‘La solució global i definitiva és la independència de la república de l’Azawad’

Mediàticament el relat sobre l’Azawad es va acabar a la primeria del 2013 amb l’entrada de tropes franceses i la posterior intervenció de l’ONU en aquest immens territori al nord de Mali, on el Moviment Nacional per l’Alliberament de l’Azawad (MNLA), principalment de base tuareg, havia proclamat unilateralment la independència un any abans. Foren les últimes informacions publicades abans de la desaparició fulminant del conflicte als mitjans. Però, evidentment, hi han continuat passant coses. Ens les explica Moussa Ag Assarid, portaveu a Europa de l’MNLA.

–Quina és la situació a l’Azawad, ara mateix?

–La intervenció internacional encara no s’ha acabat perquè, de fet, no hi és present pel conflicte de Mali o pels habitants de l’Azawad: la comunitat internacional té interessos a la zona. Com se sol dir, els estats no tenen amics o enemics, sinó interessos.

Nosaltres, abans mateix de la intervenció francesa i internacional del 2013 ––suposadament contra l’integrisme islàmic present a l’Azawad––, ja havíem començar a treballar de manera activa contra el terrorisme integrista de l’AQMI i els seus aliats a la zona, una amenaça que no vam saber veure al principi i que va agafar molta força. Per aquella època, el novembre del 2012, no vam rebre cap mena d’ajuda, i el gener del 2013, mentre organitzàvem a l’extrem nord de l’Azawad un gran aplec va començar sobtadament la intervenció francesa, que ha portat la tornada de l’exèrcit malinès al nostre territori. Els francesos han reintroduït l’exèrcit i l’administració malinesos a casa nostra.

El juny del 2013 hi va haver un acord d’alto-el-foc amb Mali, que no ha respectat, i l’1 de juliol següent van arribar els cascs blaus de la missió d’estabilització de l’ONU a Mali. En tot aquest procés, nosaltres ens hem mantingut en la mateixa posició, és a dir, considerem que tenim dos adversaris: l’exèrcit malinès i els terroristes d’al-Qaida i els seus aliats. I atès que l’exèrcit francès deia que havia vingut a lluitar contra els terroristes, de vegades els hem combatut junts i de vegades separats. No hi ha hagut cap acord oficial, però sí que hi ha un acord tàcit, de circumstàncies, que fa que nosaltres també combatem l’AQMI i els seus aliats, perquè són a casa nostra.

Però ara l’exèrcit francès ha canviat de nom des del mes de juliol, encara que continua present a casa nostra i penso que s’hi quedarà de manera indefinida. Ara ha signat un acord de defensa amb el govern de Mali que li permet de quedar-se en unes quantes bases al nostre territori, com Tessalit i Gao.

–Quina relació manteniu amb el govern de Mali?

–Mali té mala voluntat: signa acords i no els respecta. Ens ha atacat del 17 al 21 de maig passat sota la mirada de l’exèrcit francès i de l’ONU, però nosaltres ens hem pogut defensar i hem expulsat d’una bona part del nostre territori, un 80% de l’Azawad, l’exèrcit i l’administració malinesos.

Des del mes de juliol passat estem en negociacions amb el govern de Mali a Alger, amb la mediació de la comunitat internacional, però no notem que tingui la intenció o la voluntat de trobar un acord equilibrat, just i durador, perquè no vol impulsar la descentralització malgrat que es va establir a Mali ja fa vint anys. Això no ha donat mai cap resultat. No podem acceptar més solucions esbiaixades, tapades…, males solucions, en definitiva. Estem determinats a buscar la independència del nostre estat, l’estat de l’Azawad, per la força o per la via política, perquè no podem viure més sense defensar-nos. La nostra seguretat, la nostra defensa, el nostre desenvolupament, el nostre benestar, els hem de recuperar, som nosaltres els qui hem de gestionar el nostre propi desenvolupament, la nostra pròpia existència. I per això no acceptem la descentralització o qualsevol cosa que s’hi assembli, com la regionalització, perquè l’estat parla de descentralització i regionalització: nosaltres parlem d’independència, de federalisme o de gran autonomia.

Ara mateix no sé on ens portarà tot plegat. Actualment formo part de la comissió de negociació i continuem el diàleg a Alger, però de moment no he vist que el govern vulgui anar més lluny.

–L’exèrcit és present a l’Azawad, doncs?

–En un 20% del territori l’exèrcit i l’administració malinesos són presents, però fins i tot en aquestes àrees l’exèrcit és protegit pel francès i els cascs blaus de l’ONU. Ens diuen que si els ataquem es consideraran atacats també ells. Però això no pot durar gaire temps, cal una solució política. Nosaltres no som com Escòcia, Catalunya i Flandes, per exemple: som en un gran territori al mig del desert i de fet ens poden matar a tots, ningú no dirà res perquè no hi ha periodistes… Som realment molt lluny. I ja no tenim aigua ni menjar, escoles ni dispensaris… Per tant no som en la mateixa situació que els casos que he esmentat. Les escoles, per exemple, són tancades des de fa tres anys i els dispensaris i metges se n’han anat i no n’hi ha. No sé fins on arribaran. I ara les dones i els infants també comencen a protestar amb manifestacions pacífiques, que sovint l’exèrcit francès dissol a trets. Ja hi ha hagut dones i infants morts i ferits.

El problema és tancat dins el nostre territori, no podem rebre periodistes ni reporters i si hem d’acollir algú, corre un greu risc perquè ho ha de fer de manera amagada, s’ha d’assegurar amb combatents amb cotxe, cal amagar-se de l’exèrcit francès i dels cascs blaus. Aquesta situació no pot durar. Cal trobar una solució. Una solució, per exemple, que pot ser més duradora o menys i més parcial o menys, com és el cas del federalisme, d’establir dos estats: l’estat de Mali i l’estat de l’Azawad, federats. Podria ésser una solució molt raonable ara mateix, però la global i definitiva és la independència de l’estat i la constitució de la república de l’Azawad.

Però també estem lligats a les tenalles de la geostratègia, la geopolítica: ens diuen que si ens donen la independència, si l’acceptem, esdevindrem un altre Kurdistan. Però què hi tenim a veure? Nosaltres vivim la nostra realitat i els kurds la seva! I a més ens diuen que a casa nostra també hi ha urani, com al Níger, i si obtenim la independència es renegociarà l’explotació dels recursos miners. Nosaltres no estem alfabetitzats, no tenim escoles: en un 80% som analfabets. Per això avui a Brussel·les intentem trobar partenariats i cooperació amb uns altres moviments que hagin superat l’estadi en què ens trobem i ens aportin alguna cosa, com els bascs, els catalans, els flamencs… Fins i tot els kurds ens poden donar consell.

–L’MNLA és un moviment eminentment tuareg. Teniu relació amb la resta de la comunitat escampada pel Sàhara?

–Sí, tenim bones relacions amb la resta de tuaregs, però cal dir que a casa nostra no hi ha sols tuaregs. A l’Azawad hi ha tuaregs, és clar, però també fula, àrabs i songhais. No estem sols. I per això el projecte de l’Azawad és aplegar tots aquests pobles per a decidir junts la gestió del nostre territori.

–Des de la declaració d’independència del 2012, com heu gestionat el territori i el nou estat?

–Ha estat difícil perquè no teníem prou mitjans, no teníem experiència ni experts per a acompanyar-nos. I també perquè tenim molts enemics: alguns estats veïns utilitzen grups que armen ells mateixos per a combatre’ns a casa. El 2012 i el 2013 hem vist l’arribada de grups gihadistes que no sabíem d’on sortien. Per tant sí, és molt difícil. Però alhora hem intentat i intentem de posar en marxa alguna cosa, amb moltes dificultats.

–L’AQMI i la resta de grups gihadistes que esmentaves, han desaparegut del territori?

–No, al contrari, ara tinc la impressió que es reforcen. Han minat una mica tot el territori i hi ha morts i ferits sovint entre la població civil. I sí, es reforcen amb l’ajuda d’alguns estats, que els secunden contra l’Azawad. No diré noms, tothom ja sap qui són. Actualment no tenim el suport de ningú, de cap estat, però estem esperançats perquè hi ha pobles que ens aporten solidaritat, encara que de moment només sigui moral. Però esperem que hi haurà alguna cosa més que suport moral: experts, mitjans financers i materials, una solidaritat així… Per això mantenim l’esperança.

I és que considero que el segle XXI, com a mínim el que en resta, serà dels pobles i no dels estats. En aquest sentit vull destacar que tenim bones relacions amb Catalunya, el País Basc, Còrsega i Flandes, per exemple. I també amb una federació de partits polítics europeus, l’Aliança Lliure Europea (ALE), amb dotze diputats al parlament europeu i amb el filòsof Josep Maria Terricabras al capdavant. Crec que es poden fer coses que ens aportin esperança. Veient com han aconseguit ells avançar pas a pas, a nosaltres ens dóna esperança.

–Seguiu el procés català, des de l’Azawad?

–Sí, de fet vibro amb el procés català i penso anar a Catalunya el 9 de novembre. No vaig poder ser a Escòcia pel referèndum, però espero ser al de Catalunya perquè el poble català es mereix tot el suport, es mereix d’elegir el seu destí per si mateix. És un poble molt valent, molt hospitalari i m’ha ajudat en moments de necessitat del meu poble. A la Caravana del Cor que vaig organitzar el 2007 i el 2009, l’etapa catalana va ésser per mi la més emocionant abans d’arribar a l’Azawad. Cada vegada que hem arribat a Catalunya, un poble molt solidari, hem estat rebuts com germans.

Entrevista relacionada:

Moussa Ag Attaher, portaveu de l’MNLA: ‘Tuaregs i amazics compartim una aspiració legítima a la llibertat’ (27-4-2012) [Versió en francès.]