10.09.2014 - 06:00
Belén Murillo (Madrid, 1974). Un dia es va esborronar quan va escoltar la cançó ‘Paraules d’amor’ cantada per Ana Belén. De llavors ençà que s’interessa per la cultura catalana, per la política del país i pel català, que el parla des de fa més de deu anys. És de Madrid i va créixer a San Fernando de Henares. Amb el bloc ‘Boira de Madrid.CAT.EC‘, és una de les poques blocaires de VilaWeb originàries de fora del país, però també és una de les més integrades en la comunitat. Ara viu i treballa a l’Equador, però segueix amb atenció tot allò que passa a Catalunya. És coordinadora de l’ANC Equador i impulsora de la iniciativa ‘Madrilenys pel dret de decidir’, i ha organitzat els assaigs de la V que es van fer a Quito i a Madrid. Incombustible en tot allò que signifiqui reivindicació, la Belén anirà demà a Barcelona a la V de la Diada.
—Què us va fer acostar-vos a Catalunya i aprendre català?
—Tot va començar perquè em vaig enamorar d’una cançó, ‘Paraules d’amor’, de Joan Manuel Serrat. Vaig sentir-la per primera vegada cantada en català per l’Ana Belén, en una versió en què el Serrat cantava en castellà. La part castellana no em va dir res, però la part en català em va fer posar la pell de gallina.
—I què vàreu fer?
—Després vaig començar a escoltar música en català i a interessar-me per la cultura catalana. Amb el temps vaig tenir contactes més directes amb la llengua i vaig decidir d’aprendre-la des de Madrid. Més tard vaig fer la tesina doctoral en antropologia sobre cultura i música catalanes, sobre la Nova Cançó. Aquí va començar el meu pelegrinatge cap a Catalunya. Anava i venia sovint per veure concerts, entrevistar músics, cantants, intel·lectuals i periodistes.
—Quines músiques, a més de les ‘Paraules d’amor’, us van atreure?
—Quan ja m’havia interessat una mica per aquest món em van regalar tres cintes de casset antigues: d’Ovidi Montllor, de Lluís Llach i de Maria de Mar Bonet. Va ser com l’inici i, a partir d’aquí, em vaig posar a estudiar. Sempre anava amunt i avall, Madrid-Barcelona-València. Vaig arribar a fer mig milió de quilòmetres amb cotxe! Després ja vaig començar a anar a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d’Estiu. Sóc fidel a l’UCE dels del 2005; des d’aleshores no hi he fallat mai.
—I ja havíeu fet coneixences aquí?
—Bé, fins el 2004 vaig estar casada quatre anys a Madrid amb un català que no volia parlar català a casa. Jo només sentia el català per Nadal amb la seva família a Barcelona. Els meus cunyats sí que em parlaven en català i l’entenia molt fàcilment, tot i que llavors jo encara contestava en castellà. No va ser fins després del divorci que em vaig llançar a parlar la llengua sense vergonya. Llavors vaig començar a anar i venir per la tesina doctoral. També em va ajudar a deixar anar la llengua la feina d’atenció al client que feia des de Madrid, on jo havia de fer el servei en català.
—A Madrid, la gent del vostre voltant va entendre que us interesséssiu per la llengua i la cultura catalanes?
—La meva família no acaba d’entendre la dèria que tinc per Catalunya, ho veuen estrany. Però també tinc gent, amics i coneguts a Madrid, que no hi veu cap problema.
—Què els dieu als que no ho entenen?
—A l’única que intento explicar-ho és a la meva mare. Ella parla francès i l’ha estudiat. I li dic que igual que a ella li agrada aquesta llengua i aquesta cultura, tot i no ser francesa, doncs a mi em passa amb la cultura catalana.
—Heu fet de mestra al País Valencià durant un temps. Com vau viure-hi la qüestió de la llengua?
—Era curiós perquè n’hi havia alguns que eren molt catalanistes i alguns altres que eren molt espanyolistes. A Xàtiva, on vivia, és una zona molt valencianoparlant, tot es fa en valencià, però els mateixos que l’utilitzen molt poden ser molt espanyolistes. No hi té res a veure.
—Ara viviu a l’Equador. A Llatinoamèrica coneixen la situació de Catalunya? Com la perceben?
—Fa dos anys que treballo de professora a la universitat, a Quito, fugint com molts de la crisi europea. L’Equador és un país que avança molt i tracta molt bé els emigrants. I, pel que fa a Catalunya, hi ha anècdotes curioses: els taxistes sobretot et parlen del Barça, però també saben que a Catalunya es parla un altre idioma i que hi ha la qüestió de la independència. I, és clar, quan els explico que només volem votar ho veuen normal. Ningú no entén per què no ens deixen votar. Allà per qualsevol cosa una mica polèmica ja convoquen una consulta.
—Quina feina fan les ANC exteriors que hi ha per tot el món?
—Des de l’ANC d’Equador (i des de la resta d’ANC exteriors) pensem que una cosa molt important és fer visible el conflicte a fora, internacionalitzar-lo. Quan arribi el moment de la independència ens interessa que els països reconeguin Catalunya. En el dret internacional, si no et reconeixen fora, ho tens malparat. Per això treballem perquè ho conegui la gent i també les altes instàncies dels governs. Així no tenen només la versió de les ambaixades espanyoles. Des del Casal Català de Quito, del qual formo part de la junta des de fa uns mesos, volem treballar per això.
També des de fora es pot veure què passa al país amb una mica de perspectiva. Si ets fora i dónes suport al procés, els que hi ha al país segur que poden notar que no estan sols. Arreu del món s’han fet V i la gent de fora ho viu amb normalitat, sense problemes. Votar hauria de ser un fet normal.
—Tant a Quito com a Madrid heu impulsat l’assaig de la V de la Diada. Com ha anat?
—El 10 d’agost des de l’ANC Equador vam fer la V a Quito, a la plaça de la Independència. Érem uns deu de l’organització i ho vam començar a explicar a la gent del carrer i força d’aquests es van quedar a fer la V. Vam ser uns cinquanta, si fa no fa, i un centenar de persones van passar a informar-se i a signar per la campanya ‘Signa un vot’. I el diumenge passat vam fer també la V de Madrid. Vam convocar-la des de la iniciativa ‘Madrileños por el derecho a decidir’, creada l’any passat per fer la Via Catalana a Madrid. Enguany hem fet la V amb el suport d’Izquierda Castellana. I n’estem prou satisfets. Vaig inscriure Votecatalonia.org a la V de Madrid i en pocs dies ja tenia molta gent inscrita. Precisament explico ambdues V als últims apunts del meu bloc.
—Confieu que els polítics catalans posaran les urnes per votar el 9-N?
—Confio més en la gent que no en els polítics. Si els polítics acaben fent el que vol la gent, posaran les urnes. Veig els polítics més porucs que no pas la gent. La gent no hi té res a perdre, els polítics poden perdre la cadira. Sí que penso que no es podrà votar des de l’exterior. Jo el 9-N vindré a Catalunya a votar.
—En quin moment vau pensar que éreu independentista?
—Ho vaig pensar a Madrid fa deu anys: érem quatre companys fent la feina en català i la resta la feien en castellà. Els altres que sabien català parlaven en castellà entre ells, però quan jo arribava canviaven al català. Alguns dels meus paisans em deien: ‘Es que eres tu que los chinchas y les haces hablar catalán’, com si fos jo que els obligués a parlar en la seva pròpia llengua.
Quan havia d’explicar que els catalans no parlaven català per fer la punyeta, sinó que era la seva llengua i que, a més, no era l’única que sabien, va ser llavors que vaig pensar que això només s’arreglava amb un estat propi. A Madrid amb el castellà no passen aquestes coses i és perquè hi ha un estat al darrere. Seria absurd de preguntar a un madrileny per què parla espanyol. A Catalunya seria igual d’absurd preguntar per què parlen català si hi hagués un estat propi.
—Vàreu obrir el bloc a VilaWeb el 2009. Amb quina intenció?
—En principi el bloc es deia ‘Só de Madrid.cat’. Això de ‘so’ feia referència a la música, en homenatge a la Nova Cançó; però ho vaig escriure amb accent perquè vol dir ‘sóc’ en català antic. Després ho vaig canviar per ‘Boira de Madrid.cat’. ‘Boira’ perquè ara està tot una mica ‘emboiricat’. La intenció era fer un pont –no una tercera via, que no es malentengui– entre Madrid i Catalunya. Volia donar la visió d’un altre Madrid, un Madrid que és capaç d’entendre la situació dels catalans.
—I heu acabat fent coneguts a través del bloc.
—Sí, de fet el dia 12, l’endemà de la Diada, fem un trobada de blocaires. Comentarem la Diada, i ja que puc venir un cop l’any, ho aprofitem per veure’ns.
—No parleu solament del procés, al bloc. Només cal mirar les diferents categories que hi teniu.
—Tinc molts fronts oberts i si m’ha de definir una paraula és ‘reivindicació’. Per mi l’explotació, la dominació o la intolerància és un sol front. I llavors només cal fixar-se en qui ho pateix. Sóc vegetariana i animalista, també sóc feminista i profundament d’esquerres, d’aquella esquerra que defensa el lliure dret d’autodeterminació i sempre he defensat el dret a decidir dels pobles, ja sigui el basc, el saharià o el kurd. I molt especialment el català, és clar.
