França: Mont Saint-Michel

El Mont Saint-Michel és una illa rocosa situada a la regió francesa de Normandia, a un quilòmetre de la costa nord del país, a prop de les ciutats de Caen i Saint Maló. És el segon lloc més visitat de França després de París. La visita s’ho val. Tot el reconeixement que se li faça, també. Es remunta a l’any 708, quan el bisbe d’Avranches va manar construir el santuari dedicat a l’arcàngel després d’aparèixer-se-li tres vegades en somnis per a ordenar-li que construïra el temple en el seu honor. Va ser aleshores quan començà a ser lloc de pelegrinatge i quan s’hi instal·laren els monjos.

Els monjos benedictins hi fundaren l’abadia l’any 966. En l’occident medieval, els tres pelegrinatges més importants eren Roma, Sant Jaume de Compostel·la i el Mont Saint-Michel. Durant la guerra dels Cent Anys, al segle XV, va servir de refugi per als cavallers francesos davant l’ocupació anglesa, i als segles XVIII i XIX es va utilitzar com a presó. L’any 1979 va ser declarat Patrimoni Mundial per UNESCO.

Les espectaculars marees de la badia van contribuir a fer del Mont un lloc inaccessible. Durant molts segles solament s’hi podia arribar a peu quan la marea baixa deixava pas lliure. Actualment s’hi pot accedir en tot moment perquè es va construir una carretera que arriba fins al peu de la roca. El turisme massificat va començar a acudir-hi per a visitar-ho i aleshores es va creure convenient de facilitar-ne l’accés. Però les coses canviaran, li tornaran el caràcter marítim que tenia abans. De fet, en aquest moment quan jo l’estic visitant, ja està en procés de remodelació i es vol tornar a l’essència perduda d’abans. Es vol convertir de nou la roca en illa i han començat prohibint l’aparcament de vehicles al peu de la badia. L’any 2005 començaren els treballs sobre el terreny i la previsió és que el 2015 estiga acabat. Entre altres obres, s’hi vol construir un pont-passarel·la que substituirà el dic existent. És necessari. Durant dècades, la badia ha anat acumulant sediments amenaçant de convertir la famosa illa de l’abadia de Normandia en una península.

Personalment, trobe genial la nova iniciativa, almenys és més natural, i ho dic sincerament malgrat estar sofrint en aquests moments les conseqüències d’una organització que trobe molt desorganitzada. Parem en l’estacionament condicionat que està molt allunyat, a tres quilòmetres del Mont Saint-Michel. Es veu de lluny, per moments entre boires perquè l’oratge no ens està acompanyant, i a més hi ha indicis de pluja. I què passa si hi va gent amb discapacitat? No passa res, l’organització et porta directament. Això diuen. Tanmateix, hi ha persones que sense ser discapacitats els costa caminar… per a eixos res, potser amb molta insistència s’aconseguiria ajuda. El cas és que a l’aparcament s’hi respira un poc de caos i sorgeixen moltes preguntes. Per què no deixen que el grup dels autobusos baixen en el punt més proper i després el conductor ja va al lloc on li toca aparcar? Eixa és una. I altra pregunta desficiosa és saber on van uns autobusos plens de japonesos. Ells sí que passen directament! Això fet fa pensar en interessos. I és que a prop del Mont hi ha hotels i restaurants, botigues de regals… tot un muntatge preparat. Qui s’hi queda a dormir o menjar té dret de passar. És un fet que em fa malpensar. Facilitar l’accés a canvi de despeses als llocs que hi ha al voltant… no, no m’agrada…

Hi ha qui diu que tants entrebancs llevarà visitants perquè a més de la caminada, que nno tothom està disposat a fer, hi ha el pagament de l’estacionament. Però fora maldecaps, hem vingut a veure el Mont Sant-Michel i res no ho pot entorpir. Així que fem el que els organitzadors han mal organitzat i seguim el camí marcat. I pense que els encarregats aniran adonant-se de les errades plantejades i fins que les obres acaben milloraran l’accés. Perquè estic segura que, de queixes, en aquest apartat, en deuen d’acumular moltes.

En un moment donat, a uns cinc minuts de l’aparcament, sempre relatiu segons el ritme de caminada personal, hi ha un cartell que indica que si continues recte vas a peu i tardaràs quaranta minuts, i si no vols caminar pots optar anar a l’esquerra a buscar unes llançadores, unes ‘navettes’ gratuïtes que acosten al personal.
 
Fa molta humitat i està mig plovent així que optem per les ‘navettes’ que ens acurten el camí. Al final acabem el nostre particular pelegrinatge a un lloc on antigament s’hi anava a pelegrinar sobre rodes. I una vegada davant la roca, i admirant tanta meravella,  res no importa. El Mont s’ha fet de voler perquè l’hem vist des de la llunyania cada vegada més a prop. I ara ací està, a vuitanta metres d’alçada i amb un quilòmetre de circumferència.

El monestir d’estil romànic i gòtic està edificat sobre una roca, i totes les dependències s’adeqüen a la base on hi és. Es veu des de l’exterior com s’adapta a la forma de la roca. Entrem per la porta d’accés al poblet. Tanque els ulls i el puc veure com devia ser antigament, n’he vist reproduccions i m’ho puc imaginar: tendes d’artesans, el negoci de les veles era el més important, bullici pel carrer estret que puja en costera cap amunt, carreters arrossegant els carros plens de provisions per al monestir…. Però quan deixe de somniar veig la realitat de la massificació turística, a més a més amuntegada perquè el carrer és molt estret i no hi ha espai per a tots els que pugen o baixen.
 
I està ple de tendes que desvirtuen l’essència del que anem a veure. Però el negoci és el negoci i Saint-Michel atrau turistes, i les antigues tendes artesanals ara estan carregades de ‘souvenirs’. Són moltes i estan plenes de productes que segur que són cars i sense qualitat. Parle en general, alguna n’hi deu haver que marcarà l’excepció.

Nomes entrar a la ciutadella medieval ens crida l’atenció el cartell de La Mère Poulard, que té com a plat principal una ‘omelette’, una truita, molt famosa, res a veure amb la que nosaltres anomenen francesa. És un restaurant on uns cuiners mostren cara a tothom el ritual de com es fa la famosa truita de La Mère Poulard. Però nosaltres ho deixem per al final, primer pugem i anem a veure el monestir.

Al monestir s’hi entra per una escalinata molt llarga, dedicada a l’arcàngel Sant Miquel, i dues vegades a l’any es fan pelegrinatges en el seu honor.
 
Pugem a una terrassa. Dalt de tot les vistes a la badia expliquen la necessitat de tornar de nou que les aigües circulen naturalment. Estan d’obres i s’hi veu el terreny fangós on potser hi ha arenes perilloses. De lluny també podem veure l’illa d’on es va extraure el material emprat en la construcció de l’edifici i des d’on només era possible el trasllat quan les aigües estaven baixes.

Entrem i una audioguia ens va explicant què estem veient. Pas a pas, ens traslladem per mig de la imaginació a un altre temps. La veu enregistrada que escoltem ens convida a transportar-nos al passat, ens explica la part històrica, l’artística i la monacal.

De tot, em quede amb el claustre que és una meravella. Construït l’any 1228 en estil gòtic, va ser restaurat al segle XIX. Té dobles columnetes que creen un efecte interessant de perspectiva.

Però el que més m’ha impactat és la construcció, el plànol perfectament estudiat per a adaptar-se a la forma piramidal de la roca, amb l’església de 180 metres de llargària situada al cim, sobre criptes. No s’ha d’oblidar que es va construir al segle XIII i que no és fàcil recolzar sobre la pendent de la roca un edifici de tres plantes. Senzillament, Saint-Michel és una meravella arquitectònica.

Per a tornar a la porta d’entrada es pot evitar el maremàgnum de gent i anar vorejant la murall. És un camí estret que dóna per una banda a la badia i per altra a la part de darrere de les cases. El que antigament devien ser els patis, ara són terrasses de bars i una continuació de les botigues. I sense deixar el consumisme en què s’ha convertit aquesta antiga ciutadella, aquesta part resulta agradable, almenys s’hi respira, almenys no tropessem els uns amb els altres… I si mires amunt, imponent i sobreeixint entre els sostres de pissarra, estan les torres del monestir i te n’adones realment com de costerut és el poble.

I baixant hem arribat al punt on hem començat. De nou som al restaurant de La Mère Poulard que es remunta a 1879. Ara sí que dediquem temps a mirar. Però només mirar, perquè la famosa ‘omelette’, que sembla més un ‘soufflé’, té un preu desorbitat. De tota manera em console pensant que eixa truita amb sal, pebre, mantega i nata és massa consistent per a mi. Anette Poulard va tenir ull empresarial i va inventar una truita consistent, fàcil i ràpida de preparar per als pelegrins que arribaven a Saint-Michel cansats i famolencs que necessitaven recuperar energia. La senyora Poulard va fer el primer pas i el màrqueting posterior ha fet la resta. Actualment Poulard és una indústria lucrativa, a més de restaurants i la venda de receptaris de cuina, hi ha cafés o tendes, tot encapçalat per la imatge de La Mère Poulard.

El joves de la cuina, amb finestra oberta al carrer, són un reclam i una atracció. Estan en una cuina tradicional amb recipients de coure amartellat i porten vestimenta de l’època. A més a més, al batre els ous, que s’ha de fer molt bé i és un dels trucs de la truita, el xic ho fa fins i tot amb ritme i musicalitat.

La sorpresa més gran que trobem en eixir és veure que l’oratge ha canviat i podem veure el Mont Saint-Michel amb una altra llum, la del sol. Dèbil, però més vai això que no res. I així, la primera imatge tètrica entre boires que hem vist des de l’aparcament queda oblidada. Així que abans de fer de nou pelegrinatge, aquesta vegada cap al bus, fem les últimes fotos a aquest incomparable monument que si ja impressionava en veure’l per primera vegada, en acabar de visitar-lo el ressó de la impressió encara és major.

Voldria tornar d’ací a uns anys per veure totes les obres enllestides i comprovar la variació de les marees. Sobretot seria bonic de veure l’estampa del Mont en marea alta, envoltada d’aigua. Ah! I tastar el corder que hi pastura quan hi ha marea baixa. Diuen que per menjar eixa herba del terreny banyat amb aigua salada, la carn té un gust especial.