05.09.2014 - 06:00
Lectura d’estiu? ‘L’Odissea’. L’episodi comentat: el cant de les sirenes. Ulisses obliga els seus mariners a tapar-se les orelles, i ell resta estacat al pal major del vaixell. Una prova que han de superar tots aquells qui vulguin arribar a Ítaca. Carles Campuzano és diputat de CiU al congrés espanyol. Interessat i dedicat a qüestions socials, forma part de l’ala socialdemòcrata de CDC. Per ell, el futur del partit exigeix una ‘refundació’, amb una estació imprescindible en les primàries. Creu que fins ara per CDC ‘ha estat molt còmode, intel·lectualment parlant, beure de les idees de Pujol. Potser hem viscut de bicoca’, diu. Per ell, és el moment de superar-ho.
—Què hi fa actualment un socialdemòcrata a CDC?
—Segurament, igual que l’any 1974. Moltes persones de tradició socialdemocràcia varen fundar CDC o s’hi van incorporar des del PSC-R. L’espai polític que sempre ha volgut representar CDC és el reformisme social, i a Europa l’han representat tres tradicions: la socialdemocràcia, els liberals progressistes i la democràcia cristiana. A CDC hi conviuen aquestes ànimes, des dels inicis fins ara. En aquesta crisi la tradició socialdemòcrata ha de guanyar pes. Hem de poder garantir que, amb independència de la família on es neix, hi hagi possibilitats de prosperar en el decurs de la vida.
—Us sentiu representats dins el partit, amb les polítiques actuals?
—Les polítiques són determinades per dues circumstàncies concretes: l’una és la crisi, que ha originat una enorme caiguda dels ingressos fiscals, i l’altra és que les capacitats de Catalunya per a poder decidir en aquesta matèria és escassíssima. Les polítiques de reducció del dèficit públic són imposades per Madrid. El marge que tenia la Generalitat per a fer una política pressupostària diferent era pràcticament zero.
—Però CiU ha defensat l’austeritat.
—Per això, en tot cas, criticaria la primera legislatura a la Generalitat; perquè, amb certa ingenuïtat, es va pensar que la política d’austeritat ajudaria a sortir de la crisi. Hi va haver un discurs polític, no tant la política en concret, que va traslladar a l’opinió pública una percepció de partit poc compromès amb l’estat del benestar. No es va saber gestionar bé la qüestió de la PIRMI, per exemple, es va fer molt malament. Ara, s’ha de tenir clar que la millor defensa de l’estat del benestar és la reforma, i a Catalunya hi ha una esquerra molt conservadora que es nega a acceptar que no es pot preservar el model actual amb polítiques d’abans de la globalització, i l’impacte de la tecnologia en els llocs de treball.
—En aquest espai que defenseu, heu cridat a la incorporació de socialistes que ja no se senten identificats amb el PSC. Ara per ara però, això ho aconsegueix ERC.
—No sé si ho aconsegueix ERC. Jo tinc molts coneguts i amics socialistes que avui estan molt desemparats. Gent que defensa els valors del progrés i la igualtat social, però no entén ERC com un partit seriós i amb mentalitat de govern. I, per tant, aquí hi ha oportunitat molt gran d’atreure gent amb ganes de participar en una idea d’un país lliure i societat justa.
—Els republicans, socis actuals del govern, han assegurat que no pactarien res més amb CiU si no es feien sortir les urnes al carrer, digui què digui el TC. Veieu una sociovergència a curt termini? Per aprovar el pressupost a final d’any, per exemple.
—Abans d’això, hem de recordar que l’amenaça més important llançada sobre del procés sobiranista, la va fer l’ex-president espanyol Jose María Aznar. Va afirmar que abans es dividiria Catalunya que no Espanya. Per tant, aquestes setmanes vinents faríem bé, tots els partits, de no donar-li la raó. Passi què passi, la resposta ha de ser tan unitària com sigui possible.
—No direu si sou partidari o no de posar les urnes malgrat la prohibició del TC.
—Sóc partidari de dues coses: que la resposta sigui unitària i que allò que fem sigui seriós.
—I això què vol dir?
—Que quan ho expliquem al món i a la societat tingui totes les característiques que ha de tenir una consulta de veritat. Si no, no té sentit. Però repeteixo, el fet important és que ens posem d’acord. I que si la consulta no s’acaba fent no sigui pels problemes de Catalunya, sinó perquè el govern espanyol hagi decidit de fer tant com pugui per impedir que els catalans vagin a votar i siguin escoltats.
—CiU haurà de tenir una posició per a negociar. I ara sentim que la consellera Ortega i el conseller Espadaler es neguen a fer la consulta si el TC la prohibeix; i en canvi, el coordinador general de CDC, Josep Rull, diu que les urnes es posaran al carrer.
—Hem d’evitar d’accentuar la sensació de divisió.
—Però hi és o no?
—Avui hem de posar l’accent en la idea que sense unitat no hi ha resposta intel·ligent possible a allò que volem fer, i sense serietat no podem respondre al desafiament que es presenta. Una altra cosa és el soroll que som capaços de fer, tots plegats, amb les preguntes dels periodistes, però la qüestió de fons és la unitat i la serietat.
—Però no contesteu.
—Sí que contesto, unitat i serietat. No vull afegir més confusió a la que ja hi hagut aquestes darreres setmanes. Ara hem de treballar per la unitat, perquè la resposta que donin CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, la CUP i fins i tot el PSC, en el desafiament que l’estat farà a la voluntat democràtica del parlament, sigui unitària. I afegeixo, la resposta ha de ser intel·ligent i seriosa. Si no, afegirem frustració a la frustració que el país porta acumulada.
—Com es veu el procés des de Madrid? Duran continua essent la cara visible de CiU al Congrés, tot i haver estat la veu discordant en aquest procés.
—L’avantatge dels diputats que som a Madrid és que tenim també una consciència molt clara de les capacitats que té l’estat per a enfrontar-se en aquest procés, de les fortaleses que té i també d’algunes febleses de Catalunya.
—I això què vol dir?
—Que a vegades el moviment sobiranista ha tingut una mirada massa ingènua, pensant que seria un procés fàcil i senzill, i que amb la il·lusió de la gent n’hi hauria prou per avançar. I la il·lusió és imprescindible, és condició necessària, però no condició suficient.
—En què penseu quan dieu això?
—Doncs que la independència no és per a impacients, i tenir pressa és magnífic per a l’agitació a internet, però no per a fer política. I cal ser conscient de la força dels altres i d’algunes de les nostres febleses, tenir més astúcia de la que hem demostrat durant els anys. I això té molt a veure amb la idea de la unitat. Espanya va tenir una crisi molt gran el 2012, però continua essent un estat important al món. Agradi o no. Menysprear-ho té un punt d’ingenu o de ridícul.
—Montoro va comparèixer al Congrés per parlar del cas Pujol. Una de les frases que va dir: ‘Al mateix temps que CiU s’atrevia a desafiar l’estat, se’n lucrava.’ Quan parleu d’innocència per part de qui encara l’envit penseu en això?
—No, penso que un estat utilitzarà tot allò que té a l’abast per evitar el pitjor que li pot passar: que una part d’allò que entén que és el seu territori marxi. L’actitud de Montoro va ser més pròpia d’un inquisidor que no d’un ministre d’una democràcia. La confessió de frau fiscal d’un ciutadà que ha estat políticament molt important s’ha d’afrontar d’una altra manera. I veiem això. Hi ha moltes coses que no percebem i que l’estat té capacitat d’activar.
—L’estat no es podria agafar a aquests casos si no haguessin passat.
—És evident, no hi ha excusa, ni pot haver-hi perdó d’entrada. El president Pujol va confessar una cosa molt greu, i no solament ha donat munició fàcil perquè els contraris a la llibertat de Catalunya la utilitzin a discreció, sinó que ha trencat la confiança de molta gent que els darrers quaranta anys havíem confiat en ell. I aquest és el fet més greu.
—La seva estratègia de defensa personal és contrària als interessos del partit ara mateix?
—Com més aviat s’hagués explicat, millor per a ell per a mirar de minimitzar el dany moral comès, i també per a CDC. Però segurament ara Pujol resta a les mans dels advocats que defensen interessos de gent del seu entorn, amb alguns altres afers judicials. I, dissortadament, pesaran més aquests que no el propi interès i el de CDC, o el de la llibertat de Catalunya.
—En aquesta situació, Rull va reclamar una refundació de CDC. Quan?
—No pot esperar, i segurament ha de començar a concretar-se aquests mesos. Molt clarament abans de les eleccions municipals.
—Parlem doncs d’un congrés de CDC abans del maig?
—Els nostres alcaldes demanen, per poder afrontar amb garanties d’èxit les eleccions, que CDC hi arribi havent fet net, amb foc nou i cares diferents. Amb la motxilla com més lleugera millor.
—Però aquest cap de setmana hi haurà consell nacional per a ratificar un càrrec que ha estat posat a dit. Com en la vella escola. Això ha de canviar?
—Per resoldre la crisi originada per la retirada definitiva del secretari general del partit i a poques setmanes del 9-N, un congrés o un procés democràtic com Déu mana no era factible. Les forces s’havien de concentrar en la consulta. Ara, a parer meu l’elecció del nou secretari general de CDC, en el congrés que es faci, ha de ser a través de primàries. Si som partidaris del dret de decidir dels catalans, hem de ser partidaris també d’escollir el secretari general a través de tots els militants. Els partits polítics són organitzacions on hi ha d’haver més democràcia. I això també significa donar més poder als electors a l’hora de triar els candidats que es presenten a la Generalitat, als ajuntaments i al congrés espanyol.
—Heu escrit que en l’època del pujolisme CDC va dependre massa del líder. Ara hi ha partit?
—Els set anys d’oposició, van demostrar que CDC era alguna cosa més que Pujol. I els batlles i batllesses de CiU en són la millor expressió. Hi ha partit, és clar. Una altra cosa és que, intel·lectualment parlant, per CDC ha estat molt còmode de beure de les idees que Pujol i la seva generació. Hem viscut de bicoca amb aquestes idees. I s’ha de construir un nou relat que sàpiga interpretar el moment polític social i econòmic de Catalunya, que va més enllà del sobiranisme i que té a veure amb els grans canvis que han succeït el món els darrers trenta anys. CDC ha de ser capaç d’apuntar els camins a recórrer en els temps que vénen, i ho hem de fer sense trobar-nos intel·lectualment atrapats en les idees de Pujol. Necessitem superar-ho, és fonamental si volem alliberar-nos de l’ombra allargada del president Pujol i volem ser un partit que respongui als desafiaments del temps històric que ens toca de viure.
—Quan un partit nacionalista aconsegueix la seva màxima, que la nació que defensa assoleixi l’estat, quin futur té la ‘Casa gran del catalanisme’? Tindrà sentit CiU si abans no es defineixen unes línies ideològiques com en un país normal?
—El catalanisme històricament ha tingut èxit perquè els debats d’un país normal, els ha tingut malgrat no ser-ho. La generació de Prat de la Riba va aconseguir la Mancomunitat i van engegar una política educativa, no van esperar a l’autonomia. Avui hem de ser capaços de tenir aquestes discussions.
—Hi són?
—Una de les crítiques que ens hem de fer, a CiU i també al tripartit, és que des de principi dels anys 2000 hi ha qüestions clau per al futur del país que no s’han pres seriosament.
—Pel discurs nacional?
—No, la mateixa gent de la Mancomunitat va demostrar que és perfectament possible un discurs nacional molt potent i al mateix temps fer polítiques de transformació del país. Però no s’hi val a dir que hi ha temes que els discutirem el dia que siguem independents, si no que ho hem de fer ara. El món va molt ràpid i no podem esperar, primer perquè no serem independents demà passat i perquè la prosperitat del país també té a veure amb les idees i decisions que es prenguin avui. El catalanisme no pot ser una excusa per a no abordar determinades qüestions. Ha tingut èxit quan ha vinculat totes dues coses.
—Sou més de la Mancomunitat que no de la Segona República.
—Podríem dir que trobo més atractiu en el centenari de la Mancomunitat, que en la celebració del Tricentenari. Sóc més del Noucentisme que no del romanticisme.
