18.09.2014 - 17:39
Aquest matí he vist coses que no hauríeu dit mai: he vist voluntaris del sí i del no a les portes dels col·legis electorals fent el cafè junts i desitjant-se sort. He vist anglesos fent campanya a favor del sí, i escocesos a favor del no. He vist voluntaris del sí repartint fulletons en barris del no, i gent del no en barris del sí. He vist, aquest matí, gent agafant l’autobús amb la ‘kilt’ posada, i tan naturals.
He vist que els periodistes i les nostres càmeres no eren permeses en molts col·legis electorals, perquè el vot no és que sigui secret, és que és sagrat. He parlat amb observadors internacionals que seguien el procés, molt sorpresos que la gent no hagués de mostrar cap document d’identitat amb una fotografia per poder votar. I també meravellats que fos permès de fer campanya encara avui. He vist, aquest matí, molts més votants del no que fins ara; també he vist votants del sí molt excitats i preparats per a passar la nit dalt d’un turó als afores de la ciutat per seguir el recompte electoral fent bivac i escoltant la ràdio a les tantes de la matinada. He vist abstemis disposats a engatar-se demà a les sis del matí, en cas que guanyi el sí.
Però no he vist, en cap cas, ningú dient nazi a ningú.
Aquest matí he vist grups immensos de catalans passejant per Edimburg. Moltes, moltes estelades. I cap ni una senyera pelada. De ‘ikurriñes’ també n’hi havia, i aragonesos catalanoparlants que han vingut avui que tenien el seu dia de festa. De fet, he conegut gent que ja feia mesos que havia comprat el bitllet per ser avui aquí. Sí, jo he entrat a pubs amb taules plenes de catalans d’extrema dreta, extrema esquerra, extrem centre i extrema felicitat. He vist ballar una sardana a dos minuts de la Royal Mile.
Però no he vist, en cap cas, ningú que portés banderes feixistes.
He vist, aquest matí, botigues plenes de gent. En un cas, amb un gran ‘No’ a la vidriera. Al costat, amb un gran ‘Yes’. He vist grups de nens sortint del col·legi amb uniforme i amb insígnies del no a la solapa. He vist un taxista aparcant en doble fila un moment per poder votar. Pim-pam, el paio. He parlat amb transportistes que em diuen que votaran que no, però que tenen pressa i apa siau. He parlat amb comercials d’empreses de gas i electricitat dient-me que votarien que sí i quan els he demanat per què m’han respost: ‘Tu vols viure sempre a cals teus pares? Doncs ja està.’ He vist simpàtiques dependentes de sabateria que no volien dir-me de quin peu calçaven, cambrers parlant de Catalunya ells amb ells. He vist, en fi, una ciutat que votava un dia feiner el futur del seu país sense parar de funcionar. De fet, he vist camions amb el ‘Yes’ pintat a la lona, autobusos plens de votants tornant a casa i fins i tot he vist el sis-cents de la gent de Celrà que viatja per tot el món, pintat d’estelades.
Però no he vist, en cap cas, camions militars, soldats ni policia disparant aigua contra joves.
He vist, en fi, que quan la democràcia funciona és avorrida. Molt avorrida. I m’encanta. No he entès mai per què d’això en diuen la festa de la democràcia. Festa, això, no ho és. És un tràmit. Aquí dalt, avui, he vist que la fi del Regne Unit, si és que passa, haurà estat un pur tràmit, celebrat un dijous de setembre feiner. Molts en recordaran la data durant molts anys: 18 de setembre de 2014. Una jornada històrica.
