Francesc Homs: ‘No hi ha cap sortida que no sigui fer una consulta el 9-N’

‘Això ho hem pactat entre tots, oi? No hem dit i repetit que aquest procés és un procés de tots i que la força està en el conjunt? Doncs en el conjunt és on s’han de prendre les decisions en cada etapa del procés.’ El conseller de Presidència i portaveu del govern, Francesc Homs, és molt clar sobre la manera com es prendrà la decisió després de la previsible suspensió de la convocatòria de la consulta pel Tribunal Constitucional espanyol. En aquesta entrevista diu que si es tractés de fer cas del TC ja no seríem on som. I que les tres coses més importants són aquestes: la mobilització popular, la unitat política i fer les coses ben fetes. Diu que aquest és el seu principal compromís i, alhora, el que li fa més por: el trencament de la unitat seria un ‘game over’ per al procés d’independència.

—El govern està disposat a fer la consulta digui què digui el Tribunal Constitucional espanyol?
—El govern està disposat a fer la consulta perquè hem acordat de fer-la. Un cop acordat, no podem pas dir que qui decideix si la fem és el Tribunal Constitucional. Estem convençuts que la consulta es farà. Simplement perquè hi ha un marc legal i una solvència jurídica que l’acompanya. Si haguéssim fet cas del TC el 2010, quan es va retallar l’estatut, ara no seríem on som. Aleshores també hi va haver formacions polítiques que van dir que s’havia d’acatar la sentència i que allò era el punt final de la reivindicació de l’autogovern. Però la majoria no ho hem fet.

—No us fa por de desobeir aquest tribunal…
—Al punt on hem arribat, no es tracta de si ens fa por. Nosaltres, només  estem compromesos a servir Catalunya i procurar fer les coses ben fetes. Sí que em faria por –si hem de parlar en aquests termes– fer les coses malament. Això no ens ho podem permetre. Em faria por que es trenqués la unitat que hi ha entorn de la consulta i de fer-la tal com és previst. Això a banda, res més.

—La preocupació per la unitat l’heu expressada en el compromís de pactar la resposta al TC amb la resta de partits pro-consulta. Si és així, sembla que no hi ha cap alternativa a posar urnes el 9-N…
—És que no hi ha cap sortida que no sigui fer una consulta i donar la veu al poble de Catalunya…

—El 9 de novembre?
—És evident. Això ho hem pactat entre tots, oi? No hem dit i repetit que aquest és un procés de tots i que la força està en el conjunt? Doncs en el conjunt és on s’han de prendre les decisions en cada etapa del procés. Ara som en una etapa que té per gran objectiu d’identificar si hi ha una majoria que legitimi la independència. Aquest és el gran propòsit. I això hem de fer en aquesta etapa. Per això vam acordar de fer la consulta el 9 de novembre.

—Quan es diu que cal fer les coses bé el 9-N, amb garanties democràtiques, a què ens referim exactament? Quines situacions cal evitar?
—Ara no en posaré exemples concrets perquè semblaria que hi veig inconvenients. Com a portaveu del govern, em correspon de dir que ho tenim tot a punt i que farem les coses ben fetes. Per una banda, hi ha la majoria política corresponent; i per una altra, hi ha tots els preparatius administratius i logístics fets. A partir d’ací, no és moment d’identificar exemples concrets de garanties democràtiques, que potser servirien després per a retreure’ns coses els uns als altres. De moment, convé que hi hagi una actitud positiva i un compromís amb la manera de fer les coses ben fetes.

—Teniu previst de crear un comitè d’observadors internacionals de prestigi pel 9-N?
—La vice-presidenta del govern de Catalunya ja ha expressat aquesta voluntat. Després aquests observadors han de voler venir. El govern cursarà totes les invitacions que calgui i els facilitarà la tasca. Això és al nostre abast. Que vinguin o no dependrà d’ells.

—El cas Pujol pot acabar d’enfonsar les expectatives electorals de Convergència. Pot ser que hàgiu decidit que l’única sortida és morir matant?
—No tenim pas l’ànim de fer les coses d’aquesta manera. Us puc dir una cosa. En aquesta hora decisiva per al poble de Catalunya, us ben asseguro que no pensen pas en Convergència, en primer lloc. No sé si fem les coses més bé o més malament; això ja ho jutjarà qui ho hagi de fer. Però hom no ha maldat tota la vida per arribar a aquest moment històric per dedicar-se a mirar-se el melic. Això nosaltres no ho fem. Ara és l’hora decisiva de tots. No és l’hora de pensar en les sigles del partit ni en què hi guanyaré o què hi puc perdre. Malament rai si féssim això. De moments com aquest, la història ens ensenya que no n’hi ha pas cada dia, ni cada setmana ni cada gaires anys. Ens hem de centrar en allò que tenim davant i no pensar en les sigles del partit.

—Heu descartat l’opció de les eleccions avançades amb caràcter plebiscitari? Quins inconvenients té aquesta opció?
—Comprendreu que si jo ara especulés amb aquesta opció, algú podria pensar que ja m’he desdit de la que és ‘la’ opció: votar el 9 de novembre tal com hem acordat. Potser això explica que ara ja no se’n parli tant. Per principi, quan s’és en un procés d’aquestes característiques s’han de tenir totes les opcions possibles. Però ara només hi ha una opció, que és poder votar el 9 de novembre.

—Considereu necessari un govern d’unitat per a encarar els pròxims mesos?
—Ja ho consideràvem des del principi de la legislatura. Aleshores no va ser possible. Però ara potser ja hi ha les condicions que ho fan possible. La nostra disposició és prou sabuda i n’hem d’acabar de parlar amb aquells amb qui seria possible, que és la gent d’Esquerra. Però també amb més gent si és per fer un govern d’unitat en els termes que exposeu.

—Què aportaria un govern d’unitat en aquest moment?
—En moments excepcionals, com els actuals, s’han de fer coses excepcionals. En bona part ja se’n van fent, de coses excepcionals. És evident que si el procés va endavant –que hi anirà–, continuarem fent coses excepcionals. I encara més que les que hem fet fins ara. Si ho repasseu, veureu que no hi ha hagut cap procés com el nostre en un context que no sigui de guerra o d’acords. Un escenari purament democràtic com el nostre amb un estat espanyol absolutament en contra… jo no en sé identificar cap més. De manera que el nostre cas demana una gran excepcionalitat en la gestió.

—Sembla que a Escòcia pot acabar guanyant el sí a la independència. Quin impacte tindrà això a casa nostra i per als nostres interessos a Europa?
—El procés escocès ja n’ha tingut, d’impacte. Ells poden votar amb l’acord del govern britànic i això ha fet més evident l’actitud del govern espanyol. El mirall escocès ja ha fet la seva funció: ha marcat la diferència d’actitud democràtica entre els governs espanyol i britànic. Evidentment, si el resultat al final és favorable a la independència, una de les coses que serà interessant de veure és com considera el resultat la senyora Merkel –per posar un exemple–. És evident que no hi haurà cap líder europeu que negui el resultat.

—Però, a banda l’exemple internacional, pot afavorir el decantament cap a la independència d’aquells que encara no creuen que sigui possible?
—El problema, en majúscules, de l’estat espanyol és que hi hagi dirigents polítics que considerin que la democràcia divideix. Per mi, aquest és el problema més greu. Pensar que en un context democràtic cal posar límits a l’expressió de la voluntat popular, això em sembla precisament contrari a la lògica de la democràcia. Aquest és el problema més gros de l’estat espanyol. Que es presenti la democràcia com una amenaça, cosa que hauria de ser completament al revés.

—Quina resposta rebeu d’Europa? És gaire negativa?
—Per la meva experiència, constato que cal situar tota aquesta mena de declaracions que es fan des de la Unió Europea en el terreny de la dissuasió. Es tracta de dissuadir que aparegui un nou estat d’Europa. El que sigui: Escòcia, Catalunya… Cal recordar que l’últim país que s’ha incorporat a la UE és el resultat d’una guerra. És impossible que el projecte Europeu expulsi un país que ha esdevingut estat per la via democràtica. Això seria la fi d’Europa com a model de convivència democràtica, cosa que ha estat un èxit a la segona meitat del segle XX. Per tant, jo situaria aquestes declaracions en el terreny dissuasiu. Però Europa també ens ha demostrat la seva capacitat pragmàtica d’integrar situacions ben difícils.

—Però, en canvi, hi ha molts governs que s’han interessat per la situació. Quin missatge us fan arribar?
—En general, els governs estatals són poc receptius a la creació de nous estats. Aquesta és la recepció que hom s’emporta, no tan sols escoltant les declaracions públiques, sinó també en la comunicació més de proximitat que tenim. Ara, ho torno a dir: això cal posar-ho en contrast amb el que ha passat aquests darrers vint anys o trenta al continent europeu. Hi ha hagut una eclosió d’estats. I, per tant, cal situar aquestes declaracions en el terreny de la dissuasió. La realitat després és una altra.


—Hi ha cap estat que hagi assegurat el reconeixement de l’estat català quan es declari la independència?
—No. Et diuen que t’ho guanyis. Això si parlem de governs d’estats. En l’àmbit no governamental, la majoria de persones i d’entitats que tenen un tarannà democràtic no comparteixen les consideracions que fan els estats. En el terreny governamental, la gent és molt prudent. Hi ha un principi que els governs europeus respecten escrupolosament: si al final hi ha una voluntat expressada democràticament, quan es concreti no es pot fer res més sinó reconèixer-la.

—Us fa por que aquestes setmanes vinents no esclati algun nou escàndol que doni munició als contraris de la consulta?
—Estic ben tranquil, en aquest sentit. Sobretot per una cosa: ells es creuen la dita de ‘mort el gos, morta la ràbia’. Quan dic ells, vull dir els governants espanyols. Encara no han entès, a hores d’ara, que aquest procés és un procés de la ciutadania. És molt trist que no ho hagin entès. Em sembla que el cas Pujol, que evidentment té una afectació en la gent –per sentiment de pena o perquè estem dolguts–, no atura de cap manera la voluntat de la gent d’anar endavant. Ho veurem aquest Onze de Setembre mateix. Si algú es pensa que per aquesta classe de maniobres s’atura tot, realment no coneix el poble de Catalunya ni l’abast d’aquest moviment tan extraordinari que vivim. Per això estic absolutament tranquil com a responsable del govern de Catalunya i com a membre de Convergència.

—Entre el 1996 i el 2003, vau ser director general d’Afers Interdepartamentals del Departament de la Presidència. No vau sospitar mai res dels diners de la família Pujol a l’estranger i dels seus negocis?
—La veritat és que no. Però ni aleshores ni fins aquest mes de juliol. Jo havia observat de prop la vida que portava el president Jordi Pujol i us puc assegurar que, com és públic i notori, no era abocada a l’ostentació. Si t’has de guiar per les impressions, aquesta vida austera hi era, en Jordi Pujol. O, si més no, no ostentosa. Ningú no va veure mai el senyor Pujol en un iot de luxe ple de servents… per posar una caricatura. És evident que de sospita no en tenia cap. Us asseguro que si n’hagués tingut no m’hauria quedat plegat de braços.

—Demà passat s’ha convocat la V a Barcelona. De què ha de servir?
—És una acreditació de força. És una acreditació que darrere d’aquest procés hi ha el poble de Catalunya. I és aquell punt d’embranzida en el tram final que és decisiva. Si no hi hagués una mobilització potent, de la mateixa manera que si no hi hagués unitat política, s’acabaria tot plegat. Mobilització popular i unitat política són condicions ‘sine qua non’. Com es deia en els jocs de marcians quan érem petits, això seria un ‘game over’. S’hauria acabat.

—El govern es trobarà forçat a fer la consulta el 9 de novembre si la V és un èxit rotund?
—Escolteu, nosaltres ja estem del tot compromesos a fer la consulta del 9-N. Sabeu què vull dir? Em sembla que és evident. Som el govern de la consulta. Si feu l’anàlisi política pertinent, veureu que som els més interessats a fer la consulta. Pregunteu-vos: de tot el panorama polític, qui té més interès a poder fer aquesta consulta? Hi ha molta gent que en té ganes. No ho qüestiono. Però n’hi ha uns que en tenim més ganes que ningú i som els membres del govern de Catalunya, que té aquest encàrrec del poble que governa. Això és molt evident. No és que algú ens pugui forçar, sinó que estem absolutament compromesos amb aquest camí.

—Per què feu política? Hi vau entrar amb la independència a l’horitzó?
—Això és prou sabut. Sí. Per la idea de Catalunya. Si jo hagués nascut a Lió, a França, o a Valladolid, a Espanya, no crec que hagués fet política. Amb això diria que ja queda tot dit. Es tractava de garantir la viabilitat de Catalunya com a poble i com a nació. Això requereix uns instruments. Fins fa pocs dies pensàvem que Catalunya era possible com a poble i nació en el marc de l’estat espanyol. Hem constatat que això no és possible. Per tant, és lògic que vulguem disposar d’allò que tenen tots els pobles i nacions del món.

—Què fareu si s’aconsegueix la independència, continuar fent política per a construir l’estat?
—Ja us asseguro que si aconseguim la independència hi haurà molta gent més preparada que jo per a posar-se al capdavant del país. A la vida no s’ha de dedicar tot el temps del món a la política. Almenys així és com jo ho veig. Jo ja he cobert una etapa. Si l’acabem amb la independència, em sentiré ben pagat.