27.08.2014 - 06:00
El pròxim 2 d’octubre a les 19:30 Til Stegmann presentarà el seu nou llibre ‘Ambaixador de Catalunya a Alemanya’ a l’Espai VilaWeb.
El filòleg i catalanòfil alemany Til Stegmann no va descobrir la realitat catalana fins els anys setanta, malgrat haver nascut el 1941 a Barcelona. Quan tenia gairebé trenta anys, va iniciar el retrobament amb la catalanitat: la primera il·luminació catalana, explica en el seu nou llibre ‘Ambaixador de Catalunya a Alemanya’, va ser a Eivissa. I la primera frase que recorda haver pronunciat conscientment en català: ‘Una taronjada amb gel.’ A partir d’aquí, el personatge ha estat definit com a vertader ambaixador català a Alemanya. Ha estat divulgador i promotor de la literatura i la llengua catalanes des de la Universitat de Frankfurt, fundador de la més gran Biblioteca Catalana del centre d’Europa i autor també de ‘Catalunya vista per un alemany’, publicat a final dels anys vuitanta. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or de la Generalitat, el premi Batista i Roca, el premi internacional Ramon Llull o el guardó Ciemen, entre més.
—Com passeu de la ‘taronjada amb gel’ a convertir-vos en ambaixador de la cultura catalana a Alemanya?
—És un procés llarg; es tracta d’una evolució personal que es va iniciar en descobrir que ignorava la catalanitat de la meva ciutat natal, Barcelona. Va ser en un Col·loqui Internacional de filologia catalana a Amsterdam, on vaig adonar-me que era imperdonable que no conegués la llengua catalana. A partir d’aquell moment, l’acostament va ser molt ràpid. I no tan sols em vaig interessar per l’aprenentatge de la llengua catalana, sinó també per la història autènticament catalana i la seva realitat nacional.
—El fet de no haver-vos adonat de l’existència de la realitat catalana quan vau ser a Barcelona, va influir en el vostre gran interès per Catalunya?
–Sí, aquest gran interès és motivat per un sentit de desgreuge. Encara que no tingués la culpa de no haver-me adonat de la llengua autòctona de la meva ciutat –només tenia deu anys quan en vaig marxar–, aquest fet em corcava, no podia quedar així. Per això, em vaig posar amb més força i energia a recuperar tot el que m’havia perdut. Potser no ho hauria fet en una situació normal. Alhora, fent aquest autoreciclatge, vaig pensar que podia fer que la meva feina principal fos explicar la cultura catalana als alemanys, que la coneixien poc o no la coneixien. Volia ajudar a canviar l’opinió pública i la informació acadèmica i cultural dels alemanys, que diferenciessin clarament la nació catalana d’Espanya.
—Definiu els anys vuitanta com la vostra dècada més activista en la catalanitat. Què creieu que mancava als catalans en aquella època?
—En el llibre ‘Catalunya vista per un alemany’ ja hi criticava els catalans que no defensaven amb prou energia la seva cultura perquè quedés clarament distanciada de l’espanyola. Sobretot en la qüestió de parlar català. Vaig escriure el decàleg del catalanoparlant per instigar els catalans a no fer de desertors de la seva pròpia llengua cada cop que tenien una persona castellanoparlant davant. Els animava a continuar parlant en català i a no defallir. Cada cop que canviaven del català al castellà feien mal a la llengua.
—D’acord amb la situació actual del català, creieu que s‘ha fet cas del que dèieu en aquest decàleg?
—No sé si han fet cas del meu decàleg [riu]. Però ara els catalans estan molt més conscienciats, saben més clarament el que fan i el que volen. Han de deixar aquest hàbit de canviar innecessàriament del català a l’espanyol pel futur de Catalunya, i a més han de lluitar per una existència independent i sense ingerències espanyoles. Altrament no es pot assegurar que la cultura catalana i la seva gent sobrevisquin. La nació catalana desapareixerà si ara no s’aconsegueix la independència.
—Però ara no totes parts de la nació es troben en la mateixa situació política.
—De moment tothom té clar que l’única part dels Països Catalans que pot arribar ara a la independència és Catalunya. Jo desitjaria, però, que sempre es tingués present el País Valencià, les Balears i, fins i tot, la Catalunya Nord. Quan en aquests llocs també s’hi estableixi la situació política adequada, s’han de poder associar al nou estat català, amb el nom que vulguin. A parer meu, el tot s’hauria de dir Catalunya, tal com diu Josep Guia, però sé que això és difícil d’acceptar pels valencians.
—Us heu sentit comprès pels alemanys en la vostra estima a Catalunya?
—En el camp de la romanística, sí. Veure un catedràtic que investiga a fons la llengua i la cultura catalanes és vist amb bons ulls. Tots els catedràtics tenen un ‘hobbie’, n’hi ha que estudien a fons el romanès, uns altres la Revolució Francesa… S’ha vist com una cosa normal, llevat de comptades excepcions. A més, ara la normalització ja és total: trenta-tres universitats ensenyen català i un bon institut de romanística inclou també aquesta llengua.
—Però normalment es diu que als alemanys els costa d‘entendre la realitat catalana…
—És cert que, malgrat el contacte directe amb milions d’alemanys, molts dels quals són turistes, Catalunya no ha tingut l’efecte que m’esperava en la comprensió de la realitat catalana. Molts en continuen parlant en termes d’estat espanyol. Així, t’adones que els contactes turístics no basten, no desperten l’interès cultural en la majoria de casos.
—I les causes del creixement de l’independentisme, les entenen?
—Tarden tres minuts a entendre-ho; ho vaig comprovar a la fira del llibre parlant amb editors alemanys, per exemple. Quan expliques les injustícies que Espanya fa a Catalunya, com el robatori dels imposts, que se’ls emporten a Madrid i no els reinverteixen, o les anècdotes de maltractament dels catalanoparlants que viatgen per Espanya, llavors comprenen per què els catalans no volen continuar dins l’estat espanyol.
—Creieu que hi ha una posició favorable de l’opinió pública alemanya en relació amb el procés sobiranista?
—La diferència entre el que es pensava a Alemanya fa tres anys i l’opinió pública actual és immensa. Abans dominaven el terreny els corresponsals que viuen a Madrid, que acostumaven a llegir el diari La Razón o El Mundo per escriure els seus articles. No s’informaven bé de la qüestió catalana. Però això ha canviat, cap periodista seriós no es pot permetre de propagar falses opinions de Catalunya en els diaris alemanys sense rebre una interpel·lació directa de l’Assemblea Nacional Catalana o el Col·lectiu Emma. Hi ha gent catalana i alemanya que vigila el que es publica sobre Catalunya.
—Així doncs, el canvi es deu al paper de la societat civil?
—El que ha estat essencial per a aquest canvi és l’activitat dels catalans mateix. Ara es mouen i fan coses, ja no són dòcils ovelles obedients, sinó que es revolten per tot el que diuen i publiquen. Això arriba a Alemanya i fa que es comenci a comprendre la necessitat dels catalans de separar-se d’aquest matrimoni amb Espanya.
—I què podeu dir de la posició del govern d’Angela Merkel respecte de la qüestió catalana?
—Ara és oficialista. No hi volen intervenir i que després el cos diplomàtic espanyol els acusi de ficar el nas en assumptes que no els toquen. Ara, si es fa el referèndum i es decideix democràticament la independència per una majoria, no crec que cap polític alemany gosi de ficar-se en les decisions dels catalans. No criticaran que hi hagi urnes i que es voti, això seria antidemocràtic.
—Com valoreu la tasca de govern català en la internacionalització del procés sobiranista?
—Jo no tinc elements per a jutjar la seva tasca, però crec que les coses polítiques no són decisives. Els actes oficials sempre tenen un to partidista. El públic general es convenç amb la veu del poble, més que no pas amb argumentacions oficials. Sempre ha estat així. Per exemple, una cosa que expliqui el govern francès sobre la magnífica cultura del seu país és oficialista, i mai se li dóna tanta importància com si és el poble mateix qui opina. La manifestació en massa de l’any passat, la Via Catalana, i enguany la V, són coses que tenen mil vegades més pes que no pas una declaració oficial.
—En Pep Guardiola és un nou ambaixador de Catalunya?
—Sí, en Pep és una persona convençuda de la independència, i això té un pes enorme entre el públic que s’interessa pel futbol. En Pep és un gran ambaixador de les coses catalanes a Alemanya. És en la línia del que jo deia al llibre ‘Catalunya vista per un alemany’: calen catalans convençuts, simpàtics i que d’una manera no propagandística expliquin que Catalunya només té una sortida, la independència.
—Aquesta ha estat la màxima de la vostra trajectòria?
—Sí, aquesta és la meva posició i l’he descrita a la meva autobiografia. No fer propaganda, sinó cercar la comprensió, de la manera més simpàtica possible, ha estat la línia en què m’he mogut. Quan he vist reserva o contrarietat total de la persona a qui em dirigia, he parat, no he cercat confrontació. No ajuda insistir quan veus que algú hi és contrari. Penso que és important entrar de manera positiva en l’opinió i en el pensament dels alemanys perquè comprenguin que els catalans tenen el dret de tenir un estat propi en el món.
