David Segarra: ‘Gaza és plena de miracles’

‘Viure, morir i nàixer a Gaza’ és el títol del projecte que vol realitzar el periodista i documentalista David Segarra. Es tracta d’un llibre de fotografies que vol mostrar una Gaza diferent de la que veiem normalment per la televisió. Un centenar de fotografies sobre els miracles, diu, que ha viscut enmig de la tragèdia: ‘La capacitat de viure, estimar, resistir i sobreviure’, és a dir, la resiliència del poble palestí. Per fer realitat el projecte, ha obert una campanya de micromecenatge, i si aconsegueix l’objectiu de finançament el publicarà a Sembra Llibres, la nova editorial capitanejada per Joan Carles Girbés i Xavi Sarrià. 

—En la presentació del projecte parleu de la intenció de contraposar les imatges que ens arriben de Gaza amb unes altres més esperançadores, i us referiu a ‘miracles’. Què heu fotografiat? 
—Gaza és plena de miracles. El primer és el naixement d’un llibre de fotografies sense fotògraf i sense càmera. La meua intenció inicial era anar tres mesos a Palestina a preparar un documental sobre resiliència del poble palestí. La resiliència és un concepte psicològic que recull la capacitat d’encarar el conflicte i el trauma i ser-ne, alhora, transformat positivament. Aquest és el tresor i la vàlua de Palestina, i no el fet que siguen víctimes de la injustícia, la guerra o l’ocupació. Volia que la meua aproximació fóra sense càmera ni ordinador, per tal d’aprofundir la vida quotidiana i el món real. Que la tecnologia no em desviara. Però Manu, un company andalús, tenia una Nikon. I la vaig anar fent servir. Al cap de tres mesos tenia milers de fotografies que reflectien una força interior extraordinària. És aquesta ànima que demanava de nàixer. Al final d’aquests tres mesos va començar l’enèsim atac de les tropes d’Israel. Així és com naix aquest llibre: del miracle de la vida i la bellesa i de la tragèdia de la mort i la destrucció. Així que no hi trobarem les imatges amb les quals els grans mitjans ens bombarden. És un homenatge a la perseverança, el coratge i la saviesa d’un poble. Hi trobarem vida, alegria, estima, natura, identitat, orgull, tradició, voluntat i fe. I també mort, tristesa, resistència i fermesa.

—A més de fotografies, hi haurà textos i poemes. De qui són i com s’han seleccionat? 
—Hi haurà textos curts escrits per mi. D’una banda, unes petites cròniques de les experiències personals viscudes a Gaza, i d’una altra, textos més informatius, amb dades per a entendre el context històric i polític. Però la magnitud del que es juga a Palestina no es pot reduir al periodisme. Tornant als orígens de la nostra civilització, ens trobem amb Plató, que explicava que la bellesa és la resplendor de la veritat. De manera que, humilment, he recorregut als clàssics per descriure la bellesa i la veritat que s’hi oculta. La selecció s’ha basat en el món de la Mediterrània. Són els nostres orígens, les nostres arrels. Hi trobarem des de pensadors grecs i romans fins a poetes i pensadors valencians i catalans com Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol o Antoni Gaudí. I, enmig, el ventall dels nostres veïns: andalusos, francesos, grecs, turcs, àrabs i palestins. Sense oblidar algunes llums de la Torà, l’Evangeli i l’Alcorà.

—El projecte va néixer fa uns quants anys, i l’heu fet en tres períodes… Què hi vau anar a fer? 
—Podem posar l’origen del projecte el 2009, quan viatge a Palestina per primera vegada. La segona fase és el 2010, quan participe en la Flotilla de la Llibertat, que va ser atacada amb el resultat de deu morts. Aquesta tercera part de la història continua el mateix viatge: una recerca de les arrels, la resistència i la saviesa humana. Són etapes d’un llarg camí en el qual vaig aprenent i tractant d’aportar al món, i especialment a la meua gent, allò que vaig descobrint. L’essència d’allò que hi he après és que la vida és un miracle de presència molt feble i que és la perseverança de la raça humana que la fa possible. Quan t’enfrontes a la mort, no has d’aprendre la desesperació, la por i l’odi sinó la fermesa, la compassió i la gratitud a la vida. Això ho ensenyen els palestins. I són lliçons que totes les societats tradicionals, inclosa la nostra, han conegut també. Avui, potser, ja fa massa temps que ho hem oblidat.

—L’últim d’aquests períodes ha estat el més llarg: fa poc heu estat tres mesos a Gaza, i en vau marxar quan començava l’última ofensiva militar. Com ho heu viscut?
—El fet més impressionant de la societat palestina és que és tot el contrari de la imatge creada per la premsa. Els mitjans partidaris de la guerra ens presentaran els palestins com a retrògrads, violents i fonamentalistes. I la premsa que s’oposa a la guerra ens els descriurà com a víctimes, plenes de terror i tristesa. Segons la meua opinió, ambdues són visions maniquees i absolutament deshumanitzadores. Els palestins són éssers humans complets. Complexos, sofisticats i contradictoris. Són com nosaltres. Però també són més que això. El fet d’haver estat subjectes a violència durant quasi un segle ha creat un espècimen humà únic. L’aplicació d’una pressió d’aquesta magnitud, capaç d’enfonsar i desintegrar les societats més fortes, a Palestina ha esculpit una gent especial. És això que m’interessa, i d’això podem aprendre. I és això que ens han ocultat. 

—Com ara?
—Per exemple: per què no sabem que entre les ruïnes i l’ocupació estrangera els palestins han mantingut la seua llengua, cultura i tradicions mil·lenàries? O per què cap periodista no ens ha contat que l’índex d’alfabetització dels palestins és dels més alts del món malgrat que les universitats i escoles hi són destruïdes sistemàticament? Algú sap que no hi ha delinqüència, prostitució, narcotràfic ni pràcticament policia a Gaza? Què diríem si sabérem que els xiquets i els avis són sagrats, respectats i protegits com no he vist enlloc? Jo ho he vist i ho he viscut. I després he vist l’arribada d’una de les maquinàries de guerra més brutals i immorals del món. He vist bombardar les ciutats des del mar, l’aire i la terra. La mort estenent el seu fosc mantell sobre milions d’innocents que només es tenen els uns als altres. Les famílies, moltes voltes, dormien juntes en una habitació. Perquè si els mataven, que els mataren a tots. He vist que la gent no corre a amagar-se quan cauen les bombes. Perquè no hi ha cap lloc on amagar-se. He vist pares amb els fills morint-se als seus braços. I xiquetes bellíssimes dormint per sempre amb metralla al cap. He vist el momentani triomf de la mort. Però, com diu l’Evangeli: ‘És la llum que brilla en les tenebres. I la foscor no l’ha poguda vèncer.’ Això és Gaza. Això són els palestins.

—Quina és la intenció del llibre? 
—Transmetre el foc i la llum de Gaza a la nostra terra. No és fet amb l’arrogant intenció d’ajudar-los, sinó amb la humilitat de voler-ne aprendre. I, naturalment, és una declaració de germandat i amor entre dos pobles, el seu i el nostre, pobles ancestrals, perseguits, perseverants, orgullosos i en permanent resistència per la seua identitat i sobirania. Crec que en aquests temps de fer història ens calen referents morals. Vivim un moment ple d’oportunitats: la crisi econòmica, l’horitzó sobirà i el declivi de la civilització moderna. Són moments de mirar cap endins, cap a les arrels, cap a l’origen.

—Una de les recompenses dels mecenes és l’enviament del llibre a Gaza. Deu ser important per als palestins imatges que els transmetin esperança i força. 
—La categoria moral del periodisme d’aquesta època es resumeix en el fet que els fotògrafs sovint acudeixen a les guerres i al conflicte com a caçadors. Capturen les seues peces, tornen a vendre-les a les seues ciutats i recullen fama i diners. I la major part del temps els fotografiats, els protagonistes, ni veuen ni saben que són objecte d’admiració i horror a museus, exposicions i portades de la premsa. L’editorial va proposar que part dels llibres foren per a les persones que ixen al llibre. I és precisament aquest el missatge del llibre: estem amb vosaltres en aquests moments difícils, us estimem, us respectem i no us oblidem.

—Si el llibre es fa realitat, l’editareu amb Sembra Llibres. Suposo que fa il·lusió de publicar-lo amb una nova editorial valenciana muntada per Joan Carles Girbés i Xavi Sarrià. 
—València, com Gaza, també és terra de miracles. I amb la idea de fer un llibre ja en el cap, Xavi Sarrià em va cridar i m’ho va proposar. Així, des de la sobirania d’una editorial independent tenim la llibertat de poder pensar, escriure i expressar allò que volem. I a més, de fer-ho tan bé com siga possible. Perquè en això coincidim: volíem un llibre a l’altura del tema, tant pel que fa al contingut com a la forma. Per això, amb tota la passió i dedicació anem sembrant i llaurant un llibre que esperem que continga una mica de veritat i una mica de bellesa.