01.09.2014 - 06:00
El topònim de Nova Caledònia, la majoria sabríeu situar-lo a l’oceà Pacífic. Però a banda aquest arxipèlag sota administració francesa des del 1853, el nom donat pels romans a Escòcia també el trobem als antípodes d’Oceania, en una zona selvàtica als límits entre Panamà i Colòmbia. Aquesta altra Nova Caledònia, molt menys coneguda, sí que té en canvi una relació molt directa amb Escòcia: fa tres-cents anys, de fet, va ser un dels motius principals de la pèrdua de la independència del país.
La frondosa regió de Darién, a Panamà, fou el territori elegit a la dècada del 1690 per a una aventura comercial escocesa sense precedents. Per iniciativa de William Paterson, un banquer i emprenedor escocès que havia tingut un paper clau en la fundació del Banc d’Anglaterra, el 4 de juliol de 1698 cinc vaixells amb mil dos-cents colons van salpar del port de Leith, prop d’Edimburg, en direcció cap al primer establiment de la joveníssima Companyia Comercial d’Escòcia a l’Àfrica i les Índies. Nova Caledònia, el nom amb què es va batejar el projecte, havia d’esdevenir ‘una porta dels mars i una clau de l’univers‘ per a una nació escocesa molt perjudicada per la crisi econòmica, la fam i els entrebancs comercials imposats pels veïns anglesos.
El projecte comercial i també nacional que implicava la colonització de Darién, pensat sobretot per a contrarestar el creixent poder de les companyies d’Índies anglesa i neerlandesa, es va finançar gràcies a una reeixida subscripció popular (es van aplegar cent cinquanta mil lliures) amb tota mena d’inversors, des d’institucions públiques i municipals a parlamentaris, passant per terratinents, petits propietaris i milers de particulars (mariners, metges, farmacèutics…) que van confiar a l’empresa els seus estalvis.
Malauradament, tota aquesta fortuna arrencada d’una Escòcia empobrida es va perdre en pocs anys, com també les esperances i fins i tot la vida d’una gran part dels colons embarcats una mica inconscientment el 1698 cap als exigents climes caribencs. Tan sols sis mesos després de l’eufòrica sortida del port de Leith molts s’havien mort tant per les malalties (malària, febre groga…) i les dures condicions de vida a Nova Edimburg com, també, pels atacs dels espanyols, recelosos de tenir una colònia no catòlica prop dels límits del seu imperi americà. Així com el petit Fort de Sant Andreu no va poder aturar les armes hispàniques, la joveníssima Nova Caledònia no va poder sobreviure les rigorositats selvàtiques ni, encara menys, la política del monarca Guillem III, que tot i ésser compartit per Anglaterra i Escòcia, des de bon principi es va pronunciar en favor dels interessos comercials anglesos i en contra de donar suport a aquella primera iniciativa colonial escocesa. Ell mateix va signar un decret que prohibia qualsevol assistència o ajuda a aquells escocesos errants provinent de les colònies angleses, des del Canadà fins al Carib.
Les notícies de les penúries i calamitats experimentades pels colons de Darién no van arribar a temps a Edimburg per a evitar que dos embarcaments més sortissin d’Escòcia l’estiu següent amb mil sis-cents civils esperançats de fer les Amèriques. Al nou continent, hi van arribar justament el dia de Sant Andreu, patró d’Escòcia, però en comptes de celebrar-ho, van lamentar-ho: hi van trobar una Nova Caledònia arruïnada i pràcticament abandonada. El gros de l’expedició va decidir de continuar el viatge fins a Jamaica i sols mig miler de colons van quedar-se a Darién per mirar d’aixecar el projecte. Sense èxit: un any després, la mateixa fam, les mateixes malalties i els mateixos espanyols van acabar d’ensorrar i enterrar definitivament els seus somnis i, de retruc, els de tota una nació.
Amb el fracàs de l’empresa comercial (la companyia havia perdut 230.000 lliures), que va deixar escurats milers d’inversors, es calcula que Escòcia va perdre entre un quart de la riquesa total i la meitat. Aquest daltabaix econòmic, però també emocional i moral, pesà molt tan sols set anys després, el 1707, a l’hora d’acomplir la unificació d’Anglaterra i Escòcia. De fet, l’article 15 de l’Acta d’Unió, conegut com ‘l’Equivalent’, establia que, amb la creació de la Gran Bretanya, Anglaterra es comprometia a pagar amb interessos als inversors del projecte Darién tot allò que hi havien posat. En total foren 398.000 lliures, una xifra que devia ajudar força la majoria de membres del parlament escocès a renunciar la independència i decantar-se per la unió.
Tres-cents anys després, els escocesos tenen una bona oportunitat el 18 de setembre de saldar el deute amb el passat…
