26.08.2014 - 11:36
Fa anys que Jaume Vallcorba tenia penjat a la paret un quadre de Leonard Beard (un artista que faria cobertes per a Quaderns Crema). El punt de vista d’aquesta pintura és d’algú que des de l’andana d’una estació veu la cua d’un tren vermell que s’endinsa cap a un túnel fosc. És un quadre figuratiu (Vallcorba es reivindicava partidari de l’art figuratiu), de tons rogencs pastel. Explicava Vallcorba que anava pel carrer i el va veure penjat en una sala que exposava pintures d’aquest artista que no coneixia (vídeo). L’obra li va cridar l’atenció: ‘Perquè té una significació metafísica fonda. Jo el veig com l’última estació, un pas gairebé cap a la mort, però explicat amb una extraordinària poesia.’
Vallcorba tenia el tren que porta de l’estació de la vida a l’estació de l’altra vida penjat a la paret. Un estat de trànsit, doncs, la mort per a Vallcorba. Quan li ha tocat la seva, sobrevinguda sobtadament, l’ha encarada com el quadre Leonard Beard.
Van detectar a Vallcorba un tumor maligne al cervell, just després de Sant Jordi. El càncer era agressiu i l’editor va resistir quatre mesos. Ahir el van enterrar a la basílica de Sant Just i Pastor, darrere l’ajuntament de la ciutat, ben a prop de l’Acadèmia de Bones Lletres. Una plaça bonica i agradable que es va veure alterada per una munió de gent (cinc-centes persones, o potser més), que hi va començar a arribar una hora abans de la cerimònia.
Una part del món de l’edició a Catalunya i del món de la cultura hi va fer cap: editors, autors, pensadors, llibreters, periodistes culturals, dissenyadors… Molts ens vam quedar sobtats per la religiositat de Jaume Vallcorba, que desconeixíem. I era forta, a raó de la cerimònia que va deixar estipulada i la informació que donava el recordatori, amb tipografia i compaginació a l’estil Quaderns Crema: ‘…va morir a Barcelona el vint-i-tres d’agost de 2014, a seixanta-quatre anys, havent rebut els sants sagraments i una especial benedicció papal.’
La missa va començar puntualíssima, acabades de tocar les set del vespre, amb una ària d’una cantata del seu estimat Johann Sebastian Bach. I després Vallcorba va fer un regal als amics i a tots els qui van assistir a l’enterrament: al llarg de l’eucaristia es van poder escoltar fragments del ‘Rèquiem’ de Fauré, interpretats pel grup vocal Barcelona Ars Nova, sota la direcció de Mireia Barrera, acompanyats d’orgue. El director d’orquestra Josep Pons, situat al costat de l’instrumentista, i que va ser qui va suggerir la peça a Vallcorba, potser en va fer els arrajaments. Un so bellíssim.
Va oficiar la missa un bon amic seu, el jesuïta i psiquiatre Jordi Font, i el van acompanyar alguns capellans entre els quals el rector de la parròquia de la Pau, la seva parròquia, Manuel Claret i Nonell. Era el mossèn de Vallcorba i, com a tal, l’editor va voler que adrecés unes paraules a la gent. I va explicar que el va anar a veure i li va dir: ‘Mossèn, em moro. No hi ha res a fer. I no penso fer res. Ho accepto. Tinc pau. Tinc fe.’
L’esposa de Vallcorba, Sandra Ollo, va tancar l’acte amb aquestes paraules: ‘Els qui coneixíem en Jaume sabíem que li agradaven les coses molt ben fetes i ben acabades. Doncs penso que un bon colofó d’aquesta cerimònia és recordar una cita que ell ha repetit sovint aquests últims mesos: Viva la vita, alegria, felicità.’
La cerimònia no va comptar amb cap lectura ni aportació literària, fora dels fragments bíblics de l’eucaristia, que van llegir les dues germanes de Jaume Vallcorba i Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya.
El recordatori conté els últims versos del ‘Cant Espiritual’ de Joan Maragall, un poeta que no va editar mai Quaderns Crema.
