31.08.2014 - 06:00
La defensa de l’independentisme que va fer el PSAN des d’una posició minoritària des de la dècada del 1970 s’ha convertit, al cap de quaranta anys, en una opció majoritària al Principat. El mateix Josep Guia, dirigent i fundador del partit, no s’imaginava que la lluita que ell encapçalava aleshores s’acceleraria tant. Ara, a les portes d’una tardor decisiva per a la consulta sobre la independència, considera que una sentència del Tribunal Constutucional espanyol que la impugni no s’hauria d’obeir. Malgrat que els objectius que defensa són un conjunt –independència, socialisme i Països Catalans– s’adequa a aconseguir en una primera fase la independència del Principat, per després poder treballar la resta d’objectius. En aquesta entrevista Guia també dóna la seva opinió sobre el paper que exerceix la CUP en el procés i sobre les conseqüències que tindria un nou estat per a la resta de territoris del país.
—Què creieu que passarà el 9-N?
—Depèn de les principals forces polítiques catalanes. El poble ja hi és i la voluntat de votar, també. Són ells els qui han de fer possible aquesta votació. El trencament de la legalitat en aquest cas serà mínim. És simplement desobeir una hipotètica –gairebé segura– sentència del Tribunal Constitucional espanyol, un fet que no significa, com va passar a Lluís Companys, el tancament immediat al vaixell ‘Uruguai’, l’empresonament, ni la suspenció de la Generalitat. És un delicte menor al codi penal espanyol. La Generalitat Valenciana n’està tipa, de no acatar sentències del TC pel tema de la llengua, i no passa res. És a dir, que si Mas no fa cas d’una sentència i no sols convida a votar, sinó que a més fa efectiva el dia 9 de novembre la votació, ja procediran contra ell. L’acusaran i tindrà el seu advocat defensor.
—Creieu que anirà així?
—Sí, això és factible. L’altra alternativa és que es convoque la consulta, però que tres dies abans envien la policia i l’exèrcit espanyol a fer guàrdia als col·legis electorals, a segrestar les urnes i a impedir que la mesa electoral de cada col·legi es puga reunir. Però no tenen prou forces d’ordre per a fer-ho i si envien l’exèrcit, imagina’t l’escàndol internacional que seria. No crec que arriben a aquest extrem.
—Quines garanties hauria de tenir la consulta?
—La consulta no és sinó una anada a les urnes com una altra, i ja fa temps que hi anem. Ha de tenir les mateixes garanties que qualsevol altra votació. Sí que estaria bé de fer una sèrie d’invitacions a observadors internacionals. Crec que això, la Generalitat hauria de tenir-ho previst. I després, les garanties també les posen els professionals de la premsa. Ha d’estar ple de mitjans internacionals. El resultat serà igual de fiable que les altres votacions, i ara encara més perquè hi haurà més ulls mirant.
I com va dir l’Elisenda Paluzie, ens calen tres milions de votants i dos milions de sí-sí. Això com a quantitats mínimes, i és un objectiu factible.
—Després què haurem de fer?
—És una consulta que s’haurà fet d’acord amb la llei de consultes que aprovarà el Parlament de Catalunya i serveix per saber l’opinió del poble del Principat. Després, el que ha de fer l’executiu és, justament, executar-la. I, per fer-ho, el més directe i el més senzill seria que el parlament proclamés la independència i comencés un procés de negociació amb l’estat espanyol.
—Quina ligitimitat tindria una declaració unilateral del parlament si els partits no ho portaven al programa electoral?
—L’haurà de fer avalat pel resultat obtingut. Ara, la pot fer després d’uns quants mesos de negociació amb instàncies internacionals i amb l’estat espanyol, si vol negociar, o bé, si no vol negociar l’estat espanyol, no caldrà que s’espere aquests mesos. I sí que tindria legitimitat. Als programes dels partits del parlament hi havia fer la consulta i, un cop es tenen els resultats, es negocia per executar-los. Si l’estat espanyol no vol reconèixer el resultat per començar una negociació, alshores cal fer la DUI, simplement per forçar la negociació, però ja amb la intervenció d’instàncies internacionals.
—Confieu en el president Artur Mas i en Oriol Junqueras per pilotar el procés?
—Personalment no gaire, però això no té gaire importància perquè en dos mesos es veurà.
—Per què no hi confieu gaire?
—Perquè conec les seues trajectòries. Conec la trajectòria d’Esquerra des que es va proclamar com a partit independentista i conec la trajectòria de Mas, d’un independentisme molt recent. Encara no sé si és sincer o no.
Els qui som independentistes provats, honestos i lluitadors de sempre està bé que ens ho mirem amb optimisme, però també amb una mica de cautela.
—Per què us podrien fallar?
—El de sempre, sotmetent-se a l’estat espanyol. No tenint el coratge de fer què toca, com passa des de la transició ençà. Sí que han avançat molt en aquest sentit, de no sotmetre’s, però les proves de foc importants vénen ara, els mesos vinents.
—Quines proves de foc han de superar?
—Han de fer la consulta i no pas enredar-se amb un procés de negociació amb l’estat espanyol sense fer la consulta. D’una altra banda, també cal pensar que la forma de dominació de l’estat espanyol, contrària a qualsevol tipus d’entesa, també ajuda cap al trencament independentista. Durant segles la seva forma de dominació, dins de Castella mateix i en països de tot el món, ha estat la intrensigència, el no-pacte i matxacar i espoliar.
—Com hauria d’actuar una Catalunya independent respecte a la resta de la nació?
—Hauria d’actuar com a dinamitzador de la reunificació política de tota la nació. Seria l’etapa posterior que caldria assumir amb total energia i sinceritat. És per això que ja de bell començament, a la constitució de la República Catalana del Principat hi ha d’haver dos preceptes. El primer, que hi haja la porta oberta a les possibles incorporacions territorials posteriors, si així ho decideix la població del territori corresponent de l’àrea lingüística catalana. Aquesta seria una clàusula semblant a la que tenia Alemanya per a fer la reunificació amb l’Alemanya de l’est, que tenia la porta oberta perquè, de la nit al dia, es pugués fer la unificació.
—I el segon?
—Fa referència als individus. Els catalanoparlants de la nació catalana de fora del Principat que ho demanen, que puguen tenir accés al passaport català, amb els drets i deures corresponents. Aquestes dues coses són importants, però podríem parlar molt més perquè tenir un estat que funciona, progressista i favorable a les classes populars i tenir clar que ha d’ajudar a la catalanitat perifèrica és molt positiu. El que s’ha fet fins ara de manera vergonyant des del Principat, que ha ajudat poc la perifèria, amb un estat pot millorar molt.
—Quines conseqüències pot tenir la independència del Principat per als altres territoris de la nació?
—Catalunya seria un mirall, un exemple a emular. Especialment l’estat espanyol voldrà matxacar-nos encara més i suprimir la llengua i qualsevol referència de catalanitat, fins i tot de valencianitat. Ja ho fa molt, però voldrà reprimir-ho encara més. Però no patirem gaire més que ara i les conseqüències seran més positives que no pas negatives, perquè hi haurà un estat al qual apel·lar, imitar i voler adherir-se.
—Com veus la situació al País Valencià?
—Sempre he defensat que tard o d’hora el que passa al Principat s’encomana al País Valencià. Hi ha qui diu que això no és veritat i argumenten que no ha crescut el catalanisme al País Valencià com hauria d’haver crescut. Hi ha qui diu que el Bloc ha crescut més quan s’ha allunyat de les tesis més catalanistes, però no existiria si no hagués existit prèviament el nacionalisme al Principat. El que vull dir és que les coses que passen al País Valencià, especialment de signe progressista, són sempre a imitació del que passa al Principat.
—I el futur immediat?
—La situació actual és que tenim un objectiu proper, que són les eleccions autonòmiques i municipals del maig de l’any vinent. Aquest objectiu, tant per al País Valencià com per a les Illes i la Franja, és molt important perquè al País Valencià i a les Illes hi ha la possibilitat real de pèrdua de poder polític municipal i autonòmic del PP. Això ajudarà molt un procés de regeneració política i de tornar a estimar-se la llengua i la terra i de tornar a crear vincles entres les Illes, el País Valencià i el Principat. Previsiblement serà a partir del maig vinent.
—Quin paper hi poden tenir els partits que són l’alternativa al PP?
—PSPV-PSOE, Esquerra Unida i Compromís s’hauran d’entendre per tal de governar la Generalitat Valenciana. Només d’entrar-hi hauran de crear una ràdio i una televisió públiques, que no vol dir recompondre Canal 9 i Ràdio 9 tal com estàven, però sí que es podran utilitzar les estructures. També hauran d’impulsar el corredor mediterrani i abandonar qualsevol posició d’anticatalanisme que ha portat el País Valencià al seu empobriment. Anticatalanisme és empobriment i allunyament d’Europa i catalanisme és sinònim de cultura i de progressisme. És així al País Valencià.
—Podemos també creus que hi tindrà un lloc?
—Si extrapolem què ha passat a les eleccions europees, és possible que també tinga representació parlamentària a les Corts Valencianes, i s’hauria de posicionar al costat d’aquests grups.
—Realment creieu que ho farà?
—És que no els conec. Darrerament encara debatien si li volien dir País Valencià o la imbecil·litat eixa de Comunitat Valenciana. Per això és una incògnita. Encara és lluny.
—En el moment en què vàreu començar a lluitar per la independència amb el PSAN, el 1969, us imaginàveu que s’arribaria on som?
—Nosaltres sempre hem cregut que hi arribaríem, però no sabíem quan i tampoc no sabíem de quina manera. No sabíem que el procés s’acceleraria així al Principat, cosa que celebrem. I ens adeqüem a aquesta situació i som partidaris clarament de la independència primer del Principat, encara que no siga de tota la nació. Creiem que és important, tant des del punt de vista de l’alliberament nacional com des del punt de vista de l’alliberament de classe. És per això que adeqüem el nostre discurs i som decidits defensors d’aquesta primera fase d’independència del Principat. Però no ens imaginàvem que seria així. Fa cinc anys, ningú no ho pensava.
—Creieu que la vostra llavor ha estat decisiva per a arribar on som?
—Potser és falta de modèstia, però estic convençut que si no haguérem existit els independentistes lluitant des de fa quaranta anys i haguérem abandonat, no s’hauria produït tot el que s’ha produït ara.
—Quines renúncies s’han fet d’allò que demanàveu?
—De renúncies, no n’hem fet cap. Demanar primer la independència només del Principat no és cap renúncia, sinó que es reforça i ajuda la reunificació política de tota la nació i avancem cap a una societat més justa i més favorable als interessos de les classes populars. No renunciem, sinó que no vénen totes tres coses de cop –independència, socialisme i Països Catalans. A aquestes alçades ja no renunciem a res.
—La foto de la data i la pregunta és la del front patriòtic que us havíeu imaginat els anys 1980?
—S’hi acosta una mica. Aquesta seria la foto dels representats polítics del front patriòtic perquè quan parlem de front patriòtic no són només partits polítics, sinó que parlem d’una massa social. Però la massa social representada per aquests i per alguns altres que no eren a la foto, això és el front patriòtic.
—La CUP ocupa ara un espai de l’independentisme combatiu que des del PSAN s’havia ocupat?
—Bé, la CUP és filla ideològica del PSAN, fins a un cert moment recent en què la CUP, o algunes de les seves franges, no han acabat d’acceptar plenament que vindrà primer la independència del Principat, i això és un handicap. No fan una anàlisi concreta de la realitat, que és un requeriment marxista que nosaltres apliquem sempre. No accepten que és necessari un front patriòtic per a arribar a la independència, però després sí que es fan la foto. Tenen com una espècie de mala consciència.
—La CUP no veu bé aquest procés per fases de què parleu?
—En els seus papers i en els seus pronunciaments encara no ho té assumit. Encara estan amb independència, socialisme i Països Catalans –que és un llegat del PSAN i que el PSAN el continua tenint–, sense veure que aquests tres ítems no aniran junts, que vindrà primer la independència d’una part i després avançarem cap al socialisme i cap a la unió del conjunt.
—Quin perill té?
—Parlant en general de les organitzacions d’esquerres, el problema concret de fons és que han de ser aquestes organitzacions les que es posen davant del procés d’independència del Principat per tal que l’estat resultant fóra el més d’esquerres possible i el més favorable possible als interessos del poble treballador. Aquests dubtes que hi ha per part de Guanyem Barcelona, Podemos, la CUP i Iniciativa fa que la direcció i la reivindicació independentista estiga en els sectors més dretans. Això és un error històric de les forces d’esquerres. Al davant del procés independentista, hi haurien de ser les forces d’esquerra, com hi ha estat el PSAN i voldríem ser-hi. Haurien de ser els més independentistes de tots. Moltes vegades aquestes forces d’esquerra parlen del procés com si fos una cosa de Mas i Junqueras i no fos d’ells. Aquest distanciament del porcés és perillós perquè si no encapçales la lluita, l’estat te’l construiran uns altres.
—La CUP ocupa bé el rupturisme, des del Parlament?
—Crec que no. En aquest sentit crec que era més interessant la feina que feia Solidaritat. La feina que van fer Uriel Beltran i Alfons López Tena des del punt de vista independentista i des del punt de vista de denunciar amb noms i cognoms les forces de dretes que s’oposen a l’independentisme, no la fa la CUP.
—Quina contribució pot fer Solidaritat al procés?
—Solidaritat té una actitud positiva, impulsant la campanya dels voluntaris que ajuden a fer possible la votació del 9-N, que és el seu primer objectiu. Després, a partir del 9-N ja ho analitzarem. Segurament Solidaritat farà una assemblea nacional al final de novembre, en la qual analitzarem la situació.
Enllaços
Array
