16.09.2014 - 22:00
Pujo a l’avió a l’aeroport de Barcelona amb destinació a Glasgow, Escòcia, i compro la premsa de la City de Londres, el Financial Times, per veure com encara la recta final del referèndum escocès. Una paraula resumeix el diari que llegeix David Cameron, president del –encara– Regne Unit: por. Molta por. Tres quartes parts de la portada són dedicades al possible sí d’Escòcia. I poca broma amb el que diuen. Es veu que l’economia mundial té tres grans perills: Ucraïna, el Pròxim Orient i… el sí d’Escòcia. Titular? ‘Triple xoc per a l’economia mundial.’ Ves, tu. Segons que informa el diari, l’OCDE ha rebaixat les previsions de creixement per culpa d’aquests tres factors. A més a més, entrevisten un ex-president del Banc Mundial, Zoellick, un ex-president de la Reserva Federal nord-americana, Greenspan, i el senador John McCain. Tots tres pel no. Tota la carn a la graella. Per si fos poc, a dins ens trobem la notícia del discurs de dilluns del president Cameron, que va ‘pregar’ als escocesos que no se n’anessin. ‘Si no us agrado, sapigueu que jo no duraré sempre. Però si marxeu, serà per sempre.’ El diari diu que Cameron té l’accent equivocat, i l’educació equivocada, per a convèncer els escocesos. Por pròpia, i por pels altres. Però ja ho veurem, ja ho veurem, perquè la cosa no és pas clara.
El taxista que em recull a l’aeroport es diu Steve i votarà que no. Calb, d’uns seixanta anys, i vestit amb una camisa grisa com el cel que ens encapota. Dins aquell taxi, diu, hi ha pujat Paul Gascoigne, el gran futbolista anglès, ‘i també Mel Stein, el millor representant de jugadors que hi ha hagut mai aquí’. L’Steve és escocès pels quatre costats: ‘I et confio el vot perquè no ens veurem més. Ha ha! Jo prefereixo quedar-me al Regne Unit, sí. Em fa por això de l’economia. Mira, m’estimo més la seguretat de romandre al Regne Unit. Ara, el meu fill votarà que sí.’ Baixo al centre de Glasgow i a la plaça on sóc és a punt de començar un acte en favor del sí.
Hi tenim en Brian, un noiet de divuit anys que treballa de dependent en una botiga, Tesco, i que fins fa poc era del no. Ara reparteix fulletons del sí. ‘Els del no només saben espantar. I això no m’agrada gens. Guanyarem de 60% a 40%’, diu el jove, incaut. Veig que després de mi s’arriba fins a una parella de mitjana edat, que l’avia amb un somriure a la boca i la frase: ‘Som de Kent! Anglesos! Fuig, que no votarem aquí!’ M’hi acosto. Tots dos cabells blancs, fan pinta d’haver vingut aquí dalt a fer vacances. ‘Saps per què guanyarà el no? Perquè són més. Ara, ben callats i una mica espantats, però guanyarem. No en tinguis cap dubte.’ I té raó. Es veuen moltes més insígnies del sí que del no.
Tots s’alegren de saber que sóc de Barcelona. Per exemple, en Matt, uns trenta anys, que no té feina i fa campanya pel sí. Fa tota la pinta d’un intel·lectual d’esquerres. Barbeta Lenin i camisa de quadres. ‘No sé si em donarà feina, la victòria del sí. A les futures generacions, no en tinguis cap dubte’, diu mentre un vianant passa pel seu costat amb la samarreta ‘Hi ha una altra Escòcia possible’. La plaça es va omplint. Una senyora rossa de mitjana edat porta una samarreta amb una gran frase: ‘Que la teva tria reflecteixi les teves esperances, no la teva por. Nelson Mandela.’ D’esperança en té l’Steven, uns seixanta anys, jubilat. ‘La independència només és el començament. Parlo d’anar més enllà de l’estat del benestar, sí. I això, creu-me, no ens ho pot donar Westminster. Tots els governs que tenim són conservadors. Els escocesos no els votem mai, però els anglesos sí. Ells són més i guanyen. Jo votaré que sí per tenir finalment un govern que voto jo i que puc controlar. No en vull saber res, de Westminster. Això sí, Cameron ha complert el mandat democràtic i ha permès el referèndum. Tu t’imagines què hauria passat si no arriba a acceptar el referèndum? Seria del tot inconcebible. Inimaginable. Vaja, se’m fa difícil d’imaginar que algú pugui prohibir un referèndum, no creus?’
No.
Pujo al tren que em portarà a Edimburg, on dormiré aquests dies. Al meu costat, un home porta una insígnia del ‘Yes’ ben visible. Acabem parlant. I veig que coneix tots els detalls del moviment independentista català. Sap que ens hem manifestat en massa, que Rajoy no és Cameron i no ens deixa votar. I ho veu claríssim. ‘Si aquí guanya el sí, a Rajoy li serà molt difícil de justificar-se. De fet, encara que guanyi el no és molt difícil de justificar la seva posició.’ Seriosos, callats, els escocesos que fins ara m’he trobat els he vists disposats a deixar-se anar dijous a la nit. De moment, precaució, molta precaució, i molta educació per totes dues bandes: cap ni un dels entrevistats no ha tingut mai cap dificultat per haver expressat les seves opinions en favor, o en contra, del referèndum.
Una frontera podria moure’s dijous. Hi ha gent que mata, per això. Doncs aquí dalt s’ho prenen amb molta calma i educació. Com deia el poeta, aquí, nord enllà, ‘on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!’
Més cròniques des d’Escòcia:
Els barris obrers de Glasgow, decisius
‘No em puc imaginar que algú prohibeixi un referèndum’
‘Merkel dirà a Rajoy que no faci el ximple amb Escòcia’
Més informació:
Nervis al govern espanyol la vigília del referèndum d’Escòcia
Les preguntes clau del referèndum d’Escòcia
Xavier Solano: ‘Escòcia ja ha guanyat’
Editorial de Vicent Partal: Espanya negocia amb Escòcia: una gran notícia
Cameron, Miliband i Clegg signen un compromís de més autogovern a la portada d’un diari escocès
Els vídeos més divertits i compartits de la campanya del sí a Escòcia
