25.08.2014 - 06:00
Jordi Llaonart és arabista i periodista i ha estat corresponsal al Pròxim Orient. Escriu el bloc Interpretant el món àrab i l’islam i hi publica les seves anàlisis. Ara mateix hi ha apuntaments sobre més de vint-i-cinc estats i regions. Creu que sovint els conflictes de les altres parts del món s’observen seguint les lògiques dels debats locals i que, en canvi, ‘hauríem de descartar els elements que no aporten res a la valoració d’una situació’. Llaonart ha viatjat per bona part del Pròxim Orient i, en molts casos, per països en conflicte. Explica que ‘el més difícil és superar la por de travessar una frontera llunyana d’un país que només es coneix per les notícies catastròfiques’, però que un cop sobre el terreny ‘la sensació de seguretat és més gran de la que sembla per la televisió’.
—Des del nostre país, s‘entén gens el món àrab i l‘islam?
—Crec que ens passa el mateix amb el món àrab i l’islam que amb les altres regions i cultures del món. Les persones que hi tenen interès, estan ben informades. En canvi, les que no, només en reben informacions quan n’hi passa una de grossa.
—Quins prejudicis tenim sobre el món àrab?
—Bàsicament, creure que allò que volem per a nosaltres és el mateix que els convé als altres.
—Heu dit, en alguna ocasió, que ens mirem els conflictes de les altres parts del món des d‘una òptica d‘aquí, seguint les lògiques dels debats locals. Per quina banda hauríem d‘intentar entendre els conflictes?
—Hauríem de descartar els elements que no aporten res a la valoració d’una situació i que, a més, interfereixen en l’anàlisi que en puguem fer. Per exemple: durant anys, molta gent ha valorat la situació a l’Irac a partir de la simpatia o antipatia que tingués pels Estats Units. De fet, molta anàlisi de l’Irac tenia com a objectiu atacar el govern dels Estats Units o defensar-lo, no pas analitzar què passava en aquell país. Crec que això passa perquè hi ha gent molt capficada en lluites partidistes locals i que no sap o no té interès a saber què passa més enllà de Madrid o de Brussel·les.
—Els mitjans d‘aquí centren l‘atenció als conflictes dels altres llocs del món de manera intermitent.
—És normal que els mitjans desplacin el focus d’atenció en funció de les últimes novetats. Però això no justifica que ens en parlin a mitges ni que, després haver parlat tant d’un conflicte, se n’oblidin quan, precisament, entra en la fase més sagnant o més crucial.
—A quin conflicte s’hauria de parar més atenció?
—Es pot parar atenció a molts conflictes alhora: Ucraïna és un dels més transcendents al nostre entorn. També hi ha el Sudan del Sud, l’Irac, Síria… Si els mitjans no perdessin tant de temps i espai repetint-nos cada dia el discurs ja conegut dels nostres líders polítics, ni fessin les cròniques diàries dels entrenaments dels equips de futbol, potser ens podrien explicar més d’una notícia internacional o dues el mateix dia.
—Heu cobert conflictes a l’Iran, el Iemen, Kuwait, Bahrain, el Líban, Síria, Sri Lanka i el Nepal, entre més. Hi ha res en comú en tots aquests conflictes?
—Són països molt diversos amb realitats molt diferents. El que es repeteix en molts casos és una lluita entre comunitats per a aconseguir el poder.
—El món àrab i Occident som dues civilitzacions diferents?
—Els intercanvis i els punts de contacte entre tots els països del món són tants que crec que actualment tots formem part de la mateixa civilització. Però és evident que Occident i el món àrab som dos grups de pobles que tenim maneres de fer i prioritats diferents. Ara, això no hauria d’implicar un enfrontament constant.
—Els últims dies, Europa i els Estats Units han subministrat armes als combatents kurds. No és sorprenent que aquests estats donin suport a un exèrcit regional, sense estat?
—En absolut. Europa i els Estats Units s’han limitat a donar armes als seus aliats. Que ningú no ajudi països com Catalunya des de l’exterior no vol dir que les potències no puguin ajudar uns altres pobles sense estat. La qüestió és si això les beneficia o no. Perdó. Hauríem de dir si creuen que les beneficia. Perquè, últimament, no s’entenen molts raonaments i actuacions dels governs occidentals a la zona, que han estat contraproduents i contraris als nostres interessos.
—Com veieu la situació a l’Irac?
—És un desastre. I, des de l’inici de la guerra a Síria, ha empitjorat encara més. Sembla que la violència, el desgovern, la corrupció i els assassinats polítics i sectaris… s’allargaran durant molts anys.
—Personalment, com és que us dediqueu a aquest tema?
—Vaig estudiar àrab a Barcelona i després vaig marxar a viure a Síria. Tres anys després vaig començar a escriure per al diari Avui des del golf Pèrsic. En vaig ser corresponsal de premsa al Pròxim Orient durant sis anys.
—Com és viatjar per tots aquests països tan diferents del vostre i que en molts casos tenen conflictes?
—El més difícil és superar la por de travessar una frontera llunyana i trepitjar un país que només coneixes per notícies catastròfiques. Precisament, la sensació de seguretat en molts països que he visitat és més gran quan hi ets que no pas quan te’ls mires per la televisió. A més, la gent acostuma a ser molt amable i cordial. El més important en un viatge és saber on vas, informar-te de la realitat del país que vols conèixer. Així, t’estalviaràs males experiències. Per exemple, he sentit històries de gent que ha avançat la tornada de les vacances de llocs com l’Índia perquè el que veia pel carrer els feia sentir malament. I, sobretot, cal ser prudent i sempre fer cas dels consells de les ambaixades occidentals. Això implica evitar les zones conflictives.
—Després d’haver vist de prop el funcionament de la política a tants llocs del món, des de quina perspectiva veieu la situació política a Catalunya?
—La veig encara més clara, sense tots els filtres partidistes i interessats que durant dècades ens han volgut vendre com a ‘matisos‘ i ‘complicacions‘. No tinc cap dubte que si Catalunya i Espanya fossin països àrabs o molt llunyans i exòtics, els mitjans de tot el món resumirien la història de la seva relació de la manera següent: hi ha dos països veïns, el gran ocupa el petit, passa el temps i a la primera oportunitat que el país petit té llibertat d‘opinar i decidir, se separa del gran.
—Com és que vau obrir el bloc?
—Alguns amics em van animar a reprendre la feina d’anàlisi que havia fet a l’Avui. Em deien que havia de compartir amb més gent allò que els explicava. Obrir un bloc a VilaWeb és afegir-se a una xarxa de blocs consolidada. I no l’obres sol, perquè disposes d’un equip tècnic que t’ajuda en tot allò que necessites. A més, sempre havia tingut la sensació que la gent de VilaWeb –redacció i lectors– valorava molt les històries que publicava sobre el Pròxim Orient. Aleshores, era clar on havia d’escriure.
