03.09.2014 - 06:00
Gemma Pasqual (Almoines, la Safor, 1967). És escriptora de literatura infantil i juvenil. L’últim llibre que ha publicat, ‘Xènia, tens un Whatsapp’, ha estat un èxit. I fa poc que ha rebut una bona notícia: el seu llibre ‘La Mosca, assetjament a les aules’ farà les amèriques perquè es traduirà a l’Amèrica Llatina i als Estats Units. En aquesta entrevista, l’escriptora explica les dificultats que el govern valencià posa a la llengua i la literatura en català, però també remarca amb optimisme que es publica més que mai. Sobre això, subratlla especialment la tasca de les associacions, que, com diu, ‘han de fer tota la feina que no fa l’administració’. Pasqual escriu un bloc a VilaWeb des del 2008, un espai que va obrir per ‘posar un granet de sorra al catalanisme de VilaWeb’.
—A més de la història en si, els vostres llibres sempre porten una denúncia. És una premissa?
—Jo faig això que s’anomena novel·la social i sempre pense que quan els jóvens llegeixen un llibre és important que aprenguin coses i sàpiguen què és el que jo penso d’aquestes coses. I sempre pense que el que faig jo són novel·les, però si tinc un missatge, sempre el vull incloure.
—Quina resposta heu rebut del llibre ‘Xènia, tens un Whatsapp’, que ens parla de tecnologia?
—Estic al·lucinada. Ha sigut un èxit i la primera edició es va acabar de seguida. És una novel·la d’amor, tot i que parla de les noves tecnologies i com influeixen als jóvens. Però el que és sorprenent és que jo pensava que anava adreçat a una sola franja d’edat, als adolescents, però no. Cada edat hi ha fet la seva lectura. Al final la resposta ha estat genial. Als jóvens els agrada molt i als professors també, una cosa que és difícil que passi. I, després, m’he trobat més gent que també els ha agradat: dones de 30 anys, senyors de 70… Sembla que quan ens enamorem, les papallones aquestes de l’estómac són igual per a tots. I el Whatsapp sembla que també l’utilitzem tots per igual. Sempre esperem el missatge de la persona que estimem.
—Un dels vostres llibres farà les amèriques.
—Estic molt contenta, el meu llibre ‘La Mosca, assetjament a les aules’, el traduiran. És una cosa que no passa cada dia. Sí que tinc dos llibres a Itàlia, però el mercat americà és complicat. Estic molt il·lusionada.
—Heu fet un homenatge a Vicent Andrés Estellés amb el llibre ‘La rosa de paper’. Com s’explica un autor com aquest a infants i joves?
—És complicat. M’ho van proposar a propòsit de l’any Estellés, però crec que Estellés és per a tota la vida. Aprofitant el poema ‘La rosa de paper’ vaig escriure un conte, fent que sigui l’autor el protagonista, ubicat en la seva època. Despullo Estellés completament, sobretot en la seva part més política. És un llibre que parla clarament de la censura, però d’una manera molt infantil perquè els nanos ho entenguin. He fet un Estellés xiquet i pròxim als petits. D’aquesta manera, quan siguin més grans i l’estudiïn, ja el coneixeran com a personatge.
—Com es fa per enganxar els joves a la literatura?
—És difícil. pense que els nanos han de llegir a l’escola perquè si no, no llegirien. Això és una premissa. Jo no sóc una experta, perquè no sóc professora, però trauria la literatura de l’assignatura de llengua perquè la literatura és una cosa divertida i amena. Hi hi ha unes tècniques que són imprescindibles per enganxar els jóvens, que és que la novel·la ha de tenir ritme i han de parlar de tot. No hem de pensar que perquè són joves només han de parlar d’aventures. En el meu cas, he parlat de la guerra d’Iraq, del Whatsapp o d’Estellés
—En quina situació veieu la literatura en català al País Valencià?
—Sóc una de les representats de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià i veig que estem publicant més que mai, que la qualitat és molt bona, que hi ha molta gent jove publicant i la literatura al País Valencià és d’una qualitat magnífica. Des de l’Associació cada any publiquem un llibre que apunta tota l’obra publicada i de veritat que n’hi ha molta i molt bona. Això sí, tenim un problema, que és l’administració, que, per començar, creu que escrivim en una llengua que no té nom. No ens deixen utilitzar el nom de la nostra llengua. Ens estigmatitzen, ens treuen tota visibilitat, no tenim mitjans de comunicació en català i això és un problema molt greu. Crec que la nostra és una literatura combativa i malgrat tot el que ens volen fer, estem aquí. I tenim uns aliats molt bons que és l’escola i els professors en català.
—Sou optimista.
—Sóc escriptora en català, sóc autònoma i al País Valencià. Si no sóc optimista, ja em diràs. Pense que no hi ha una altra opció i, ara més, amb el procés de construcció nacional del Principat, que jo espere que acabe bé i que siguem independents. Això ens ajuda al País Valencià perquè tindrem finalment una llengua amb un estat.
—Així, no creieu que hi hagi desconnexió entre el País Valencià i el Principat si parlem de literatura?
—Tenim un problema de distribució. Moltes vegades et trobes amb coses tan estranyes com que un llibre fet a Barcelona ha d’anar primer a Madrid per arribar després al País Valencià. Però en el meu cas, jo no he trobat mai aquesta distinció: jo publique tan en editorials del País Valencià com en les del Principat. Sé que hi haurà companys que em diran que ells sí que tenen problemes, i segur que tenen tota la raó, però jo no m’hi he trobat. Per exemple, la ‘Xènia’ l’hem fet a Barcelona i s’està venent al País Valencià perfectament. I quan és al revés, passa igual.
—Quina tasca fa l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià?
—Fem el que no fa l’administració. És a dir, tot. Representem els nostres associats, fem que es visualitzin, però, a més, hem de buscar els recursos per poder fer actes. Una de les coses que hem fet és la setmana del llibre a València, que l’anomenem la Plaça del Llibre. Ho hem fet juntament amb Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors del País Valencià i el Gremi de llibreters de València. Els nostres recursos són escassos, però sí que cada vegada fem més coses, també denunciem tots els atacs a la cultura i a la llengua catalana. Formem part de la societat i intentem que siga visible. Al País Valencià no tenim més remei que ser tots una pinya i és el que som. Nosaltres tot això ho fem per la llengua, per la cultura, per la literatura. I també defensem els drets laborals, perquè som professionals d’una llengua. Jo sempre dic que sóc una obrera dels mots.
—Seguiu el procés de prop i sereu a la V de Barcelona. Com creieu que afectarà el País Valencià?
—Sóc independentista des de petita i sempre he cregut en els Països Catalans i en la meua nació sencera. Evidentment, no és possible que tota la nació siga independent alhora, però estic molt contenta que un tros de la meua nació, com és el Principat, puga ser independent. Això sí, al País Valencià pagarem el rebre, com sempre. Des de l’estat espanyol s’endurirà la repressió. Però també pense que serà bo. Tindrem una llengua amb estat darrere i pense i demane que la Catalunya independent ens ajude, ens defense, ens done la nacionalitat i estiga al nostra costat. També veig que la gent del País Valencià s’adonarà que l’estat espanyol no ens aporta res, al contrari. A més, la relació econòmica entre Catalunya i el País Valencià és natural i els mateixos empresaris ho diuen.
—Recomanaríeu un llibre?
—D’enguany, diria el de l’Empar Marco i l’Esperança Camps, la novel·la ‘Vertigen’. Expliquen el que ha passat a la televisió valenciana i és molt interessant i ho relaten d’una manera molt amena.
—I un autor?
—Jaume Cabré. Per mi és un ‘crack’. No em decepciona ni com a escriptor ni com a persona.
—Teniu un bloc a VilaWeb des del 2008. Com va ser que el vau obrir?
—Era una obligació. VilaWeb, i més en aquella època, era dels pocs diaris que teníem en català d’aquestes característiques. I sobretot era una manera, pagant pocs cèntims, de posar un granet de sorra al catalanisme que fa VilaWeb. I ara sí que és més habitual al Facebook, però abans només hi havia el bloc. Era una manera de visualitzar-me com a escriptora perquè aquí gairebé no tenim mitjans i amb el bloc podem escriure directament i també és una manera molt immediata de comunicar-te amb el teu públic. També és una manera de fer pinya com a escriptora i com a catalana al País Valencià.
—Seguiu els altres blocaires de VilaWeb?
—Sí, és un costum cada matí. Llegeixo molt els companys blocaires. Són gent molt interessant, i els temes que tracten són temes que m’agraden.
