em sentia ungit per la gràcia del que ha rebut la revelació. Estava segur que allò no era anecdòtic, que no podia ser passatger, que havia arribat el moment esperat. Després d’una indefinida estona amb cants d’ocells i pluja de confetis, sentí que em tocaven el braç i em deien:
Disculpe però hauria d’anar abandonant la tenda.

Era el guarda de seguretat, el qual, tot ignorant els motius del meu embovament, em convidava a marxar del local sota amenaça de prendre mesures més contundents. A contracor, i després d’abonar el pot d’esprai, vaig haver d’abandonar la botiga.

Aquella primera nit després de la màgica trobada la vaig passar plena de somnis humits i calentures pròpies d’un novençol enamorat.

La jornada laboral de l’endemà fou ben estranya, amb uns companys aconsellant-me que em prenguera la tensió i altres preguntant-me si és que m’havia tocat la loteria. Em resultava del tot impossible amagar que alguna cosa havia arrelat amb força al meu interior. Així, de seguida que vaig eixir del treball em vaig adreçar a la drogueria on m’esperava el cul enyorat. Portava idea d’aprofundir en la relació i és per això que després d’una reverència a la imatge venerada, vaig fer un notable esforç per superar la meua timidesa innata i li vaig dir a la dependenta que volia comprar el cartell que li penjava a sobre. Amb bones paraules em va indicar que allò no figurava en la llista de productes a la venda. Angoixat em vaig oferir a pagar el que fera falta, a la qual cosa la xicona va fer una cridada telefònica. En penjar menejà el cap de banda a banda i digué:
Em diu la gerent que no podem vendre els cartells publicitaris.

 Vaig demanar per la gerent i va eixir una dona entrada en edat però molt ben emperifollada, amb melena abundosa i ulleres de pasta estilitzades, a la qual li vaig exposar el meu deler per aquell cartell. Es va negar en redó tot al·legant que era norma de l’empresa no vendre ni donar eixe tipus de materials, al temps que vaig haver de suportar estranyes miradetes i rialletes dels treballadors que l’envoltaven. Li vaig pregar que fera una excepció, que era una necessitat vital. Però no va voler comprendre’m i va girar cua sense importar-li la frustració que generava. Vaig tancar els ulls, vaig recolzar el front amb la mà i vaig prémer els llavis dolgut i afligit, al temps que una llàgrima se m’esgolava fins a la boca, fent-me sentir un sabor amarg, presagi d’un festeig que no havia de ser plaent.

Des d’aquell dia, quan eixia del treball em presentava a la botiga i em plantava davant d’aquella imatge torbadora per apaivagar la passió, més que fora amb la mera contemplació. Això va durar poc, perquè les dependentes i el vigilant prompte em van filar i em van comminar a abandonar aquella pràctica i a no tornar més pel local.

Com de turmentosa em resultava l’existència separat d’aquell cul amat! Vetada l’entrada a la botiga, m’havia de conformar amb la seua visió a través dels vidres de l’aparador, i amb prou feines si ho aconseguia una mica i de gaidó. Em sentia un Romeu separat de la seua Julieta i em corcava per dins el desfici que em produïa l’anhel per tenir-lo al meu costat. Necessitava sentir-lo ben a prop, tocar-lo, fossar-lo, mossegar-lo, entregar-me a ell sense condicions.

En esta tessitura em trobava quan va arribar un dia en què, apostat com de costum a l’aparador, vaig veure de refiló el cartell amat, però — ai redéu! — en comptes del cul fascinant s’endevinava ara una cara grotesca, untada d’una pasta verdosa i amb els ulls coberts pel que pareixien dues tallades de cogombre. Vaig recórrer amb la vista tots els racons de la tenda que vaig poder i el cul no apareixia enlloc. Una pensada terrible em va vindre al cap; per lògica les campanyes publicitàries tindrien una durada determinada; què se’n faria de la cartelleria caducada? Haurien sigut capaços de reballar al fem el meu amor? Gotes de suor m’afloraren al front i sentiments de pertorbació em van assaltar.

Vaig romandre tot neguitós allí davant de la tenda les tres hores que faltaven encara per tancar. Quan per fi va arribar l’hora, el personal va començar a eixir, i en detectar a la dependenta que cobrava em vaig acostar a ella i li vaig demanar, amb tota l’educació que el meu estat de nerviosisme em permetia, si per l’amor de Déu sabia què s’havia fet de l’anunci aquell del cul. La xavala primer pegà una passa enrere una mica espantada i feu intenció d’ignorar-me, però es coneix que la meua mirada entelada de tristor li va fer entendre que aquella súplica no responia a un mer desig capriciós, que tenia davant seu un home abatut pel destí al qui podia ajudar a recuperar la felicitat amb ben poc esforç. De forma que quan es va recuperar de l’ensurt em va dir:
— Mecagondena! i torna-li amb el cartellet dels collons, que ja no el tenim! que hem renovat la publicitat!
— I què es fa de la que retireu? — li vaig quasi implorar.
— La lliguem amb farcells i la traiem per l’altra porta de darrere per tal que se l’emporten els del cartó, i oblida’m d’una puta vegada, Hòstia!

Amb aquelles paraules, que tal volta us podran semblar insolents però que jo agraïsc immensament, i en tot cas atribuïsc a l’espontaneïtat innocent de la jovenalla, els ulls se’m van obrir com a plats. Era la meua ocasió. Si els Déus m’eren propicis, i notava que anaven a ser-ho, amb una mica de sort aconseguiria estar per sempre al costat d’allò pel que vivia des d’aquell dia singular en què la providència em va fer entrar en aquell establiment. Sense pensar-m’ho vaig córrer pegant-li la volta a l’edifici fins que em vaig situar davant la porta de servei que m’havia indicat l’operària. Com un radar cercant un senyal, la meua mirada recorria tota la vorera sense veure res de particular. Quan ja l’angoixa començava a apoderar-se de mi, se’m va ocórrer mirar cap a la calçada i em vaig adonar que en aquell moment s’allunyava una mula mecànica amb el remolc carregat a caramull de materials indefinits que pareixien caixes i cartons apilats, amb un home al manillar i altre al capdamunt de la càrrega. Impulsat per una força interior fins aleshores desconeguda, vaig pegar a córrer darrere del rústic vehicle amb una velocitat de passes que ni jo reconeixia. La relativa lentitud d’aquell carretó estrepitós em va permetre plantar-me a tocar del remolc. Davant la mirada atònita de l’homenot que viatjava a sobre del muntó, em vaig enganxar de la barana i, no em pregunteu com, d’un bot vaig pujar dins. Com el corsari que aborda un vaixell engolosit pel botí, com el cavaller que assalta el carruatge que s’emporta la seua damisel·la segrestada, així em sentia. Una vegada a l’interior d’aquell metàl·lic, rovellat i brut recinte en moviment, el seu ocupant legítim començà a llançar-me improperis que jo no entenia pel soroll ensordidor del motor, però que intuïa atesos els gestos d’amenaça que em feia. Sense fer-li cas em vaig posar a furgar en la càrrega. Em costava mantenir l’equilibri, sobretot a les corbes, en què m’havia de subjectar amb força per a no eixir reballat. El meu irritat company de viatge m’indicava amb gestos taxatius de mans que baixara d’allí, que baixara immediatament. En veure que no li feia ni cas i que en canvi m’obcecava en la rebolica del munt, s’abalançà contra mi, tot agafant-me de la camisa amb intenció de llançar-me per la borda. Entre els sotracs que generava l’accelerada mula mecànica en passar per sobre dels guals elevats, la base inestable dels cartons amuntegats sobre la que em trobava, més les espentes d’aquell tros de soca de braons poderosos, tot plegat es feia realment difícil mantenir-se dret, de forma que vam tombar els dos redolant per sobre la càrrega. Em trobava ara panxa en avall, pres i removent-me amb violència, sobre una muntanya de diaris, revistes i blocs d’albarans gastats, sense poder alliberar-me agafat com estava del coll per aquell bèstia a qui sentia bufar de ràbia. Ja em veia apallissat i amb la meua esperança de trobar l’anunci del cul frustrada quan es produí el miracle. Amb els menejons de la lluita, d’entre la paperassa lliscà un cartó que anà a parar als meus morros. Amb l’ull que tenia lliure d’obstacles vaig poder apreciar la imatge impresa al cartó i — oh, Déus del cel! — era ell, el tresor anhelat, la dama promesa, i el tenia prement-me el rostre. Les galtes d’aquell cul fascinant refregaven les galtes de la meua cara. De seguida ho vaig entendre, no podia ser una casualitat, havia de ser un senyal, la seua manera de dir-me:
— Amor meu estic ací, no m’abandones, porta’m amb tu, t’estime.

M’embriagà tal felicitat que per uns instants em vaig oblidar de les etzibades que m’atemptava als ronyons el goril·la aquell. Al mateix temps aquella revelació tan íntima del  cul ardent resultà la poció màgica que necessitava per espolsar-me de damunt la tenalla que no em deixava moure’m. Amb una forçada inaudita que no sé d’on em va eixir, aconseguí pegar un sacsó tan gran al cos que el forçut em soltà uns segons, el temps just per regirar-me i pegar-li un puntelló als testicles. Va caure agenollat amb les mans sobre les parts nobles, al temps que em maleïa amb una ganyota de dolor. Mentrestant la Pascuali seguia circulant a tota la velocitat que els seus vint-i-dos cavalls li permetien, amb un petorreig estrident i marejador. Amb el coll escaldat i el cos tumefacte de les punyades rebudes, em vaig alçar com poguí agarrat de la barana i vaig rescatar el cartell estimat d’entre l’embolic. El soroll, les malures i les emocions m’estaven superant i em vaig dir que havia d’abandonar ràpidament aquella barcassa inestable i decrèpita. Per a més urgència el gegant començava a recuperar-se, i amb els ulls enrogits m’assenyalava acusatòriament amb el dit índex, tot pronunciant paraules de les quals tan sols recorde: cara, partir, cap i rebentar. Així és que, en un acte irreflexiu i arriscat, vaig saltar fora del remolc i en tocar terra vaig anar pegant bacs fins que em vaig estavellar contra un contenidor desbordat de bosses de fem, les quals van amortir en part el colp. Amb la vista entelada per les emocions viscudes i el cap emboirat per les trompades patides, vaig divisar com  s’allunyava el carruatge assaltat, just abans de perdre el coneixement.

No sé l’estona que allí estaria fins que unes palmadetes al muscle em van despertar. Obrí els ulls amb esforç i allí em trobava, espatarrat i abraçat amb força a la totèmica imatge impresa. Eren els operaris del torn nocturn de recollida del fem, els quals, sense tindre clar si es tractava d’un accident o d’una bona turca, em van preguntar si necessitava una ambulància o si volia que avisaren la policia. Després d’agrair-los la seua preocupació i d’indicar-los que no es molestaren, que ja m’apanyava sol, el primer que vaig fer en incorporar-me fou supervisar l’estat en què havia quedat l’objecte de la meua heroïcitat. Alleujat vaig comprovar que sols tenia algun esgarró perifèric però que la imatge central del cul havia resultat indemne. Tot i a risc d’asclar-me els colzes, la protecció que durant la caiguda li havia deparat amb els braços havia resultat profitosa.

Rebentat de cansament, brut, adolorit per les blaüres i ensanguinat pels rasquinyons, em vaig arrossegar com un Sant Llàtzer fins a casa amb el cartell davall del braç. Em trobava físicament abatut però moralment feliç d’haver salvat la imatge estimada d’una mort insensata i horrible, engolida per una trituradora industrial. Feliç perquè a la fi se’n venia amb mi, per fi la seua presència il·luminaria la meua existència. Arribat a casa i després d’una bona dutxa, em vaig dedicar a curar-me les ferides, que em van durar un parell de setmanes, durant les quals el millor bàlsam fou admirar la imatge del cul seductor, penjada a la paret que enfronta el llit i al bell mig dels meus més preuats exemplars de papallona, la qual cosa reforçava encara més la bellesa d’aquella estampa celístia.

I així és com el meu alè vital es renovà amb la força que vos deia al principi. Des d’aleshores no hi ha dia que no m’alce sense besar amorosament el cul, i sovint no puc evitar pegar-li un pessiguet jogasser sense mala intenció. Abans de gitar-me em torbe bona cosa mirant-lo atentament, i amb la imaginació li escrute les profunditats del badall que es forma entre les natges dures i assaonades, o li abaixe el tangueta lentament, estirant-li pícarament les vetetes amb les dents. Tot fantasies si voleu, però que omplin amb escreix les meues necessitats més carnals. Mireu si és gran i sentit açò que em succeeix, que fins i tot alguns dies me n’oblide de llevar-li la pols als meus apreciats insectes, cosa mai ocorreguda abans. I no cregueu que la relació amb el cul amat tan sols m’aporta beneficis libidinosos, no, la seua presència també m’acompanya i em reconforta durant els moments difícils que a tots ens depara el treball, la família o el mateix transcurs de la vida. Sé que ell estarà sempre al meu costat, amatent i disposat. Per la meua banda jo li professe el més absolut dels respectes, mai una paraula més alta que altra, mai un retret davant el seu silenci. Quantes parelles, de les que s’entenen avalades pel costum o la tradició, voldrien una relació tan profunda, lliure i sana, al temps que amb la brasa del desig encesa.

Si m’he sincerat amb estes línies és perquè els qui les llegiu arribeu a comprendre, o com a mínim respectar, el meu legítim amor i així vos deixeu d’intromissions absurdes. Hauríeu d’entendre d’una vegada que esta relació descansa sobre la convicció d’un ferm sentiment de transparent i natural estimació, lluny de cap  frivolitat.

El sentiment que atresore vos podrà semblar més o menys assenyat, però és la meua lliure opció i decisió, tan vàlida com qualsevol altra i que ningú té dret a jutjar, com ningú jutja el perquè del cel blau, ni perquè la nit succeeix al dia. Al capdavall, no estic fent altra cosa que exercir el dret que m’assisteix com a persona, un dels drets més universals i elementals: el dret a enamorar-me, enamorar-me d’un cul preciós.

Enllaços
Array