Joan Calsapeu: ‘He hagut de sobreviure com he pogut’

Joan Calsapeu (Mataró, 1949). A l’agost de l’any passat ens va explicar en aquesta entrevista que vivia una situació econòmica molt complicada. S’havia quedat sense feina i sense cap mena d’ingrés. Fins i tot corria el perill de ser desnonat. Els seus esforços per a reclamar alguna prestació, baldament fos mínima, a les administracions no donaven cap fruit. Finalment va haver de marxar del seu pis, sense cap entrada de diners. ‘Gràcies a les amistats, a la família i als coneguts, he pogut sobreviure durant aquests mesos.’ Ara fa poc que ja cobra la jubilació, una pensió no gaire alta perquè els darrers anys no ha pogut cotitzar. ‘Estic enrabiat, m’he hagut de jubilar per força.’ Totes aquestes dificultats econòmiques amb què s’ha trobat, no ha tingut cap inconvenient a explicar-les i, sobretot, denunciar-les al seu bloc, Generació…. Està convençut que pot ser un exemple per als qui es trobin en circumstàncies similars. El bloc d’en Joan és un dels més antics de VilaWeb. Ara, malgrat algunes dificultats tècniques –no es pot permetre pagar la quota d’internet a casa– continua actualitzant-lo, però amb més brevetat, amb entrades més poètiques i reflexives.

—Quina és la vostra situació actualment?

—El novembre de l’any passat vaig haver de deixar la casa. Llavors un amic em va deixar un pis durant nou mesos per poder-hi viure. I amb l’ajuda de familiars i amics ara he pogut muntar-me un pis a Osona. Ara fa poc m’he pogut jubilar i disposo d’uns diners. Jo no em volia jubilar perquè els últims anys no havia pogut cotitzar i em castiguen. Amb el poc que em toca de jubilació, visc just. Però és l’única opció que tinc per a viure, això sí, amb unes condicions diferents d’abans.

—Com ha estat el temps previ a la jubilació, sense ingressos?

—M’he mogut molt. He anat a casa de gent, he viatjat pel país, he conegut llocs… M’han acollit perquè jo no tenia la possibilitat de viure amb els meus propis mitjans. Això m’ha permès de conèixer una mica més el país.

—En un dels vostres apunts dieu: ‘He optat per viure.’ Què voleu dir?

—Arriba un moment en què piques contra una paret i com que no veus que et facin cas, dius ‘abandono aquest camí perquè l’única cosa que m’aporta és estar malament emocionalment’. Aleshores, vaig fer una crida als amics i la família, explicant-los què em passava i dient-los que havia fet tant com havia pogut sense obtenir resposta.

Sí que és cert que al cap d’un any d’haver fet un recurs a l’administració em van fer cas i m’han abonat allò que em corresponia de la renda mínima d’inserció. Va valer la pena.

—Així els deutes els heu pogut cobrir?

—Els deutes ara els negocio amb les companyies de serveis. Jo els he fets servir fins a un punt, perquè resulta que n’abusen. Vaig haver de marxar per força, però van continuar facturant. I, pel que fa al pis, ja no hi puc fer res. He hagut de deixar-lo i muntar-me un altre lloc on viure, amb tot el trasbals que implica.

—El fet de trobar-vos en aquesta situació tan poc temps abans de jubilar-vos –que vol dir que fa molts anys que treballeu–, com us fa sentir?

—Rebotat. Jo he cotitzat durant molts anys i han estat els últims quan no he pogut cotitzar per la situació de la crisi. Em sento enrabiat. M’he hagut de jubilar per força perquè no he tingut més oportunitats. Aquest any i mig que ha passat fins que m’he pogut jubilar no he tingut cap entrada de diners i he hagut de sobreviure com he pogut. No m’he volgut amargar gaire. I gràcies a les amistats, a la família i als coneguts, he pogut sobreviure.

—Tot això que us ha passat ho heu explicat al bloc. No us va costar de compartir-ho?

—La meva actitud amb el sistema sempre ha estat crítica i he pensat que teníem un sistema injust amb les persones. A mi m’ha estat fàcil perquè ho tenia molt assumit interiorment: veia molt clar que havia de lluitar contra un sistema injust. Jo era un exemple de tot això i per tant no em costava d’explicar-ho. Posar en ordre aquestes idees i fer-les saber als altres no m’ha costat. Sí que m’ha fet una mica de vergonya en algun moment, perquè no denuncio el cas d’una altra persona sinó que sóc jo en primera persona. Però t’ho empasses i és un exemple per als altres. Puc dir que si algú es troba en una situació similar, que lluiti.

—Explicar la vostra situació al bloc, us ha ajudat d’alguna manera?

—Sí, m’ha servit a mi mateix, per poder expressar una mica la meva ‘emprenyamenta’. Alhora, si tenia dues-centes visites o tres-centes al bloc, volia dir que la gent podia prendre consciència d’una situació com la meva, una cosa que podia passar a tothom.

—Quina creieu que és la causa de la situació que heu viscut?

—No tenir feina. Des del 2006 que feia feina relacionada amb el sector immobiliari i quan va esclatar la bombolla em vaig quedar sense feina i els meus clients em van deixar. Jo feia de localitzador de solars per a edificar. La meva oferta ja no interessava.

—I l’administració hi va respondre d’alguna manera?

—L’administració sempre va a remolc de la situació. Quan ha vist que tenia el problema a sobre i que podia trontollar la seva posició política, ha rectificat i ha aplicat mesures, però per molts ha estat massa tard. Hi ha molta gent que continua al carrer. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca té molta gent que encara no ha trobat cap solució. Els que tenen hipoteca encara estan enganxats. Jo, per sort, no en tenia.

—Creieu que un nou estat català resoldria problemes com els que us heu trobat?

—Penso que sí que canviarà, però ho farà si tenim consciència que no es pot continuar mantenint una política que vagi contra la gent. El canvi no és només per a ser lliures de l’estat espanyol, sinó d’aquest sistema que oprimeix la gent. El canvi és una revolució i un exemple per a la resta de països d’Europa que tenen polítiques que només responen a la lògica del capital.

—Últimament feu uns apunts més curts que no pas abans. Com és?

—Sobretot és perquè no tinc internet a casa. Per a poder connectar-me m’haig de desplaçar a llocs on hi hagi wifi. A més, també hi ha una qüestió d’ànim. He viscut una sotragada i m’he de resituar. He de viure a un altre ambient on no conec ningú.

—Al bloc la fotografia també hi té protagonisme. Què us aporta?

—Capturo allò que veig allà on sóc. De vegades és un tema clar i de vegades és simplement allò que veig. També he participat a Espaifotografic.cat, fent sortides fotogràfiques, però ara no puc fer-ho pel mateix motiu: per falta de mitjans. Si no tens diners no et pots desplaçar. Fins i tot les meves visites culturals les he hagudes de reduir.

—Malgrat tot, heu tingut l’ànim de continuar. Més breus, però continueu publicant apunts.

—Els apunts que faig són més íntims, són de pensaments, de vivències. I ho faig més abstracte o més poètic.

—Sí que sou molt actiu a Twitter.

—Quan em vaig crear el compte, el 2009, només em servia per a posar enllaços al bloc, però últimament el faig servir per opinar. Però sí que tinc ganes de recuperar l’espai del bloc i opinar una mica més des de la profunditat. Cent quaranta caràcters són pocs.

—El bloc el manteniu des del febrer del 2005. Com us sentiu després de tant de temps?

—Al principi era per a opinar. Vaig veure que hi havia uns blocs molt erudits que sabien escriure molt bé, però jo també em vaig decidir a entrar-hi i a expressar-me.

—Què us agrada de VilaWeb, del diari?

—Jo sóc un addicte del diari. El fet que sigui digital fa que s’actualitzi en tot moment. És un referent, és el primer que miro. M’agraden molt els col·laboradors i me’ls llegeixo tots. És casa meva.