24.09.2014 - 06:00
Pere Meroño (Barcelona, 1959). És l’autor d’un dels blocs més veterans de VilaWeb. El defineix com un ‘diari d’un eurocomunista del PSUC’, un subtítol que és, com explica, ‘una reivindicació d’una manera de fer política’. En aquesta entrevista Meroño parla del paper actual d’Iniciativa per Catalunya. Posa en relleu el canvi que ha fet el partit en l’àmbit nacional ‘sense que es trenqui l’organització’ i subratlla que no es pot demanar que prengui una posició sobre la consulta abans no hagi estat convocada perquè seria un pas que tindria un cost per a la formació. Meroño és escriptor de biografies i assaigs. Entre els llibres que ha publicat, es destaca el que repassa la història de la revista Canigó o la biografia que va fer de Josep Pallach, ‘un líder que era molt espavilat, intel·ligent i amb molta capacitat de maniobra’, descriu.
—El subtítol del bloc és ‘Diari d’un eurocomunista del PSUC’. Què voleu dir?
—La resposta fàcil seria dir que m’agrada provocar. Però la realitat és que he estat ficat en política en moments diferents, i el meu millor moment va ser l’època que vaig militar al PSUC. És una reivindicació d’una manera de fer política d’una època i també de reivindicar una absència. A Catalunya, hi falta un partit a l’esquerra de l’esquerra fort i responsable.
—No creieu que sí que hi ha partits forts a l’esquerra de l’esquerra?
—El PSUC era el partit de l’antifranquisme. Cada època té els seus partits. És com una nostàlgia. I també una reivindicació, que diu que ser a l’esquerra de l’esquerra no vol dir ser boig. Pots ser d’esquerra radical i no fer bajanades. El PSUC pensava molt fredament què feia i no derrapava. Això pot ser una lliçó per a la gent d’Iniciativa d’ara. A vegades els trobo una mica massa infantils.
—Què voleu dir?
—Venint d’on vénen, haurien de ser capaços d’aprendre de les coses bones que va tenir el PSUC. De vegades tenen una manera de comportar-se infantil. Fan uns comentaris fora de lloc.
—Quina posició creieu que hauria de tenir Iniciativa respecte de la consulta?
—Jo en general els defenso. I crec que des de segons quins sectors de l’independentisme els critiquen injustament. Hauríem de recordar que Iniciativa i Esquerra Unida no vénen del món independentista. I que hagin fet el pas que han fet, amb una posició no contrària a la independència, ha estat un esforç. Són gent que ve del món federalista i que siguin capaços de fer aquesta defensa sense que es trenqui l’organització és fer un gran esforç. Crec que se’ls ha de tenir respecte. Si tot el dia els empaites, corres el risc que facin marxa enrere.
Ells ja han dit que quan la consulta hagi estat convocada es preguntarà a la militància el sentit del vot. Però no es pot demanar que facin un pas anticipat, perquè és un pas que té un cost. Així i tot, crec que quan es pregunti crec que sortirà un percentatge alt a favor del sí. Iniciativa ha fet un esforç molt important de posar-se al dia i de modificar el seu ideari en el camp nacional.
—La darrera obra que heu publicat és sobre el setmanari Canigó. Què us va portar a escriure’n un llibre?
—Jo n’era lector i per mi va ser important, perquè quan la vaig començar a llegir em va servir com a instrument de catalanització i de sensibilització nacional. És un dels esglaons que fan que jo avui pensi de manera semblant a com pensava en el moment que vaig conèixer-la. Ningú no havia escrit res sobre la revista, tot i la importància que va tenir als anys setanta.
—Quina funció va tenir?
—És la història d’una conversió. Canigó era la revista d’àmbit local de Figueres, conservadora, i després va anar evolucionant, agafant una orientació nacionalista radical i d’esquerres.
—Com sobrevivia la revista durant el franquisme?
—Essent molt pragmàtica. Era una revista que es va nodrir d’escriptors que a l’època de la república van ser de la Lliga o d’Acció Catalana. I sobrevivia jugant a la puta i la Ramoneta. Els escriptors amagaven què pensaven en aquell moment i tractaven de cultura i de lleure, de temes més aviat poc conflictius. Malgrat tot, va tenir problemes de censura.
I el fet més curiós és que la revista va tancar a principi dels vuitanta, que va ser quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions. Convergència i Unió, davant d’un competidor, va intentar comprar-la, la revista s’hi va negar i li va tancar l’aixeta. La responsabilitat de la mort no va ser el franquisme, sinó Jordi Pujol.
—El primer llibre que vàreu escriure va ser la biografia de Josep Pallach. Què us va fer escriure un llibre sobre aquest personatge?
—Pallach era especial perquè era un polític de raça, al capdavant d’una formació política molt petita que tenia la desgràcia de titllar-se de socialdemòcrata en una època en què a l’esquerra socialista i comunista dir això era parlar d’un traïdor. Pallach tenia una personalitat com a líder que feia que, fins i tot, persones com en Tarradellas o en Pujol el consideressin del seu nivell. Era una amenaça perquè podia aconseguir un poder. Era molt espavilat, intel·ligent i amb molta capacitat de maniobra. Vaig fer-ne la biografia perquè no se n’havia escrit gaire. Tenia una personalitat que a mi m’agrada perquè anava a la contra. I per la seva mort va quedar fora de la carretera.
—Un dels vostres llibres que han tingut més èxit és ‘El crim del caixer automàtic’, que a vegades es confon amb una novel·la.
—És un reportatge periodístic. I per mi és un elogi que em diguin que sembla una novel·la, perquè vol dir que va sortir una cosa amena.
—Amb quina intenció vàreu obrir el bloc, ara fa deu anys?
—Quan vaig començar, ara fa deu anys, tots els apunts eren meus. Però amb el temps t’adones que no pots parlar de tot. T’has de cenyir a les coses que domines. I si no les domines, està bé compartir els articles dels qui les dominen. Ara no faig tants apunts originals meus, però quan enllaço articles sempre intento fer-hi un comentari propi. També han sortit mitjans més ràpids, com Twitter, i jo m’he adaptat a aquest canvi.
—Per què vàreu escollir VilaWeb?
—VilaWeb és una comunitat nacionalista i segurament també independentista, que defensa l’àmbit dels Països Catalans. Jo amb això m’hi sento còmode. Hi vaig començar a entrar quan començava i ara cada vegada m’hi sento millor. Hi crec molt. I cada dia en comparteixo les notícies.
