23.08.2014 - 13:12
S’ha mort l’editor Jaume Vallcorba (Tarragona, 1949 – Barcelona, 2014), una figura fonamental de la cultura catalana, particularment de l’edició, des de la represa democràtica. L’any 1979 va fundar Quaderns Crema, que ara té un catàleg en què es combinen importants autors catalans, l’obra dels quals la dictadura havia estroncat, com JV Foix i Eugeni d’Ors, clàssics de la literatura catalana i alguns dels nous valors literaris d’avui, com ara Quim Monzó, Sergi Pàmies, Ferran Torrent, Empar Moliner, Francesc Serés… En la seva tasca editorial va promoure un model de llengua adaptat a la realitat social dels anys vuitanta, sense ruptures ni servilismes, tasca en què l’assistí el corrector Andreu Rossinyol.
Així ho va deixar escrit Vallcorba mateix a la web de Quaderns Crema: ‘En tot aquest projecte vaig comptar amb l’ajuda inestimable d’un corrector de primera fila, savi i coneixedor profund de la llengua, acurat i minuciós: Andreu Rossinyol, de qui havia sentit dir a Gabriel Ferrater que era l’únic corrector per qui es deixaria tocar una coma. Va ser precisament amb Andreu Rossinyol amb qui vam treballar en especial en el registre de català que calia usar a l’editorial: un estàndard del tot allunyat de qualsevol extravagància, i en especial del català «que ara es parla», però alhora alliberat dels encarcaraments a què ens havien habituat certes pràctiques literàries que semblaven més interessades en la recuperació de formes desuetes i tibades que no pas en una llengua que, mantenint la dignitat i l’elegància, no contrastés exageradament amb els usos habituals. Vam arribar a fer una llista oberta de termes que calia acceptar tot i saber que no eren normatius, amb la voluntat ferma d’evitar que el lector topés amb un mur difícil d’escalar (i aquí la contribució de Quim Monzó va ser decisiva), i vam decidir-nos a no acceptar, tanmateix, els barbarismes sintàctics i els calcs que eren moneda corrent en la parla diària. Les notes a llapis de Rossinyol a les galerades (sovint tan llargues que s’estenien tot al dors de la pàgina i de vegades fins i tot més enllà) han estat les millors lliçons de gramàtica que jo hagi rebut mai (deixant de banda les del meu pare, un enginyer d’obres públiques tan preocupat per les qüestions gramaticals que es va llicenciar en filologia ja de gran). Crec que els autors de Quaderns Crema hi han d’estar d’acord.’
L’editor, mort avui de càncer, tenia seixanta-quatre anys. El 1999 va fundar un segon segell, en llengua castellana, Acantilado, i aquests últims anys s’havia dedicat sobretot a construir aquest catàleg. Enguany havia rebut el Premi Nacional de Cultura. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya, era un gran estudiós de l’estètica i de la literatura medievals de l’avantguarda. Jaume Vallcorba havia estudiat filosofia i lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona, i es va doctorar a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Josep Maria Junoy i les primeres avantguardes europees. Va ser professor de literatura de la Universitat de Bordeu, de l’Estudi General de Lleida (germen de l’actual Universitat de Lleida), de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra. Va deixar l’ensenyament universitari el 2004.
El despatx de Quaderns Crema
En ocasió del trentè aniversari de Quaderns Crema, VilaWeb.TV va entrevistar-lo en dues fases: la primera era una entrevista de trajectòria (vídeo), la segona, una mirada al seu despatx per a entendre millor la seva personalitat (vídeo). Mostrant-nos el despatx, situat al carrer de Muntaner, Vallcorba explicava que allò que pretenia era que no semblés un despatx, sinó una estança com de casa: ‘Perquè, per mi, la feina no és un treball en el sentit etimològic del terme; la feina no és una tortura, sinó una cosa agradable i planera.’ Una estança elegant, on l’editor feia dialogar els mobles antics amb els moderns: ‘Està molt bé barrejar les coses i fer dialogar antic i nou. D’això, se’n diu cultura.’
I així és el catàleg de Quaderns Crema, un diàleg de texts antics i nous. I així ho va reflectir des del principi, amb els dos primer títols que va publicar: les ‘Poesies’ d’Ausiàs March, a càrrec de Joan Ferraté, i ‘El Preludi’ d’Antoni Marí. Vallcorba ho va escriure talment: ‘Dos llibres de poesia, l’un d’un autor contemporani i l’altre d’un clàssic, preparat per un crític important, resident llavors al Canadà, que, tot i comptar amb una llarga i fructífera trajectòria, era sistemàticament silenciat en els àmbits de la cultura oficial. Aquests dos títols ja donen compte de les meves intencions en aquell moment: presentar autors clàssics en edicions noves i acurades pensades per a un lector contemporani que, sense ser especialista, tingués curiositat per llegir sense entrebancs autors importants patrimonials; incorporar noms cabdals de l’àmbit català que, per un motiu o un altre (sovint una forma de censura encoberta) estiguessin al marge dels corrents dominants del moment i, simultàniament, oferir una plataforma als nous autors, narradors, poetes o assagistes, decidits a pensar en una carrera literària convençuts que la cultura catalana era més que una província remota de l’esperit. En aquest projecte, com és natural, hi havien d’entrar també traduccions d’obres importants del patrimoni universal, algunes de les quals podien ser al seu torn també recuperacions, com les que va fer Carles Riba d’Edgar Allan Poe o Joseph Bédier (un dels primers best-sellers de l’editorial, per cert).’
Un dels moments que Vallcorba havia recordat sempre amb molta estima i significació era la celebració dels primers cinc anys de Quaderns Crema. Es va fer una festa al bar Universal de Barcelona, local que encara no s’havia inaugurat. Hi va fer presència el poeta JV Foix, ja molt gran, però que d’aquesta manera li demostrava la seva estima (Vallcorba li va publicar l’edició crítica de la poesia completa). L’editor recordava aquella nit memorable, tot mirant quatre fotografies que tenia penjades al despatx, ben a prop de la seva taula: ‘Aquí en Foix va fer un brindis molt divertit dient “Visca el brogit!”. I en aquesta altra fotografia, en Foix, que havia perdut pràcticament la vista del tot, i era l’època que componia mentalment les ‘Cròniques de l’ultrason‘, deia a Martí de Riquer alguns d’aquests versos en veu alta. Ho recordo perfectament.’ D’aquells primers cinc anys, en recordava ‘aquell esperit de joc i d’il·lusió. Ho vaig passar tan bé! Són coses que no es poden pagar amb diners. De fet, ho he anat passant bé al llarg de la vida.’
Quim Monzó i la modernització de la literatura catalana
Quim Monzó ha estat sempre l’autor estel·lar de Quaderns Crema. Un autor important, per la qualitat i perquè va seduir i conduir els joves lectors del país a la literatura catalana, després de la dictadura. Monzó va ser el referent número u d’aquest canvi, sobretot des de final dels anys vuitanta i durant tota la dècada dels noranta. I en aquesta època Quaderns Crema representava l’editorial moderna, que apostava per nous autors, gens encarcarats, i que construïa un catàleg que no era qüestionat. Quaderns Crema era sinònim de qualitat.
En l’entrevista amb Vallcorba, feta en ocasió dels trenta anys de l’editorial, deia de Quim Monzó: ‘Compartim una manera d’entendre la literatura i una manera d’entendre la vida, fins i tot, des de les enormes diferències que tenim.’ I sobre la seva literatura: ‘El gran escriptor que és Quim Monzó comença amb “Uf, va dir ell”. En aquell moment la seva obsessió per a construir una obra literària sòlida, amb una voluntat de coherència i de transparència, ja se li nota perfectament.’
Sobre l’ofici d’editor, Vallcorba explicava: ‘Jo estic convençut que la millor manera de lluitar per la llengua catalana és treballant a partir de la qualitat, no a partir del combat polític. Si es treballa per la qualitat es treballa pel patrimoni col·lectiu. No m’ha agradat mai ser gregari, sinó tenir idees pròpies i, com a editor, ajudar a canalitzar les idees dels altres i a fer-les visibles.’
Sobre el fet que l’editorial Quaderns Crema quedés vinculada gairebé des del principi a la idea de qualitat, Vallcorba adduïa: ‘Hi ha una obsessió perquè això fos així i es pot considerar un èxit. Perquè no es tractava de publicar qualsevol cosa, pel fet que fos feta en català, ni tan sols es tractava de publicar qualsevol cosa, encara que es cregués que les vendes serien molt bones, sinó que es tractava d’editar allò que tenia sentit, allò que valia la pena de ser editat, en la mesura que valia la pena que fos recordat.’
Recuperem aquesta entrevista en vídeo amb Jaume Vallcorba: ‘Si el públic no s’hi interessa, les traduccions potser no calen’.
Article d’Ignasi Moreta sobre l’última lliçó de l’editor de Quaderns Crema i Acantilado publicat a Núvol: Algunes lliçons de Jaume Vallcorba.
