03.10.2014 - 06:00
Pel ‘parlament nòmada‘ organitzat pel New World Summit a Brussel·les del 19 al 21 de setembre, molts dels ponents van exposar situacions dramàtiques i casos esfereïdors de repressió estatal contra els seus pobles: els ahwaz, àzeris i balutxis a l’Iran; els tàmils a Sri Lanka; els uïgurs al Turquestan Oriental… Però l’exemple més gràfic (i colpidor), el va protagonitzar Adem Uzun, membre del Congrés Nacional del Kurdistan, que va haver d’avançar la seva intervenció per a poder volar urgentment a Síria, arran de la gran ofensiva de l’Estat Islàmic contra la vital regió kurda de Rojava.
Al Kurdistan Occidental o Rojava (‘oest’, en kurd), des del 2012 el règim del president sirià Baixar al-Assad va desaparèixer del mapa. Un Comitè Suprem Kurd, amb el suport armat de les Unitats de Protecció Popular (YPG), ha controlat des d’aleshores aquest territori i l’ha aconseguit mantenir lliure de la guerra oberta que es desenvolupa a Síria. La relativa calma en aquesta franja fronterera amb Turquia ha permès de posar-hi en pràctica a gran escala el confederalisme democràtic, un concepte d’autogovern a tots els nivells (polític, social, econòmic, ambiental…) que defensa el moviment kurd des de la renúncia a la creació d’un estat independent, a partir del 1999.
Quan el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va començar la guerra contra Turquia, el 1984, el somni dels kurds era de construir un estat nació propi. Però al tombant de segle, i amb el màxim dirigent Abdullah Öcalan a la presó, es va canviar de mentalitat: ‘Els kurds som víctima dels estats nació, som víctima de les fronteres imposades el segle XX per les potències occidentals, que ens van dividir. Si aconseguíssim un estat, amb una sola moneda i una sola llengua, per exemple, de fet no canviaríem res! Què passaria amb les minories dins el nostre territori, com els àrabs, assiris, caldeus, cristians, turcmens…? Si tinguéssim el nostre estat nació homogeni, què en faríem? Les prohibiríem i les perseguiríem, com fan amb nosaltres?’ Fou una de les reflexions que va deixar a Brussel·les Adem Uzun abans de pujar a l’avió per a coordinar la resistència a la nova amenaça dels kurds, aquesta vegada a Rojava i protagonitzada per l’Estat Islàmic.
Un Estat Islàmic que no ha sortit del no res, deia convençut: ‘Al Pròxim Orient circulen massa armes, a l’Irac i a Síria s’han marginat els sunnites, la criminalització de l’islam a Occident genera radicalització, es venen armes a l’Aràbia Saudita i a Catar, dos països que donen suport als gihadistes… Ni l’ONU ni ningú no salvarà els kurds del fonamentalisme islàmic, sinó l’autoorganització.’
De fet fa dos anys que les unitats de l’YPG i el PKK el combaten, però fins ara la comunitat internacional no n’havia fet gens de cas. De lluitar sols, els kurds en són a desgrat i per força alumnes avantatjats: fa dècades que s’oposen al règim uniformitzador de l’Iran i a un dels exèrcits més potents de l’OTAN, el turc; han patit i resistit el dictador Saddam Hussein a l’Irac; i fa dos anys que mantenen a distància les forces sirianes de Baixar al-Assad i contenen la barbàrie gihadista. Excepte al Kurdistan Meridional, controlat per ‘un govern sotmès a les potències occidentals’, l’ajuda exterior ha estat nul·la. O contrària, s’afanyava a puntualitzar Uzun: ‘Turquia sempre ha tingut ple suport dels poders occidentals contra els kurds, encara ara. És membre de l’OTAN i vol entrar a la UE. Al principi del 2000, quan el PKK va fer el canvi de mentalitat i va decretar un alto-el-foc per a avançar cap a la dissolució, la UE va decidir d’inscriure’l en la llista negra d’organitzacions terroristes!’, comentava irat: ‘Volien inestabilitat i que continués la guerra, en benefici seu. Els estats nació a Europa es beneficien de la guerra i de la inestablitat al Pròxim Orient. Posant el PKK a la llista, Turquia encara es va sentir més legitimada per a continuar la guerra.’
Ara que l’Estat Islàmic és el gran enemic a la zona, de cop i volta la comunitat internacional comença a dir en veu baixa que el PKK potser no era tan dolent, afegia Azun sorneguerament dolgut: ‘Com que els nostres milicians són els qui van creuar la frontera des de Síria per a salvar milers de iazidites i més minories perseguits pels gihadistes a l’Irac i ara els plantem cara a Rojava, ja hi ha veus que insinuen que els grans estats s’haurien de repensar això de la llista negra. Però el que s’han de repensar, sobretot, és la seva política de doble moral al Pròxim Orient. Els recursos al Kurdistan i els seus interessos geopolítics a la zona sempre han estat més importants per ells que no pas la població que hi viu.’
‘Resistència és vida’, diu un tradicional eslògan kurd. El podria haver pronunciat perfectament Uzun per a tancar la seva ponència abans d’anar-se’n cap a Síria a coordinar, justament, la manera d’aturar l’amenaçant atac de l’Estat Islàmic. Però no va ser ell, sinó Dilar Dirik, qui el va llançar amb ràbia a l’auditori en l’última conferència dels tres dies de New World Summit a Brussel·les.
Aquesta activista del Moviment de Dones Kurd, visiblement afectada per les més de setanta mil persones que havien hagut de fugir cap a Turquia en tan sols vint-i-quatre hores, va emfasitzar per què era important resistir ara al Kurdistan Occidental: ‘A Rojava, els últims dos anys s’ha pogut implementar el confederalisme democràtic que fa temps que proposem, centrat en un moviment de base radical, en la col·lectivització, en l’ecologia…, i en la igualtat de gènere.’ I és que les dones kurdes, va continuar, pateixen no sols la discriminació ètnica i socioeconòmica, sinó també la patriarcal de l’estat nació i de la seva pròpia comunitat, a més del feminicidi que vol portar a terme l’Estat Islàmic. En aquest sentit, als tres cantons creats pel consell regional kurd a Rojava s’ha establert un mínim d’un 40% de dones en tots els àmbits de decisió, a més de mesures contra la violència masclista. ‘Als cantons on hi ha minories àrabs o assíries, s’aplica la mateixa quota de dones dins aquestes comunitats. L’experiència és realment molt interessant.’
I és que la proposta de confederalisme democràtic supera el nacionalisme i els kurds: és un model que pot servir a les altres societats de la zona. Dirik insisteix que Rojava no es vol separar de Síria, sinó buscar una manera perquè totes les nacions i minories puguin viure juntes. En aquesta petita part del Kurdistan, ara amenaçada per la intolerància religiosa i els eterns interessos internacionals, els kurds i els altres grups tenen els mateixos drets: ‘Volem descentralitzar, no unificar, perquè cada regió sap millor què necessita, no el centre.’
Rojava ha demostrat fins ara que es podia crear un sistema paral·lel, una alternativa de democràcia ben real i radical respecte als quatre grans estats nació en què es divideix el Kurdistan. Sense qüestionar-los territorialment, però sí democràticament. Aquest ‘procés de modernitat democràtica, no de modernitat capitalista’, com matisava Dirik, també té en el punt de mira Turquia.
‘Els kurds de Turquia reclamen drets democràtics per a ells, però també per als turcs.’ En l’actual argumentari del moviment kurd, cal un canvi a la constitució del país per a retirar poder a l’estat i donar-lo a la societat. Per això no en tenen prou de reclamar una autonomia democràtica sols per al Kurdistan, sinó que la volen per a tot el país. Només així, creuen, es pot reforçar la democràcia a l’estat. Segueix fil per randa aquesta línia argumental el Partit Democràtic Popular, l’última iniciativa política kurda creada conjuntament amb organitzacions i moviments d’esquerra de Turquia. Va néixer el 2012, poc abans de les protestes d’indignats al parc Taksim Gezi d’Istanbul, el mateix any en què al Kurdistan Occidental, ara amenaçat per l’Estat Islàmic, reeïxien a implantar el confederalisme democràtic.
Més informació sobre Rojava:
Un blocaire de VilaWeb, en directe des de la frontera amb el Kurdistan sirià
