’14’, de Jean Echenoz

‘Dado que la Historia está por entero en cada hombre, por virtud de la experiencia individual, todo debe ser explicado.’ R.W. Emerson

Quan va començar la Gran Guerra el 28 de juliol de 1914, tothom creia que duraria molt poc, tan sols un parell de setmanes. Ningú no era conscient al principi del que passaria; encara menys els innocents que es mobilitzaven eufòrics portats per la inèrcia del desconeixement i la inconsciència. Com és evident, en moltes coses es varen equivocar; també en aquesta. Finalment, la Primera Guerra Mundial va acabar 4 anys després, l’11 de novembre de 1918, i portà unes conseqüències immediates esgarrifoses. El cost econòmic fou de més de 80 bilions de dòlars; el conflicte involucrà, malgrat estar centralitzat a Europa, totes les grans potències militars i avançades del món; i enfrontà, a base de triples aliances i triples pactes, més de 70 països. Portà espectaculars canvis polítics al mapa europeu, com per exemple la desaparició d’imperis que durant molt de temps havien regit la vida de moltíssimes persones i que tenien les arrels de la història ben agafades (com l’imperi rus, el turc o l’austro- hongarés, el qual es va desintegrar en nombrosos estats que hui n’inclouen d’altres, com ara Txecoslovàquia, Iugoslàvia, per suposat Àustria i Hongria). Però això, tot i ser molt important, no fou el pitjor. Com sempre, les persones en si són les que més pateixen. A la guerra participaren al voltant de 70 milions de militars, dels quals quasi 10 milions moriren, més de 7 milions desaparegueren, més de 21 milions foren ferits i més de 6 milions foren presoners; hi hagué al menys 20 milions de civils en règim d’ocupació militar, 10 milions de refugiats, 3 milions de viudes i 6 milions d’orfes…; unes xifres que la situen com la cinquena guerra més tràgica de tots els temps. Un esdeveniment esfereïdor (entre altres coses) perquè la tecnologia que es tenia i els materials dels quals es disposaven eren molt avançats per al tipus de lluita decimonònica que encara es realitzava, i això provocà de vegades situacions veritablement irracionals, mortaldats no només efectives, sinó també molt, molt desagradables.

Sembla impossible que amb tan sols 128 pàgines algú puga deixar constància de la cruesa, duresa i magnitud d’eixa guerra terrible. Doncs bé, Echenoz ho fa, i ho fa magistralment. Aquesta narració concentra en les seues poques pàgines el que passà durant aquells anys hostils. Com el propi títol, que ens situa en el context ràpidament amb només una data, l’autor condensa i fa explícita, amb moments fins i tot telegràfics, la contundència i l’essència del que significà eixa conflagració mundial, del patiment dels combatents, fins i tot de la seua brutal quotidianitat. Per moments, un torrent d’idees, de conceptes, d’adjectius, de paraules justes ens traslladen a dintre de la trinxera, a la pròpia batalla o a les estones tenses d’espera. Per moments, una escarida, mínima i més que suficient explicació ens commou l’ànima pel propi rigor de la descripció i pel que aquesta porta implícita. La meticulositat extrema, la descripció del detall més fútil és, moltes vegades, la que ens dóna el sentit de la tragèdia, la que ens provoca el fàstic, el trasbalsament o el terror; però també és la que, al mateix temps, ens il·lumina amb el coneixement.

És més que notable com l’autor deixa constància -amb allò suficient, no li cal més- del que va significar la guerra, de la ferocitat que mostrà, de la dura realitat del dia a dia en ella, de la veritat més espantosa i desmesurada. No sobra res –seria transparent-; però, per més que vulguem buscar, tampoc falta res. Els lectors som absolutament conscients en tot moment -jo diria que angoixosament conscients de vegades- del patiment de la gent, de les condicions de vida dels soldats, del dolor, de la pèrdua, fins i tot de la solitud dels que no han anat o ja han tornat ferits, ja que aquesta mínima expressió també la fa freda i descarnada, per més que notem el calor del dolor. Eixa fredor mecanografiada sembla una banalitat de la violència, però no ho és; és, paradoxalment, la que ens fa apreciar amb major amplitud el que està esdevenint a Europa en eixe moment.

Des de la visió particular dels personatges, com la microhistòria que estudia una part per explicar el tot, l’escriptor ens mostra, amb excel·lència no només literària, el que fou aquest tràngol que marcà la humanitat per a sempre. Quan pensem en la Primera Guerra Mundial (perquè ho hem estudiat, llegit o vist en pel·lícules o documentals), tothom té uns camins comuns que coneix, una sèrie de fites, de trets característics i de moments que la identifiquen. Des de l’armament utilitzat, les trinxeres, els terrors de la guerra, la convivència extrema (no només amb els companys sinó també amb insectes i animals), la mala o directament inexistent alimentació, el pànic, els gasos, les baionetes, la malaltia, la por, la mort… Doncs bé, totes aquestes fites identificatives es troben en aquestes pàgines. Com he dit al principi, i reitere, sembla impossible que, amb tan poca quantitat física documental com ocupa el llibre, puga haver-hi tanta informació, tanta comprensió de les situacions a dintre seu. Tot està ací, descrit amb les paraules justes, belles, dures i sempre mínimes. Eixa és la seua genialitat.

‘Tornaran tots vostès a casa, va prometre el capità Vayssière, alçant la veu en la mesura de les seues forces. Ara bé, un punt fonamental. Si moren homes a la guerra, serà per manca d’higiene. El que mata no són les bales…’