08.09.2014 - 06:00
Per explicar l’enorme emigració d’irlandesos pel món es diu sovint que a qualsevol racó del planeta es pot trobar un pub irlandès. Hom pensaria que, amb la gran profusió de McDonald’s, també es podria dir una cosa semblant respecte dels escocesos. Més enllà de la broma, en el decurs dels últims segles, i per molt diversos motius i circumstàncies, milers d’escocesos han hagut de deixar el país per cercar una vida millor, d’Amèrica a Oceania.
Sens dubte, el cas més clar d’aquesta diàspora és el de Nova Escòcia, una província atlàntica del Canadà on, a més del nom, hi resta l’única comunitat de parlants nadius de gaèlic escocès fora de les terres altes i les illes nord-occidentals d’Escòcia. Són pocs centenars, però amb la voluntat del govern regional i la tasca esforçada i abnegada d’un grapat d’entusiastes militants s’intenta que la flama d’aquesta llengua i cultura tan feble no s’apagui a la riba occidental de l’Atlàntic.
Una d’aquestes persones és Catriona Parsons, nascuda a l’illa de Lewis, a les Hèbrides Exteriors escoceses, en un poblet anomenat Aiginis. Casada amb un nord-americà, el 1963 es va traslladar a viure als EUA, on va descobrir que a la regió de Nova Escòcia encara hi havia parlants de la seva llengua d’infantesa. ‘Nova Escòcia és l’únic lloc fora d’Escòcia on encara pots trobar parlants nadius de gaèlic i un sentiment de comunitat gaèlica –explica–. Els primers escocesos van arribar-hi amb el vaixell Hector el 1773 i van atracar a Pictou’, fugint de les conseqüències de la batalla de Culloden (1746) i, sobretot, de les terribles Clearances, els desplaçaments forçats de població a les terres altes escoceses.
A Nova Escòcia, Parsons es va implicar en els cursos d’estiu del Gaelic College de St. Ann’s, a Cap Bretó, i quan li van demanar que ensenyés gaèlic al Departament d’Estudis Celtes de la St. Francis Xavier University a Antigonish, no s’ho va pensar dues vegades i s’hi va traslladar.
Aquest petit municipi amb senyalització bilingüe és cada juliol escenari dels Highland Games més veterans i importants fora d’Escòcia. De la seva oficina estant, Parsons destaca la fermesa de la província per a ‘preservar i perpetuar’ la llengua i cultura gaèliques. Especialment amb la creació, el 2007, de l’Oficina d’Afers Gaèlics de Nova Escòcia, formada per ‘un petit equip, però amb una gran tasca’. Ara mateix són cinc persones, entre les quals ella mateix, que veuen progressos a escala comunitària fins fa algunes dècades inimaginables: vuit escoles ofereixen la llengua com a matèria curricular i moltes més proposen, com a alternativa a història, un curs d’estudis gaèlics, en què es destaca la història i la cultura dels escocesos a Nova Escòcia. ‘És part del mandat del govern de Nova Escòcia de donar suport a les diverses cultures presents a la província: la mi’kmaq, l’acadiana, l’africanocanadenca i l’escocesa.’
Aprofitant que té una cama a cada banda de l’Atlàntic i els ulls fixats en la diàspora escocesa escampada per mig planeta, és interessant de preguntar a Parsons sobre el referèndum d’independència d’Escòcia per a ensumar com viuen la data del 18 de setembre els ‘altres escocesos’. ‘Els descendents dels escocesos que foren expulsats de les seves terres ancestrals a les Highlands i illes d’Escòcia tenen una llarga memòria i solen conèixer bé la seva història. Estic convençuda que, si poguessin votar [en el referèndum], optarien pel sí a la independència.’
Una altra qüestió, matisa, són els expatriats, la gent com ella nascuda a Escòcia i que ha emigrat al Canadà o hi és per qüestions laborals: ‘No poden votar, però de les converses que hi he tingut, en dedueixo que la gran majoria també són partidaris de la separació. Potser perquè des de la distància no temen les conseqüències adverses que es preconitzen des de la campanya del no.’ Aquesta mateixa actitud, Parsons l’ha detectada en les comunitats escoceses d’Austràlia i de Nova Zelanda, que va visitar el gener i febrer passats.
‘Personalment, si tingués vint anys o trenta menys, ara mateix seria segurament a Escòcia treballant per aconseguir la independència! Crec sincerament que els escocesos han marcat sovint la diferència a l’hora de millorar i fer prosperar els països del món on han emigrat. Per què no ho poden fer, doncs, al seu país?’
Notícia relacionada:
Quan Escòcia es va jugar la independència a la selva de Panamà (1-9-2014)
