Maria Folch: ‘Els blocs són plens de literatura boníssima’

  • Els blocs de +VilaWeb han arribat als 10 anys de vida i avui entrevistem l'autora del bloc 'Un altre país'

VilaWeb

Núria Ventura

29.08.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Maria Folch (Castelló de la Plana, 1966) fa setze anys que va marxar a Roma amb una beca per acabar el doctorat, però s’hi va quedar. Ha viscut a Itàlia fins fa quatre mesos i ara s’ha traslladat amb la seva parella a Ginebra. El 2007 va obrir el bloc ‘El meu país d’Itàlia‘ (tot i que, des que s’ha mudat, l’anomena ‘Un altre país’) per parlar dels italians i desfer els tòpics que hi havia des de fora. ‘Volia explicar Roma més enllà de la postaleta’, explica. El bloc li serveix per a no perdre el contacte amb la llengua i per a mantenir-se a prop de la seva gent. Però, més enllà d’això, també ha acabat fent amics blocaires de VilaWeb. En aquesta entrevista, Maria Folch explica com és l’enyorança d’una emigrant i diu que són petites coses les que et fan adonar que no ets a casa, malgrat estar bé. ‘Quan tens set d’orxata, no hi ha cap més beguda que te la pugui treure’, confessa.

Com va néixer el vostre bloc?

—Jo ja era lectora de VilaWeb i, quan vaig descobrir que hi havia els blocs, em van venir moltes ganes de tenir-ne un. Primer vaig començar comentant tímidament en alguns blocs i després vaig encetar el meu. Tenia moltes ganes dexplicar Itàlia.

Què hi volíeu explicar?

—Volia eliminar tòpics d‘Itàlia, explicar com jo la veia, des de dins. Gairebé sempre que en llegia coses als diaris em semblaven fatal, que no havien entès res del país, perquè és un país molt complicat.

En podeu oferir cap exemple?

—Hi havia un desencís profundíssim entre la gent desquerres dItàlia que no sexplicava a cap diari. I la manera de sobreviure i de ser feliços que tenen els italians enmig de tot el que els passa, no ho llegia enlloc. I després, vivia a Roma, que és la ciutat més bonica del món. També volia explicar això fora de la postaleta. Volia explicar la Roma on jo vivia.

Què us agrada de Roma?

—Els romans, la vida que té la ciutat. És una ciutat que, tot i ser segurament una de les més turístiques del món, és de veritat, i si la cerques una mica, la trobes. Té caràcter i, només que surtis una mica del turisme, hi trobes una ciutat de veritat, molt viva i molt activa, somrient i divertida. I, fins i tot, sentimental. És una ciutat amb moltes coses, i ho volia explicar. I també volia explicar algunes coses de la història dItàlia vistes duna altra manera.

Quins tòpics hi ha, dels italians, que no són certs?

—Crec que la qüestió de la màfia, des de fora, es veu duna manera molt folclòrica i es veu molt menys el drama. I el tòpic que diu que a Itàlia res no funciona és una mica veritat, però no és exactament així. Tots els tòpics tenen una mica de veritat, en el fons, però amb el bloc ho volia matisar i explicar-ho bé. I, a través del bloc, també vaig descobrir que és ple ditalianòfils, de gent que sestima molt el país i que hi està molt interessada.

I amb aquestes persones hi heu tingut contacte?

—Sí, hi ha hagut gent que ha contactat amb mi. I quan els comentaristes habituals del bloc venien a Roma, ens trobàvem. Hi he fet amics, amics de lànima. Aquesta és una de les coses que per mi té VilaWeb. El meu home i jo vam agafar un avió expressament per anar a Mallorca, per passar un cap de setmana amb la Roser Giner, la Xesca Ensenyat i la Maria Victòria Secall. I després ens hem continuat veient i escrivint.

Com pot ser que, tot i tenir blocs amb temàtiques totalment diferents, us hàgiu trobat?

—Els blocs ajuden a allò de les afinitats selectives. No és tant la temàtica, sinó la persona.

I, en el vostre cas, vivint fora, també és un punt de contacte amb el país?

—El bloc mha servit molt. Per mi, VilaWeb és casa. Jo vaig marxar quan internet començava a ser el que és i, per mi, la porta de casa era VilaWeb, que explicava notícies que no explicava ningú més. Al principi, era una manera de no perdre el contacte amb la llengua i de mantenir el contacte amb la meva gent, però al final hi he fet contactes nous que han acabat essent amics. És una mica el que ara fa el Facebook.

Quina diferència hi ha entre el bloc i el Facebook, o unes altres xarxes socials?

—És completament diferent. Jo al Facebook hi escric tonteries; al bloc, no. Al Facebook, hi tinc contacte amb persones que ja conec i, en canvi, el bloc mha permès de conèixer gent. Els blocs, a més, crec que són plens de literatura boníssima.

Una de les coses que mha fet descobrir el bloc és la diàspora valenciana i catalana. Hi he fet molts amics, entre la gent que hi ha pel món, del meu país. Tenim problemes comuns i enyorem les mateixes coses.

Què us uneix?

—Ens uneix que usem internet per a sentir-nos una mica menys lluny i que tenim els mateixos sentiments. Sovint expliques una cosa i laltra gent shi reconeix. I de conèixer-ho dels altres, naprens. Texpliquen, per exemple, com fer una paella en una barbacoa.

Què és el que enyoreu?

—És estrany, perquè jo estic bé aquí i estava molt bé a Itàlia, però hi ha moments que mataria per ser a Castelló prenent una cervesa amb els meus amics. O quan tens set dorxata, no hi ha cap més beguda que te la pugui treure. I si et prens una cola o una cervesa no et passa, aquella set. I el dia de Sant Jordi, em moro denyor cada any. Hi ha una quantitat enorme de petites coses que de tant en tant és una ganivetada no tenir-les. Tot això, a banda la família i els amics. I això, al bloc, ho he explicat.

Com ha estat el canvi de viure a Roma a fer-ho en un poblet a prop de Ginebra?

—Ha estat un canvi brutal. Hem passat de viure en una ciutat com Roma, que és el caos, a un poble de quatre mil habitants als Alps. És completament diferent.

També us inspira a explicar el que viviu?

—Bé, vivim en un poble de quatre mil habitants i no aporta tanta inspiració com una ciutat com Roma.

No?

—Hi ha quatre mil persones. A Roma, nhi havia dos milions. I encara ens hem dintegrar i conèixer bé el país.

Al vostre bloc, hi apareix sovint la qüestió del racisme.

—Em fa molta ràbia. De vegades, llegia una notícia on deia que havien mort dues-centes persones al mar intentant arribar a Itàlia, i era una notícia petita en un raconet dun diari. O parlaven dun capità dun vaixell que es jugava la feina i la pesca per salvar nàufrags i ningú no en deia res. I al bloc, quan hi escrivia més que ara i tenia més lectors, em sentia obligada a explicar aquestes coses a les quals ningú no parava atenció.

A més, fa molts anys que sóc estrangera. I sóc blanca i europea, però tan emigrant sóc jo com aquesta gent.

Us heu sentit mai víctima del racisme?

—No. Jo tinc molta sort. Tinc una bona feina i visc a una hora i mitja davió de casa. Però a Roma tenia companys de feina que estaven a quinze hores davió de casa i només hi podien anar una vegada cada dos anys. Vaig publicar una entrada que es deia La filla de Ryan, en referència a Ryanair, que em va salvar la vida.

Segurament és incomparable, però potser puc entendre una mica més com senyora la gent que no pot tornar a casa. Un emigrant pobre no pot tornar a casa quan vol.

Al bloc, també hi expliqueu petites històries, hi parleu de llibres, de música… i de moltes coses diferents. Què fa que un tema es converteixi en un apuntament?

—No ho sé. Parlant de música, volia fer conèixer aquella que a casa no era gaire coneguda o rescatar cançons velles que magraden molt. Amb els llibres, igual. Sóc molt parladora i amb el bloc puc explicar les coses que no sabia amb qui comentar.

Després de pocs anys darribar a Itàlia, tenia molta por de perdre la llengua i pensava que si no escrivia i no llegia, em passaria. Conec persones que porten trenta anys vivint a un altre país i no shan oblidat del seu idioma, però el parlen molt malament. Per això, al principi mobligava a llegir en català. I amb el bloc potser també va ser la manera dobligar-me a escriure gairebé cada dia en la meva llengua. I escrivia perquè la gent ho llegís, que no és el mateix que escriure en una llibreteta que no veu ningú.

Quin és el vostre primer record de VilaWeb?

—Devia ser el 2001. Portava un parell danys a Itàlia i es va convertir en la meva pàgina dentrada del navegador.

Què és el que us agrada més de VilaWeb?

—Magraden molt els blocs i magrada que faci notícies que no fa ningú, també del País Valencià. A més, magraden les edicions locals perquè hi trobo coses de Castelló que no puc trobar enlloc més.

I hi ha res de VilaWeb que canviaríeu?

—No, magrada com és. Sobretot, que el taronja no el treguin!

Destacaríeu cap apuntament en particular del vostre bloc?

—Potser els de la categoria ‘històries’, perquè hi ha més feina al darrere i mhan donat satisfaccions amb els comentaris. I perquè mhan permès dexplicar coses que tenia moltes ganes de dir.

Llegiu ací totes les entrevistes als blocaires de VilaWeb.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 6€ al mes

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem